Pecadores d’abans

M’he adonat que entre les llibres triats n’esmento un parell que tenen força punts de contacte: Anna Karènina i la Regenta. El segle XIX va propiciar, amb els seus canvis socials i els seus trasbalsos polítics, la popularització de la novel·la, llarga i extensa, preludi aprofundit de pel·lícules i serials, sovint publicada en capítols a la premsa. Una certa i limitada distensió moral va aconseguir traspassar a aquestes novel·les, amb més o menys èxit i qualitat, problemes socials de l’època, com ara l’explotació infantil, la pobresa i la situació de la dona, limitada per un context provincià i hipòcrita, casada sovint per interès o per necessitats econòmiques.

Un dels temes amb més èxit, potser per aquests motius, va ser el de l’adulteri femení. Dones boniques i atractives, mal casades per interès, frustrades en la seva realització personal, que gosen buscar l’aventura fora del matrimoni, cosa que les abocarà a la tragèdia. Crec que les novel·les més populars amb aquesta temàtica són, evidentment, Anna Karenina, la Regenta, Madame Bovary i, també, però no tan coneguda, El primo Basilio, d’Eça de Queirós.

La nostra hispànica Regenta, magnífica i impressionant novel·la de Clarín, que, en la meva opinió no ha aconseguit encara ésser portada al cinema ni a la televisió amb la qualitat que mereix –malgrat que la sèrie televisiva era prou digna i ben interpretada, crec que li mancava grapa i passió- va passar molts anys endormiscada com la bella dorment, per causes polítiques i culturals. A mi me la va fer conèixer el professor Tusón, excel·lent lingüista, i a qui vaig tenir la sort de topar-me, per casualitat, a la meva estimada Normal de Sans de principis dels setanta, jove i encara poc conscient de la realitat catalana, que després ha sabut copsar tant bé. No feia massa que havia estat reeditada per Alianza i em va semblar magnífica, Jesús Tusón la comparava amb Madame Bovary, per concloure que era millor La Regenta, opinió que comparteixo, encara.

França es un país agraït i exagerat amb els seus mites literaris, artístics i de tota mena i la Bovary és una icona patriòtica, gairebé. Flaubert és molt bo, el seu retrat de la societat francesa provinciana és excel·lent, però com a novel·la, en bloc, crec que La Regenta de Vetusta hi surt guanyant, i molt. La Regenta es fa llegir de forma obligatòria en alguns instituts, cosa que ha generat algun rebuig envers la novel·la per part d’alguns joves, cosa que lamento. És un llibre llarg, dens, i que mereix una lectura comentada i un context motivat. Anna Karènina és també excel·lent, impressionant, imprescindible. També ha patit versions cinematogràfiques de tota mena, algunes de força bones, encara que jo sempre em quedo amb la Garbo i el Marc, quan hi penso. Crec que el marit era Rathbone, el Sherlock Holmes més autèntic del cinema. L’adúltera francesa també ha tingut el seu cinema, crec que li ha passat com a la nostra, no ha acabat de trobar la seva imatge i la seva passió visual. Ignoro si li novel·la portuguesa té alguna versió cinematogràfica, amb els portuguesos hem viscut un estrany distanciament, per diferents motius extraculturals.

Les adúlteres famoses del dinou presenten punts convergents i divergents. L’espanyola no té fills, en llegir la novel·la pensem que si n’hagués tingut potser no hauria estat adúltera sinó mare possessiva. El seu marit és un bon home, massa gran, una mica curt de gambals, però amb bones intencions, que acaba mort quan vol esdevenir un cavaller. L’amant és un carallot, el tipus de fatxenda provincià que retrobarem, més humanitzat, a pel·lícules com Calle Mayor. Karènina té un fill, un nen mimat una mica repel·lent. L’amant, amb qui tindrà una altra filla, és un home intel·ligent i atractiu que l’estima de veritat però que acabarà superat per la situació i trobant la sortida militar i heroica com a solució als seus problemes. Karènin és un home egoista i curt, un fatxenda una mica estrany, poc humà. El marit de Bovary és un home limitat i manipulable, gairebé fa pena. L’amant és també un carallot. Emma és una compradora compulsiva que es preocupa poc per la filla. El llibre portugués ens mostra un marit atractiu, que no entén la situació, una dona una mica ximpleta, i un personatge tèrbol, una criada dolenta i intrigant, que propiciarà la tràgica situació. Totes moren, d’una manera o altra, excepte l’espanyola, que pateix un final sòrdid i que ens deixa amb l’ai al cor, amb ganes que li surti un amant ric i se l’emporti a París, per renéixer de nou a la llibertat i l’alegria, cosa, però, altament improbable.

Totes, com he dit, boniques, atractives. Les més intel·ligents, crec, les dues Annes, la russa i l’espanyola. La novel·la de les dones lletges, però interessants, encara trigaria a arribar i haurien de ser les mateixes dones les qui reivindicarien el protagonisme femení que no anés lligat a aparences fascinants per als senyors. He citat aquestes referències de memòria, pot ser que m’hagi errat en alguna cosa, crec que poc important, al capdavall. Les quatre novel·les conformen un panorama molt interessant sobre la societat de l’època, sobre la hipocresia i les convencions socials, sobre la vida familiar i el món europeu d’aquell temps, sobre països tan diferents i amb tants punts de contacte en el tarannà d’aquestes classes socials emergents, mitjanes benestants, burgeses.

Sobre el tema, recordar que l’adulteri femení va ser delicte fins ben entrada la transició i que un judici va generar una campanya amb l’eslògan: jo també soc adúltera. Per cert, una petita broma, per acabar. Amb unes amigues havíem pensat fer-nos el propi eslògan canviant una mica la frase, i escriure, amb intenció de lligar amb algun xicot progre: jo també voldria ser adúltera. No vam gosar, car les coses polítiques i reivindicatives, en aquells anys, eren fins i tot massa serioses. Ai, si les nostres àvies aixequessin el cap!

[@more@]

Tweet