Fa alguns dies es va realitzar una mena de trobada literària que ja fa tres anys que dura, em sembla, i que s’ha batejat com ‘anatomia’ (de les lletres catalanes). A la interessant revista virtual Paper de Vidre s’hi pot llegir un article de Tina Vallès sobre l’esdeveniment.
Aquests debats i trobades estan bé, cadascú hi diu la seva, i passen sense exercir una gran influència en el món literari i, encara menys, en la quotidianeïtat general. Una de les opinions amollades en el debat feia referència a l’excés de premis literaris catalans i se’n parlava, crec, amb un cert menyspreu.
En el món literari català –i, suposo, en el de tots els indrets-, existeixen diferents nivells d’acció-reacció que, sovint, són una mica impermeables, com passa, crec, en el món artístic en general. Les persones a qui no agrada el gran nombre de premis sovint proposen altres maneres, totes subjectives també, de poder accedir a l’edició i a la difusió d’una obra escrita. Tot plegat em recorda els debats sobre les oposicions o no oposicions. L’oposició seria el concurs, obert, més o menys difícil, el qual, si compta amb un jurat més o menys honrat dóna oportunitats a tothom. Quan no hi ha concurs, la tria es fa de maneres diverses: a dit, per coneguts, per intuïció. El poder cultural o comercial –o sigui, econòmic- decideix, aleshores, la tria.
Això val, és clar, per als concursos de volada relativa. Ja sabem que els grans premis, com ara el Planeta, es mouen per altres paràmetres. Els concursos són utilitzats, a la llarga, fins i tot per persones que els bescantaven i que, amb el temps, s’han adonat de la dificultat de publicar o de tocar caleró calent si no és d’aquesta manera. Sembla que és un problema que s’editi massa, que alguns llibres no passin la frontera familiar i dels amics, ‘de casino de poble’, com ha dit algú, sense pensar que potser en un casino de poble es pot endegar un debat cultural molt més intens, lliure i profund que en una tribuna més o menys oficial de la cultureta nostrada.
En el món dels llibres existeix un gran nombre de tòpics i dèries, respectables i fins i tot divertides, si no traspassen la llinda de la relativitat i no creen indesitjables mandarinatges. En el món literari hi pesen, i molt, les modes, la sort, el moment històric i personal, les manies de cadascú, i moltes coses més. Les persones de reconeguda –per qui?- solvència cultural recomanen sovint llibres poc coneguts, quan una cosa és massifica per pes específic, a tots-totes ens agrada ser diferents i originals. Encara que, per altra banda, també ens agrada poder parlar d’aquell llibre del qual tothom –o la nostra colla- parla, encara que ens hagi decebut. És el debat, etern, entre la necessitat d’individualitat i la de socialització.
Les llistes de llibres de més sortida, a les biblioteques, són una mostra de tot això, ben significativa. Llibres més prestats o comprats no vol dir tampoc llibres més llegits, és clar. En el fons, l’èxit, en literatura com en tot, és un misteri mogut per l’atzar i que desvetlla susceptibilitats i enveges inevitables i humanes si l’autor en pot gaudir en plenitud de facultats, cosa que no passa sempre, ni de bon tros. Com és que Marai, que durant tant de temps havia desaparegut de les llibreries, ara s’ha recuperat amb un èxit evident? Quantes obres literàries dormen com l’arpa de Bécquer esperant la reedició?
[@more@]
Comparteixo la major part d’dees del post. Només voldria afegir exclusivament com a lector i sense entrar en el camp del negoci editorial i la seva actualitat, que sovint les meves lectures provenen de les llibreries de vell o de segona mà, en què el que busco i el que trobo no sol dependre, evidentment, de cap moda editorial o d’altres influències similars. És un plaer el descobriment d’un llibre oblidat, no reeditat… L’únic inconvenient és que algunes d’aquestes llibreries s’estan convertint en veritables botigues d’antiquari amb uns preus estratosfèrics que a vegades no responen a la realitat del llibre sinó que són pura especulació, fomentada en part pels col·leccionistes.