He llegit alguns –pocs- comentaris sobre la decisió d’Olga Xirinacs de publicar un llibre en castellà. L’escriptora està decebuda del tracte que rep de les editorials i del món de la cultura catalana. Possiblement té raó, es tracta d’una persona amb un gruix literari important, una bona escriptora amb molta obra publicada, amb premis importants i que, malgrat tot, gairebé no té presència en els mitjans de comunicació i a qui, sembla, costa publicar actualment.
Quan algú ha fet la seva carrera, literària o musical, en castellà, i fa una aportació en català, tothom el lloa. Com en el cas de Poveda, amb el seu excel·lent darrer disc. Quan és a l’inrevés els comentaris sobre una suposada traïdoria cultural són nombrosos. Sobretot si la persona en qüestió no és massa mediàtica i, a sobre, no té massa èxit després (el cas de La Trinca, prou conegut, resulta emblemàtic en aquest context).
Hi ha autors que han fet carrera en ambdues llengües des del principi. De fet, la majoria. Si no en el camp de la novel·la, en el del periodisme més o menys literari, com Pla, Sagarra, Porcel, Monzó i molts d’altres antics i moderns. O en el marc de la literatura –per dir-ne d’alguna manera- televisiva, com és el cas de les sèries de televisió i Benet i Jornet, per exemple. Qui es vol guanyar la vida escrivint –i també cantant- comença ja o acaba per utilitzar ambdues llengües, malgrat que en algun moment romàntic dels seus inicis hagués criticat aquesta possibilitat.
Jo crec que el problema, però, no rau en la llengua. Crec que trobaríem molts autors, creadors de tota mena, de llengua castellana, que també se senten maltractats pels mitjans. El problema és de les polítiques culturals en general, en castellà potser hi ha més mercat però també hi ha més producció i competència, només cal veure els números de gent que es presenta a premis. He vist programes sobre escriptors importants castellans –Buero, Delibes- a hores intempestives de la nit. De molts, només se’n parla quan moren. Un poeta immens, com Lizano, no és pas conegut per les masses. Publicar també costa als que escriuen en castellà a la resta de l’estat espanyol, a no ser que tinguin algun raconet a les teles de més audiència o amics influents en el sector. De vegades hi ha algun cas singular, algú de qualitat que sura amb dificultats i, aleshores, es descobreix que escriu des de fa quaranta, trenta anys.
Jo crec que hi ha d’haver llibertat per escriure o cantar com a cadascú li plagui. Al capdavall les persones amb una mica de cultureta poden fer-ho bé en les dues llengües i de vegades en alguna altra. Els cantants actuals sovint utilitzen l’anglès, I no només a casa nostra. Als de l’òpera no se’ls exigeix fidelitat lingüística per esdevenir catalans universals. Els més puristes i encalçadors d’heretgies, com en tot, són els primers que, quan els convé, s’esmunyen com una anguila vers els diners, la fama o el poder. Passant la metàfora al camp de la política, quants esquerrans-esquerranes han nedat cap a mars més centristes i dretans a la recerca de la seva oportunitat. En molts casos, com en el cas de la literatura, sense aconseguir res més que algun instant molt breu de protagonisme estantís.
[@more@]
Crec que fas especialment diana negra quan dius que als cantants d’òpera no se’ls demana tanta fidelitat a la llengua, però Júlia, és que el papanatisme arriba tots els àmbits, com la crucifixió de què va ser objecte Serrat. Primer en un costat i després a l’altra. Per cert, els poetes anglesos també tenen problemes per ser publicats, per això en el barri anglès que jo vivia repartien de franc una revista que a més de parlar d’ecologia i altres coses, tenia poemes de gent del barri. Ara, gràcies a Internet hi ha llocs com http://www.poetry.com/welcome/welcome.asp
Desprès em llegeixo el post. Ara, només dir-te que ja el tinc.
No sé si he entès bé el tema. Si l’Olga Xirinacs decideix que escriu en castellà perquè vol explorar altres possibilitats d’expressió en una llengua que domina, em sembla bé. Ja ho han fet altres autors. Si ho fa perquè està emprenyada amb el món editorial català (i de rebot amb els lectors, o millor dit els no-lectors), em sembla d’una certa curtesa de mires. Si és perquè li sembla que així té més possibilitats d’accedir a un públic més ampli (en realitat, vendre més llibres), doncs bé, és una decisió personal, que hauria pogut passar per traduir les seves obres…
En fi, que cadascú escrigui com millor li sembli, no?
Júlia: només volia dir-te que a pesar de no escriure’t al blog, et llegeixo sovint (ací i a d’altres llocs), i que me n’alegre molt del teu èxit en el darrer llibre.
I sobre el tema que ens ocupa, potser et seré un xic (massa) pragmàtic, però sòc dels que creuen que la vida ja és prou complicada com per negar-nos a guanyar-nos-la com poguem i com ens deixin.
Una altra qüestió és que cadascú faci o desfaci, tingui o entretingui, quins són els valors a tindre en compte a l’hora d’escriure, i en quin idioma.
Talment és com la (de nou) encetada polèmica (inexistent!) amb el «bilingüisme». Sòc fill d’inmigrant andalusa i mai hem tingut cap problema a casa en aquest sentit, ni tampoc al nostre entorn.
No sé, potser em dona la sensació que, de tant en quan, hi ha qui necessita trobar-li els 3 peus al gat, no?.
Ens llegim!
Jo també plegaré qualsevol dia d’aquests. No, no em passaré al castellà, sinó que deixaré d’escriure definitivament. És la meva il·lusió: poder ser feliç sense la crossa de les paraules. Ho he intentat vàries vegades sense èxit. Al final, la recaiguda ha estat encara pitjor.
Potser tindria més futur escrivint en castellà, atès que el meu primer cognom conté una “ñ” i acaba amb una “z” (com Sánchez Piñol o Ruiz Zafont), la qual cosa pot suposar un entrebanc insalvable per a certs puristes capsigranys amb la sindèresi esmussada. Almenys dormiran tranquils si els dic que no sóc xarnego. Vaig néixer a Lleida (com els meus pares i els meus avis), malgrat el cognom patern, d’arrels visigoticogermàniques, i que vés a saber quantes generacions fa que va recalar en aquesta terra.
Escriure en la meva llengua materna (i paterna) ho trobo la cosa més natural del món. Malauradament, a penes la vaig poder aprendre a l’escola. Recordo que fins a 3r. de BUP no vaig tenir l’assignatura de català. Després, el poc o molt català que sé l’he hagut d’aprendre pel meu compte. Domino el castellà, però em nego a «trair» la llengua dels meus pares. Tal com estan les coses, el català no es pot permetre el luxe de perdre ni un sol parlant ni un sol escriptor.
Ja he pogut comprovar que (si no ets fill de o amic de) resulta duríssim obrir-se camí dins l’endogàmica plèiade de la literatura catalana. Cenacles que perviuen dels ajuts oficials, és a dir, artificialment. De vegades, esbraonat, he sentit la temptació d’engegar-ho tot a rodar. És massa l’esforç que inverteixes i massa minso el resultat que n’obtens. Tanmateix, no em puc queixar, encara que els meus llibres no hagin rebut ni una miserable crítica enlloc. Som els que som, tenim gana, i el pastís és petit, reduït: una lionesa que no toca ni a la dent. Tot i així, passar-se al castellà seria com lliurar-se a les onades tempestuoses d’un oceà inabastable. La literatura catalana, en canvi, és un estanyol domèstic, un bassal enterbolit pel llot del politiqueig i les baralles gallinàcies entre capelletes i camarilles que es disputen les quatre engrunes institucionals. I l’amo, com d’habitud, tenint cura de què els nans no creixin gaire més perquè podrien fotre-li el circ enlaire…
Ja fa temps que vaig decidir no formar part de cap més grup ni grupuscle. Vaig per lliure i, si em voleu etiquetar, digueu que formo part de la generació ciber, que admiro Pessoa, Nietzsche, Céline, Pla, Viladot i Bauçà (per dir sis noms gens aleatoris), i que el meu estil és ibanyesc. Res a veure amb Mortadelo y Filemón, ni amb cantants de camisa negra que s’han passat la vida maltractant la mateixa cançoneta de quatre acords. Suposo que devem estar emparentats llunyanament, i coincidim en la dèria artísticocreativa, però poca cosa més.
Comprenc la pobra Xirinacs, amb 70 anys i tots els premis importants guanyats, decebuda. Quan jo tingui la seva edat, si hi arribo, potser també renegaré d’aquest país que no ha sabut valorar-me com em mereixo. Ara per ara, segueixo entossudit a escriure en aquesta llengua minoritària (una llengua-bonsai), amenanaçada secularment, amb un passat ben magre i un futur més que dubtós. Potser sóc un romàntic. Potser és que em surt així, i em deixo endur per l’impuls irracional, gens pragmàtic. Potser és que no cal capficar-s’hi tant, i el que cal és seguir treballant cada dia, conreant el teu hortet literari…
Escriure en català i a la xarxa suposa un compromís personal. No sé a què aspira exactament la Xirinacs, però jo tinc clar a què aspiro: vull ser un escriptor català del segle XXI amb tots els ets i els uts, sense complexes. L’obra de Josep Pla ocupa 46 volums de paper. Aquest és el setè bloc que enceto. Volums digitals. Ciberdietaris hipertextuals multimediàtics. En català. Amb orgull.
Quina decepció, Chirinacs, oprobiosa i claudicant. ¿Catufoleges? A la vejez, viruelas, que diu el refrany castellà. Quina llàstima! Amb tots els respectes per la teva mare.
Oi també en parla
Agraïments
posted by tonibanez at 12:59 PM
http://entrellum.blogspot.com/2006/02/jo-tamb-plegar-qualsevol-dia.html