Anacronismes inconscients

En l’anterior post parlava, de forma breu, sobre els canvis que provoca, en les nostre relectures, el pas del temps. El temps tot ho canvia: els costums, els estris quotidians, els valors, el paisatge i els homes i dones que s’apleguen en algun present, sempre estantís i breu.

La situació de la dona i dels infants i la sensibilitat davant de la violència crec que són dos dels aspectes que han canviat més, i en més poc temps, al menys en la nostra societat occidental. Per això les lectures del passat en clau del present són difícils, gairebé impossibles, quan no es té una visió molt àmplia i generosa, fonamentada per uns bons coneixements històrics o una experiència vital dilatada o algú prou expert, que ens introdueixi de forma imparcial –més o menys- en la lectura.

Ahir parlava de D.H.Lawrence i de com una visió agosarada del paper de la dona ara ens sembla fins i tot masclista. Recordo com el llibre de Pedrolo Cendra per Martina em va desplaure per la seva visió moralista, crec que inconscient per al mateix autor en l’època en què la va escriure, si tenim en compte la seva trajectòria posterior, i, també que acabés sense massa esperança per a la protagonista, marcada per una violació. Novel·lar el present sembla que de vegades és difícil i els escriptors sovint intenten novel·lar el passat des del present, fent, però, novel·les del present i remarcant valors que en el passat no s’haurien plantejat. Això sol passar en les històries policíaques situades en temps pretèrits, com les d’Anne Perry, que retraten una època victoriana molt present. Els novel·ladors del passat s’esforcen, en ocasions, en recrear de forma aprofundida ambients, vestits, ciutats, però sovint no poden recrear el pensament, tan diferent, de la gent d’abans.

Les novel·les i pel·lícules que tenen alguns anys sovint exalten valors com ara l’agosarament davant del perill, o la violència justificada d’alguna manera. La covardia era dolenta. Encara actualment, penso, es fa això una mica inconscientment, altrament, per exemple, els veritables herois de la nostra malaurada Guerra Civil serien, tan sols, els desertors d’ambdós bàndols, o persones que van arriscar la vida per salvar gent d’idees diferents, que n’hi va haver uns quants, sembla.

El problema de llegir i interpretar la violència, actualment, és complicat, perquè aquesta està present en gairebé tot allò que toca el passat. Fa uns dies, al blog L’Herald de l’Eixample, parlant de Cuba, hi vam inserir uns comentaris sobre l’esclavisme, manera de fer diners ben mirada en una època, encara que ens sembli estrany ara, i que no tan sols va incrementar les grans fortunes, sinó que també va engrandir petits estalvis de l’època. Anar contra aquestes coses, ara, no té mèrit, però sí que el tenia en aquells temps, per això novel·les com La cabana de l’oncle Tom o el llibre A baix, les armes són tan remarcables, més enllà del seu mèrit literari. La violència amb els infants també ha estat gairebé justificada, pel fet que aquests no aportaven guanys a la família i tenien poc valor, ja que eren molt nombrosos, no com ara que al volt d’un infant hi papalloneja tot un estol d’adults. Només cal repassar el Costumari per trobar tot un reguitzell de bromes cruels fetes als menuts, que aleshores feien molta gràcia i ara ens fan molta pena.

Amb les dones, el canvi ha estat immens. Mentre que els homes de ficció passen sovint de la família, les dones han de restar a la llar, mantenint la cohesió social i conservant el que calgui, encara que, si cal, també han de ser heroiques i estossinar els enemics a la mida de les seves possibilitats. No cal parlar de les mares solteres, unes desgraciades, o de coses així. La virginitat era un valor exaltat per totes bandes. Un tema que agradava molt en la literatura popular d’ideologia suposadament avançada era el redemptorisme, la dona de vida fàcil que per amor es redimia, com Margarida Gautier, però també com moltes altres, presents a obres de teatre que ara s’han oblidat i que van ser molt populars. Una manera de resoldre els problemes, per als escriptors, ha estat moltes vegades matar la dona pecadora, immersa en un atzucac difícil. Un canvi molt important ha estat l’accés de classes socials obreres al món literari, cosa que ha incorporat valors nous, sovint utilitzats per fer tesis morals segons la ideologia de l’autor.

El problema de la violència se’ns manifesta quan cal explicar als infants tradicions o llegendes, contes o fets històrics. Els sants màrtirs, per exemple. Per Santa Llúcia, amb això dels seus ulls en el plat, vaig llegir en algun lloc una interpretació molt sui gèneris sobre el fet que tot plegat simbolitzava la llum interior o una cosa així. Ara, per Santa Eulàlia, festa recuperada, i nomenada de les noies, ja m’explicareu com es pot transmetre als infants la seva història d’adolescent suïcida i els tretze martiris destinats a estimular el morbo infantil, perquè, ho hem d’admetre, a molts i moltes, de xics, ens agradaven, aquesta mena de coses. Doncs, d’alguna manera, hi passem un ribot censurador, què hi farem, encara que l’art, els retaules coloristes i els quadres barrocs, són prou evidents i presents en el nostre món d’imatges. La laïcització de la societat també fa que algus problemes morals dels herois ficticis, relacionats amb la presència divina, ara ens estranyin força.

La meva escola es diu Bernat Desclot i ara ha fet vint-i-cinc anys. Amb un nom tan important calia, crec, donar a conèixer una mica el personatge, l’època i fragments de la seva Crònica. No cal dir que la sang i fetge sura per tot arreu i que m’he autocensurat en molts detalls. Hi ha qui demana que s’enderroqui el castell de Montjuïc o l’estàtua del Marquès de Comilles, per aquestes lectures morals del present, que fem. Però, i noms com el de Roger de Llúria, que en una batalla contra els francesos els treu els ulls a una bona colla, deixant-ne un de borni perquè els guiï i nega de viu en viu la resta? No caldrien, també, si fóssim coherents, desaparèixer de mapes i plànols? Ai, cap heroi militar se salva de res. Allà tenim en Prim, a la Ciutadella, a dalt del seu cavall, i en el quadre de Fortuny, matant moros amb els seus voluntaris catalans… El temps tot ho apaivaga i li treu bel·ligerància, és clar. Sovint critiquem herois com el Cid Campiador, foranis –més o menys-, però quan la cosa ens toca la fibra catalana, ep, cal, diuen, mantenir els mites.

Els contes populars són plens de coses així I els hem anat suavitzant amb el temps, adaptant els finals a la nostra mentalitat, afortunadament molt més pacifista –en general, que també hi ha de tot, no vull ser tan optimista- que la de fa trenta, quaranta, cinquanta anys. A la madrastra de la Blancaneus ja no la van ballar amb sabates de ferro al roig viu, la Pell d’Ase ja no fuig del seu pare incestuós i el llop de la Caputxeta, que, al capdavall, segueix el seu instint carnívor, ja no és sacrificat sinó que aconsegueix escapar-se per no tornar mai més, la Rateta sobreviu als atacs del gat i, se suposa, acaba per casar-se amb algun ratolí, que és el que toca.

[@more@]

Tweet