Es fa difícil, avui, parlar d’alguna cosa que no sigui la manifestació d’ahir. Comprenc -i així cal que sigui- l’entusiasme de la gent jove. Les persones més grans, que ja hem viscut unes quantes manifestacions, ens podem sentir emocionades -o no, de tot hi ha a la vinya del Senyor-, però no podem obviar les matisacions sobre diferents aspectes, comuns a moltes manifestacions massives. Per exemple:
-
El paper galdós dels mitjans de comunicació, que gairebé no havien informat del fet i que no en van parlar d’una forma raonable i extensa fins que no va haver passat i es va evidenciar l’èxit de la convocatòria. Inclosos ‘els nostres’ (Avui, Catalunya Ràdio, TV3).
-
El ball de números (d’un milió a menys de cent mil), en una època en la qual es pot comptar la gent d’una forma aproximada amb garanties de precisió. Com és possible que encara ens facin beure a galet per totes bandes!
-
La possible capitalització de la manifestació per sectors com ara Esquerra Republicana o l’independentisme més radical. Sé que hi va anar molta gent que no és de cap partit i també persones liberals, que jo no titllaria precisament d’independentistes. Quan hi ha un malestar evident i uns atacs delirants en contra d’alguna cosa, la protesta -com passava en temps de la transició- aplega persones molt diverses, fins i tot persones que no es manifesten massa sovint, de la majoria silenciosa, vaja. I també cal comptar amb la gent que va a tot arreu, per pura tafaneria i ganes de gresca, sector molt més nombrós del que ens pensem.
-
El que es pot aconseguir amb aquesta manifestació. He anat a moltes manifestacions que no han servit per massa cosa, pensant en elles amb certa distància. També he anat a unes quantes que no han servit gairebé per res, més enllà de poder-me permetre el dret a la protesta. Malgrat tot, esperem -l’esperança és una virtut necessària- que serveixi.
Durant la transició vaig treballar en una escola amb un director que n’havia viscut de seques i de verdes i de tots colors, ja gran. Quan hi havia manifestacions, protestes, moviments massius de tota mena -en aquella època eren freqüents- sempre deia ‘això és com una pel·lícula que jo ja he vist i que va acabar malament’. Esperem que ara, més que una pel·lícula, el tema es desenvolupi en una sèrie de capítols amb final feliç o amb un final obert, si més no.
[@more@]
Veig que al final sí que hi vas anar. De vegades del que es tracta no és de que serveixi o no per alguna cosa, sinó que allò que fem ho fem d’acord amb la nostra consciència.
Doncs sí, però amb molts dubtes, la veritat.
Jo no hi he anat, però m’ha agradat que hi hagi anat força gent. Tate Cabré et fa una pregunta arran del teu comentari a la meva entrada sobre els catalans a Cuba
El que realment em preocupa es el primer punt. Absolutament preocupant la desinformacio que van dur a terme tots o quasi tots els mitjans de comunicacio.
On anirem a parar? Ni l’Urdaci….