He arribat avui de la Terra Alta, de Batea. Sempre que vinc de per aquella zona arribo una mica tocada pel fet de veure com es va transformant en turisme la batalla de l’Ebre, els seus topants i les seves morts, la majoria totalment innecessàries. Com, amb els anys, els fets històrics més dramàtics acaben convertits en contalles per al consum de les persones que no van viure’ls directament, potser que ni tan sols no els coneixen de forma directa, a través de diferents testimonis d’aquells que els van patir.
Aixó no és nou. Víctor Hugo, no recordo a quin llibre, explica com un home, després de donar-li una propina, el porta al lloc de la batalla de Waterloo i li narra, amb pèls i senyals, el sofriment dels soldats, històries de sang i fetge, amb gran verisme. Cal dir que no feia massa, en el temps d’Hugo, d’aquells fets. La Revolució Francesa va generar, pocs anys després, un afany col·leccionista desmesurat, un gran interès gairebé folklòric, per part dels descendents d’aquells que havien sobreviscut al gran bany de sang que va ser, realment.
Els fets històrics, amb els anys, perden la seva misèria i es fan suportables, heroics. Les matisacions desapareixen, també les contradiccions, els errors es dilueixen i esdevenen històries de bons i dolents, mediatitzades segons el vent que bufa. En les guerres i les grans desgràcies la sort ajuda de forma atzarosa, com en aquell cas d’un personatge que, en preguntar-li què havia fet durant la Revolució, va respondre: viure. Viure i sobreviure és un gran triomf, que permet mesurar les opinions, rectificar, perdonar i tornar a començar, sobretot si un és, encara, jove i capaç de posar il·lusió en coses noves de la vida, encara que siguin les coses més instintives i banals.
Fa poc parlàvem dels fills. El jovent que sobreviu a aquestes catàstrofes humanes té, generalment, ganes de tenir fills, família pròpia, un reducte segur, una mica aïllat del carrer i de les maltempsades inevitables. Per això no crec massa en tot això que es diu, que la gent no té més fills per qüestions econòmiques. Els fets passats i les estadístiques mostren gairebé el contrari.
La Terra Alta ha estat, fins fa poc, una comarca una mica oblidada. Les comunicacions eren difícils, el clima es dur, extrem. Ara està experimentant, crec, una revifalla, moderada. És bon temps per al vi, gariebé monocultiu de la zona, al costat de l’ametlla, l’ametla, com diuen allà. El turisme s’està incrementant. La batalla de l’Ebre ha estat un ganxo important, malgrat el que dic més amunt, em sembla prou bé que es faci, sempre que no esdevingui folklore pacifista i prou. Hi ha rutes ibèriques, la zona d’Horta de Sant Joan està fent molta promoció del Museu Picasso. Batea és, encara, un poble per descobrir, amb uns carrers porxats magnífics, medievals, reformats durant el segle XVIII, que va ser una època excel·lent per al poble, una època que caldria estudiar i que potser ens faria reflexionar sobre el fet que, quan l’estat espanyol anava bé, els catalans no tenien escrúpols en sentir-se espanyols.
Després, les bones perspectives es van acabar. La guerra del francès, les carlinades, les diverses bullangues del XIX i, finalment, la Guerra Civil, que, en aquelles contrades, va ser especialment dolorosa i que encara es força present en el record de la gent. I, a més, unes sequeres importantíssimes durant els anys cinquanta que van propiciar molta emigració cap a Barcelona i rodalies. Hi ha qui pensa que, quan les coses van bé, sempre aniran bé, però, malauradament, la història no és tan lineal. Tot plegat fa pensar en què la pau, amb totes les seves limitacions i servituds, és un bé fràgil, que cal conservar amb cura i que sovint el món es mou per forces estranyes i caòtiques, desvetllant tots els dimonis adormits.
[@more@]
Aquest dies he estat per la Terra Alta i el Matarranya. Hi havia estat de petit i no hi havia tornat. He fet una mica de turista de la guerra. Feia temps que en tenia ganes i d’alguna manera ho «he gaudit» molt.
Fa molts anys que no vaig per la Terra Alta. Jo crec que és bo que la història, per crua que sigui, es preservi. Si que és escasa la pau, i això la fa encara més preuada. Només cal mirar les notícies per veure la seva fragilitat.
Em quedo amb les teves paraules, les penso en silenci processo la informació. Grècies, Júlia.
Julieta, ja t’has fet famosa, d’aquí a no res, A LA TELE!!
😉
Molt bo, això de les grècies, segur que en Manel en fa bon ús…
petonets!!!
no soc gaire, per no dir gens, bélic o belicista però reconec que quan vaig estar a Waterloo i vaig veure els camps on es va produir una de les més cruentes batalles de la història, vaig sentir un estemiment dificil de narrar ben allunyat del morbo i això que no tenia a ningú que m’expliqués res. suposo que el mateix passa i augmentat si estas en un camp de batalla molt més proper a nosaltres, a la nostra història o fins i tot a la nostra familia. no crec que sigui morbo, al contrari, al menys en el meu cas i el de la gent que conec.
Estava cantat, molts dels qui no viatgen és perquè tenen una caseta. Jo viatjo perquè no he posat els calers en una caseta. Així tot queda ben repartit. Comprenc la teva preocupació sobre aquesta mena de turisme, però és com tot. El bé més gran (viatjar, els llibres, la música, etc.) es massifica i es trivialitza. Tot es converteix en pura mercaderia i no tenim sortida. Vaja, jo crec que no.
Comparteixo la crítica al fenòmen turístic, ja ho he dit i seguiré dient-t’ho. També tinc, sobretot arran del darrer viatge, aquest desaassossec que dius, però la dèria encara la tinc i espero que em duri, el dia que se m’aturi voldrà dir que una altra cosa se m’ha aturat. Sospito que tu ets força més reflexiva que jo, que tinc el cul de’n Jaumet, quan sigui gran…
Tot llegint les paraules d’en Frederic, he recordat quan vaig anar a un antic camp de concentració nazi a Alemanya. Aquell nus a la gola, aquella grisor pesarosa… Vaig poder comprovar que els alemanys no fan turisme de la seva història. Senzillament mostren a la gent les barbaritats que van cometre perquè no es tornin a repetir.
Dius que no has voltat tant com jo, però no saps el que jo he voltat. La vida no és lineal. Certament ara volto, però els qui van començar de zero, un pis a l’Eixample, pagar escola privada i hem passat estius a l’apartament dels sogres doncs, aplicant economia de guerra… El primer cotxe el vam comprar amb ja 40 anys (i era de segona mà), mentre tu voltaves amb caravana. Certament recordo la peli que dius, encara és un tòpic vàlid sobre el turisme. Fins i tot es va citar en el curs de turisme que he fet. Ja veus.
Si no vaig errat crec que és Argelers i no Argelés