De bon matí, en tafanejar les bitàcoles, m’ensopego amb uns comentaris a fragments nocturns sobre un llibre d’Adolf Tobeña que tracta de l’agressivitat humana. Tobeña havia endegat a Catalunya ràdio un programa de divulgació científica que, com tantes coses interessants, va desaparèixer sobtadament. Si fóssim en un altre país, el llibre que comenta el blog que indico, "Anatomía de la agresividad humana. De la violencia infantil al belicismo", hauria desvetllant, al menys, una certa polèmica.
L’agressivitat humana, lligada a comportaments animals evidents, com ara la territorialitat i d’altres, no ens plau. Ens estimem més pensar en una natura bona de l’home, en el bon salvatge a qui la societat ha espatllat, però les coses són com són. L’educació no ho pot fer tot, més aviat pot fer molt poca cosa i això pot ser bo o dolent, segons, ja que la gent gran, si l’educació hagués estat eficaç, seríem tots franquistes convençuts. Tampoc la família té massa pes quan s’entra a l’edat adolescent, amb ganes de lluita i brega i de canviar el món. Alguns dels nostres antics alumnes, educats en pacifismes càndids a l’escola, no ens enganyem, s’han dedicat a llençar pedres indiscriminadament, sovint amb motius eteris i que permetrien protestes no-violentes.
Calen lleis consensuades per controlar tot això, el grup arrossega l’individu, qui, en ocasions, és veu empès a fer coses estranyes i dolentes, agressives, en definitiva. En pocs dies he vist, per la tele, dues pel·lícules que no havia gosat veure al cinema, ja que allà m’impressionen molt més aquests temes. Una és El Pianista. He de dir que la primera part, quan es veu la transformació de la societat en una mena de monstre excloent, la traïció de la gent propera, la basarda generla i com una gent normal es va convertint en proscrita, em va afectar molt. Més que no pas l’altra part, quan l’home s’ha d’anar amagant per sobreviure. Una altra ha estat Perros de paja, fàbula sobre la transformació d’un home normal o aparentment normal en un guerrer disposat a defensar-se i a matar, també de forma indiscriminada, quan ataquen el seu territori.
Tot plegat ens hauria de fer pensar força. Els terroristes anglesos havien estat educats en una societat oberta, democràtica, en famílies assimilades, però a l’hora de lluitar van recórrer a ideals ancestrals, el mateix que els joves nazis, en una societat culta, que havia gestat idees modernes i avançades, van anar a cercar motius retrospectius i justificacions racistes, que, no ho oblidem, comptaven amb moltes fonts europees i no tan sols germàniques. El mateix pot passar amb idees d’esquerra, quan la destrucció de la societat i els danys colaterals a innocents justifiquen accions violentes, en les quals, gairebé sempre, rep qui mensy culpa té.
De fet, avui volia parlar d’altres coses. Com ara del matí lluminós de la ciutat, i, encara una mica més de llibres vells, dels de la fira de la Mercè, al llarg del Passeig de Gràcia. Al capdavall, tot està relacionat, d’alguna manera.
[@more@]
Ara estic llegint «Martirs mortífers» també d’Adolf Tobeña on fa referència als terroristes suicides un cop l’acabi també el comentaré.
Ricard
Ara no recordo on vaig sentir o llegir, que la culpa del floreixement i èxit les dictadures al segle XX és de JJ Rousseau, i que si no ens haguéssim cregut allò de que l’home és bo per naturalesa no haguessim deixat arribar al poder alguns personatges. Tot i que no crec que això sigui completament cert (és evident que en el creixement del feixisme hi ha inocultables interessos de classe), potser els «progres» (entre els que, mentiria si ho negués, m’he d’incloure)hem pecat massa sovint d’ingenuïtat amb determinades actituds i maneres de fer.