Sóc fora de la ciutat, a la Terra Alta. Ahir vaig llegir al diari (La Vanguardia) un comentari sobre un tema en el qual he pensat sovint: la diferència que existeix entre la tolerància sobre els costums a les grans zones urbanes o als pobles. L’article feia referència a la dificultat per a ser homosexual a petits pobles, a llocs on tothom es coneix. Les coses bones de les petites comunitats, com ara la convivència, la relació, cal matisar-les amb aquestes servituds, inevitables, encara. Fa algun temps, en una estada en un poble del sud de França on hi tenim família, vam comentar també el mateix fet, observat: allà no hi havia homosexuals, ni prostitució, ni, aparentment, tensions familiars massa evidents.
Fa molts anys, quan va morir Franco, em vaig sobtar que en un poble no massa allunyat de Barcelona els mestres s’haguessin vist obligats a anar a una missa amb totes les forces vives. A Barcelona i el cinturó aquesta obligació resultava, ja, impensable. Anar a missa va ser molts anys gairebé obligat pels mestres de poble. Si ja és difícil ésser diferent en qualsevol indret, encara ho és més en els indrets de dimensions més petites. Sovint, quan es parla dels avenços en llibertat, s’oblida que no sempre ni a tot arreu les coses van a la mateixa velocitat.
Recordo un fragment impressionant de ‘La oscura historia de la prima Montse’, de Masé, uns exercicis espirituals en els quals els pecadors s’acusen d’haver anat a Barcelona, a pecar, i fins i tot n’hi ha un que explica els seus pecats… a París. La gent ha hagut d’anar a ‘pecar’ als llocs grans, oberts. Només cal observar les fires de tota mena que es fan a Montjuïc i com els seriosos senyors de comarques, petits empresaris, pagesos benestants, fan les seves francesilles amb senyoretes de lloguer.
L’anonimat urbà, tan menyspreat en ocasions, té l’avantatge -immens- de fornir les nostres conductes d’una certa intimitat tolerada.
[@more@]
