Fa temps, ja -des de l’arribada als barris de les noves biblioteques- que tinc per costum, sovint, d’agafar llibres a l’atzar a la del Poble-sec, cosa que m’ha fet fer descobriments molt interessants. A les biblioteques, però, no hi són ‘tots els llibres’ i sovint em demano quin sistema d’adquisició segueixen, és un misteri, com tants d’altres. Hi ha un servei de préstec interbibliotecari, de pagament, però efectiu i que soluciona molts passeigs urbans. Darrerament es publica tant i la promoció de llibres és també tan misteriosa que genera desconfiança. Per trobar llibres que ja no s’editen cal anar a les llibreries de vell o als encants del diumenge, al mercat de Sant Antoni, i ara ja no són pas llibres de vell, sinó llibres nous que han perdut la seva actualitat i que, l’endemà de publicar-se, són substituïts sense pietat, com se substitueixen programes de televisió que no han tingut, els primers dies, prou audiència.
A mi m’agrada molt la llibreria de vell del carrer Canuda, al cor de Barcelona, on els volums no segueixen cap classificació massa coherent. Un indret per passar-hi llargues estones badant, remenant i també comprant, car els preus són moderats i assequibles. L’altre dia hi vaig passar una horeta i vaig poder sentir gent que es queixava de la no-classificació temàtica, cosa que, a mi, és el que més em meravella i m’atreu d’aquest establiment misteriós, profund, que fa olor de pols, de paper, d’història i de somnis abaltits.
Darrerament, pel sistema d’atzar-bibliotecari he llegit un llibre de Mercedes Salisachs, ‘El final del laberinto’ que no m’ha acabat de convèncer, cosa que passa amb tots els autors quan tenen una producció notable, però que, també com passa amb els autors amb ofici, sempre hi trobes algun paràgraf remarcable. Vaig tenir durant molt de temps -pecats de joventut- prevenció contra aquesta autora pel seu origen burgès i benestant. Després l’he llegit força i m’agraden sobretot ‘La gangrena’ i també un llibre que gairebé no es troba ‘La sinfonía de las moscas’, terrible, gris, poètic i depriment. La trobo imprescindible, amb d’altres autors en castellà, per construir una idea àmplia i acurada de què va ser la llarga postguerra i de com hem entomat la transició. També vaig agafar de la biblioteca ‘Nieve al sol’, de Casariego, i tampoc em va convèncer del tot, una història d’amor boig, escrit amb la trampa literària de tractar el present en passat i el passat en present. I una petita joia, ‘La leyenda del santo bebedor’ de Joseph Roth, un elogi de l’alcoholisme en clau de paràbola, amb un pròleg en el mateix to de Barral, que resultaria políticament incorrecte durant els temps que corren, puritans i tirant a mesquins en això dels costums privats.
Ara estic llegint ‘L’edat de ferro’ de Coetzee, encara que després del trasbals que em va produir llegir ‘Desgràcia’ havia pensat que no hi tornaria. Gran escriptor, una prosa magnífica, pessimista fins al moll de l’os però humà i imprescindible per entendre una mica el món que ens acull. I també ‘La larga marcha’, de Chirbes, excel·lent. Escric tot això quan ha guanyat aquest sí, tan estrany i misteriós com el possible no, i que jo llegeixo en clau ‘ja estem bé com estem’, cosa que no em sembla pas negativa, ans tot el contrari.
[@more@]
