Per part d’Ensenyament s’ha iniciat un programa molt interessant per a la promoció i dinamització de les biblioteques escolars. A la meva escola el porto jo, ens han enviat l’ajuda d’una persona a mitja jornada i una aportació econòmica. Està prevista l’arribada d’ordinadors, i la realització d’un curs de formació. Tot plegat, magnífic, pensareu, què té a veure amb el títol d’aquest escrit? Doncs resulta que en una de les reunions de coordinació prèvies sobre biblioteques escolars, al municipi on treballo, es va parlar de la necessitat de retirar els llibres grocs i vells que corren per les escoles i que no són motivadors ni criden l’atenció dels infants. Jo, que sémpre he sentit una fascinació una mica estranya per les coses velles i antigues -subtil diferència, que caldria matisar- vaig protestar una mica. Un mestre em va explicar que ell havia muntat un petit museu de l’escola, amb alguns d’aquests exemplars.
[@more@]
Certament, els llibres més moderns tenen uns acabats que fa que les pàgines es tornin grogues aviat. Però tot plegat em va fer reflexionar amb el refús social de tot allò vell, poc estètic en una societat de canvis constants, disseny i higiene exagerada. Les mateixes biblioteques escolars es convertiran en ‘punts edu’, un concepte modern, un lloc de consulta i activitat, més enllà dels temples del silenci què havien estat. Les biblioteques modernes, que han proliferat en els nostres barris i pobles són, al meu entendre, una de les coses més importants i positives, en cultura, d’aquests darrers anys. Però… no caldria reivindicar l’educació del respecte al llibre vell, a aquell llibre que ha passat per moltes mans i que ha rebut moltes mirades? No caldria basar el valor en el contingut i no pas en el disseny de la tapa, en les il·lustracions acolorides, en la tipografia de moda?
Crec que tot va lligat, una mica, al refús per tot allò vell, incloses les persones. Ja no tenim vellets desdentegats, velletes a la vora del foc, entranyables, respectades. La vellesa ja no es diu vellesa, sinó tercera edat i coses així. En canviar els noms, canviem el concepte, els valors. Cal semblar jove i jo, que ja estic a la vora del portal d’aquesta tercera edat dels pebrots, reconec que això costa un munt d’absurds esforços: esport, perruqueria, cursets. Als viatges per a jubilats se’ls munta, sovint, tot d’activitats de guarderia que, a les persones conscients i amb sentit del ridícul, els resulten absurdes i hilarants.
La lletjor sempre ha estat també una cosa refusable. Hi ha molta literatura, antiga i moderna, que lliga l’aspecte al caràcter, que mostra un refús cap a la lletjor -sovint producte també de modes estètiques- sobretot quan fa referència a les dones. En això, sempre hi ha hagut una distància, entre els sexes, que encara que una mica reduïda, es manté. Ballar amb la més lletja ha estat un terme recurrent. Per tant, cal no ser lletja, ni vella, i, en tot cas, dissimular-ho amb tota mena d’estris i recursos, sovint cars. Només ens faltava tot això de les dermoestètiques, per acabar-ho d’adobar. Com en el cas dels llibres, el contingut no té importància, o en té poca. L’important és la bona presentació, el disseny, la tipografia, els dibuixos -els ‘sants’, que deien abans-.
Afortunadament, al món real, les coses són més pietoses, conèixer la gent a fons fa que la bellesa -amb b alta- sigui molt i molt relativa i que algú que ens semblava atractiu acabi per semblar-nos un ‘plasta’ fins i tot lleig, mentre que una persona que, d’entrada, ens va semblar ben allunyada dels cànons vigents de la formosura, ens acabi semblant plena d’un atractiu immens, indesxifrable. Al món real, la Marianela galdosiana, de rostre desfigurat però bona persona i intel·ligent, hauria tingut, crec, moltes més oportunitats.
Avui en dia, amb la dèria pel disseny, les línies rectes i ben traçades i un cert concepte de pulcritud no hi ha gaire lloc per als llibres vells. Alguns romàntics els seguim buscant a les llibreries, i en gaudim quan els trobem perduts en una segona fila de la biblioteca de casa. El meu avi sempre deia que un llibre que ara només és vell, només amb el pas del temps, acabaria esdevenint antic. I considerava que lúnic pecat del que havia de fugir un agnòstic, era el de llançar un llibre, per lleig, estripat, i desmanegat que estigués.
Ah, a casa, amb els germans, quan ens referim als dibuixos dels llibres, també en diem «sants».
Avui en dia, amb la dèria pel disseny, les línies rectes i ben traçades i un cert concepte estètic «pijo» de pulcritud no hi ha gaire lloc per als llibres vells. Alguns romàntics els seguim buscant a les llibreries, i en gaudim quan els trobem perduts en una segona fila de la biblioteca de casa. El meu avi sempre deia que un llibre que ara només és vell, únicament amb el pas del temps, acabaria esdevenint antic. I considerava que l’únic pecat del que havia de fugir un agnòstic, era el de llançar un llibre, per lleig, estripat, i desmanegat que estigués.
Ah, a casa, amb els germans, quan ens referim als dibuixos dels llibres, també en diem «sants».
En moda es va arribar a parlar de la bellesa de l’arruga; i ho era —per a mi. És del tot evident, que el mateix no es farà extensiu als canons d’anatomia. I, no ens n’hem d’estranyar, doncs, en el fons, sempre ha estat així. Els cossos bells, tenen la seva funció en aquesta vida. El que sí, ens passa ara —crec—, és que ens hem oblidat de saber apreciar la bellesa de la vellesa; que també la té. Bona nit, Júlia.
Jo espero tenir la sort i el plaer d’arribar a vell. Lleig probablement ja ho soc.