He pogut enganxar unes quantes fotografies. Sabeu qui és, la noia????
Una de les manifestacions culturals més vinculades a la nostra vida personal és la música. I no em refereixo tant, en el meu cas, a la música més seriosa, culta, que diuen –encara que jo trobo que la cultura és un concepte amplíssim, ambigu- sinó a la música lleugera, aquella que escoltàvem, de joves, a la ràdio, i més endavant, qui podia, al tocadiscos propi o al d’algun amic o amiga privilegiat. La música va lligada a moments de la infantesa, a les primeres ballaruques i amors. Després, crec, sobretot en el meu cas, que quan tens fills petits la música personal va lligada a la de pel·lícules i sèries de televisió infantil, per retrobar, amb l’adolescència i joventut dels fills, la ‘modernitat’.
En una entrevista que vaig llegir, a una escriptora seriosa a qui preguntaven sobre la música que la feia emocionar, ella admetia que era la de la seva joventut. Vázquez Montalbán reivindicaba sovint la poesia de la canço popular, la seva filosofia, present en frases com aquella tan coneguda de no quiero arrepentirme después, de lo que pudo haber sido y no fue. En el cas de les persones que vam néixer a partir de mitjans dels quaranta, fins a la dècada següent, si fa no fa, la música que ens acompanyava era, deien, de poca qualitat. Ara, la veritat, l’escolto i no em sembla tan dolenta. Com en tantes coses, la gent es basteix una biografia arranjada i diu que, per exemple, era fan dels Beatles, quan, en realitat, xalava amb el Duo Dinàmico.
S’ha parlat una pila de vegades de la vinguda dels Beatles a Barcelona, que no va tenir massa repercussió, però no es parla massa dels festivals al Palau dels Esports, amb músics com ara el mateix Duo Dinàmico i altres. O del Festival de la Cançó Mediterrània, que va marcar una època, amb cançons molt boniques que pràcticament no he tornat a escoltar.
Gabriel Jaraba recorda, en el seu blog, l’aniversari (25è, com passa el temps) de la mort de Brassens. Es queixa, amb raó, del fet que per ràdio no es pot escoltar gairebé, avui, cançó francesa o italiana. Avui, a Saragatona hi ha una evocació de Brel. La cançó francesa té un petit recer al Boulevard de com ràdio, que ja he mencionat en altres ocasions. La italiana, ho desconec. Quan existia el programa matiner de David Escamilla en podia sentir unes quantes. De fet, la cançó francesa de cantautor tampoc s’escoltava massa per ràdio, anys enrera, llevat d’alguns casos puntuals. Brassens, Brel, Ferré, eren poc coneguts. No passava el mateix amb Becaud, Aznavour i altres. Avui, però, no es pot escoltar, actualment, ni tan sols cançó hispànica una mica bona, amb algunes excepcions. Poder baixar programes que ja s’han emès per ràdio permet accedir a alguns espais musicals interessants (segons els meus gustos personals i subjectius).
A casa nostra hi va haver una colla de cantants que van ser força populars i dels quals no n’hem sabut massa, al llarg dels anys. No incidiré en la qualitat, que no valoro, en menciono uns quants: Lita Torelló, Francisco Heredero, Gelu, Santi, Duo Rúbam… Cantants que pretenien ser més o menys moderns, superar l’època de la cobla i Emili Vendrell, pare. Els canvis socials i l’obertura tímida van fer que ens ‘passéssim’ a la cançó en català, abandonant el nostre passat espanyolista, de discos solicitats de diumenge. He d’admetre que jo vaig conèixer Brel per una versió que Vendrell fill va fer del Pla País, amb una lletra molt maca, amb un cel que és tan gran, sobre un mar que és tan blau... I també perquè en aquells inefables i poc educatius llibres del diari de Dani i d’Anna Maria, traduïts del francès, que van fornir el nostre creixement moral, el mencionaven.
Pels reis de fa molts, molts anys me’n van regalar un, de disc de Brel, gravat a l’Olimpia, en directe, on s’escolta gairebé respirar la gent. Després, la Nova Cançó va iniciar la seva singladura imitant, en un to abaltit i tímid, la cançó francesa d’autor, sense acabar d’assolir el seu nivell crític. Les traduccions al castellà de cançons franceses, d’autor, que ha fet Paco Ibáñez em semblen una mica ensopides. Jo tinc debilitat per Krahe, té la mala llet que fa falta per fer aquest tipus de cançó. En català, actualment, crec que no hi ha un cas d’aquesta categoria, estripada i original. La cançó catalana d’aquest tipus, com tantes coses, es va perdre amb aquesta aigualida i particular transició i ara de vegades sembla que els bon temps ni tan sols van existir, encara que de tant en tant facin homenatges a Ovidi Montllor i altres. Un bon homenatge precisaria, també, donar l’alternativa a joves, a molts, perquè, al capdavall del nombre en surten les singularitats. És una llàstima que bons cantants, com Pi de la Serra, hagin bandejat la cançó de crítica social (que jo sàpiga), ara, que tants motius i inspiració podrien trobar en la vida quotidiana.
Respecte al Festival de la Cançó Mediterrània, he llegit que Nana Mouskouri no volia recordar haver-hi participat, no ho sé, li devia semblar de poca categoria. I aquella cançó del agapi mou era ben maca. Aleco Pandas va viure un temps a Barcelona, recordeu allò de tus ojos grises se alejan, tiquitactactac? I aquella moguda amb Ennio Sangiusto i l’Algueró. Sobre els fets d’aquell any, sembla que la cosa de la trampa va anar més aviat per amics del cantant Josep Guardiola, que van provocar la tupinada, que no pas per la intervenció d'Algueró, són fets que formen part dels petits misteris del nostre món musical. També recordo molt bé l’any que va guanyar Robert Jeantal amb una colla de gent veient la tele a casa de la veÏna que en tenia, emocionats i tot amb allò de dans la creux de ta main. Hi havia molts d’aquests cantants que es quedaven, gairebé definitivament, a Espanya. Al festival s’hi presentaven cançons amb fons cultural i social: Julio Verne, La muralla de Berlín… que feien riure, ja aleshores, però que resulten, ara, entranyables. Quan, per casualitat, escolto alguna cançó d’aquells temps, àdhuc les pitjors, m’emociono, què hi farem. Oh, mare nostrum, aunque lejos tu tierra y la mía, estan juntas porque noche y día las unen las olas del mar…
Sobre el mite francès de la nostra joventut, ara matisat i gairebé oblidat, ja m'estendre un altre dia, però va marcar una època: les cançons, els estriptís a Perpinyà, els festivals de cinema, les pelis verdes més enllà de la frontera, tot tan a prop i tan lluny a la vegada, l'existencialisme i també els descoberts algun dia Brel, Brassens… Els fets d'Argèlia van marcar l'inici de la mort del mite, crec.
[@more@]
Jo vaig trigar a tenir un tocadiscos i, per tant, no tinc cap del Dúo Dinámico i sí en tinc dels Beatles i dels Stones i una pila de les Amériques perquè com la bossa nova no hi ha res, però també presumeixo de tenir dics de Barbara, Montand, Brel, Dalida, Françoise Hardy, Bécaud, Moustaki, Edith Piaf, Juliette Greco, Aznavour i una pila de Mina, La Tigresa de Cremona, Iva Zanicchi i dels possiblement desconeguts aquí com Matia Bazar, Marco Ferradini, Pierangelo Bertoli i Claudio Baglioni i finalment d’aquesta fantàstica i inclassificable i no anomenada mai aquí -que jo sàpiga- EMMA SHAPPLIN. I tot això sense menystenir el jazz i sense oblidar John Lee Hooker amb el seu Boom Boom.
I és que som massa poc temps per aquí per deixar coses sense assaborir.
Mentre et llegia he recordat que quan el meu pare anava a veure el seu germà, exiliat a França, em portava uns quants exemplars de «Salut, les copanis», que segurament era una revisteta mediocre, però que a mi em feia semblar la més «moderna» de la classe! Silvie Vartan, Johnny Hallyday, Françoise Hardy i la conegudíssima «Tous les garçons et les filles»… qui no ha cantat aquesta cançó quan ha aconseguit «rascar» una mica la guitarra i aprendre’s el «la», «mi», «re», «do» i «fa» (aquest darrer feia mal al dit)… ui, vaig a veure una notícia que donen ara sobre Cat Stevens, que ja no es diu així i ha tret nou disc…(havia estat un dels meus ídols, aquest)
Molt bona evocació i síntesi. Tots això i més. Afegeixo, tu i els comentaristes ja n’heu parlat en altres posts, que la ràdio ominipresent en aquells anys interminables i grisos de la postguerra o del «desarrollo» ens farcia de copla (en part la que diu Vázquez Montalbán). A mi, que vinc del món rural, em continua agradant la copla, ni que sigui estèticament. En els meus estius al mas, els pagesos, al menys els que treballaven a la vora de l’Ebre, escoltaven en les hores curtes de la migdiada, sota les oliveres, les cançons d’Antonio Molina i d’altres, com encara ho fan ara, més moderns, els paletes de l’obra del costat ded casa.
(Pi de la Serra continua amb el seu jazz i la seva crítica, crec jo)
Jo també llegia «Salut, les copains», Arare. També emissió radiofònica 🙂
(què tal el teu Pla??
Júlia, encara que dic molts noms he deixat tota la Nova Cançó perquè seria massa, només diré que vaig estar un diumenge pel matí al Romea, que era de fet la presentació pública de la Nova Cançó. Va cantar Raimon i era la primera vegada que ho feia a Barcelona en públic perquè cantar a la Universitat no es pot dir que fos públic.
L’Only You dels Platters era la cançó per a estrényer a la noia.
Júlia, cites a Mina, com jo, però observa que jo cito uns quants més. Només et diré que un italià que va venir a casa es va emocionar al veure el que tenia d’aquests cantants italians monderns, ell creia que aquí ningú els coneix.
júlia,
ei, ei, ei, de coneixements remarcables res de res. Simplement sóc un home curiós, interessat en tot. I pel que fa a la música lleugera, se me’n fot el nom, em pot agradar de qualsevol punt del planeta. Com et pots imaginar també m’he portat música de la Xina.
La de la foto crec que és la meva conciutadana del Clot, la Salomé que va flirtejà amb Isidre Sola i ara viu a Amèrica.
Estic entre dues mosses cantants de l’època: Lita Torelló i Gelu. Però em sembla que és una de les dues. Ja em diràs si ho he endevinat.
I el Jimmy Fontana cantava «eel mundoooooooooo, que no ha parado ni un momeeeeeeeeeentoooooooo» (i ara la fan servir en un anunci i els nanos es pensen que han descobert la sopa d’all, aix, ja passa, això)
Un apunt: Tant Raimon amb el «Se’n va anar» com Lluís Llach amb «A cara o creu», van participar al Festival de la Canción Mediterránea.
Jo estava enamorada del Gianni Morandi, hehehe (bé, no només d’ell, és clar, però aquest tenia un disc dels petits que compartia portada amb la Rita Pavone i estava guapooooooooo)
Estem musicals, aquesta tardor, eh?
Em temia que no l’encertava. Comparteixo el dubte amb l’arare, la Gelu o la Torelló, la Gelu cantava d’una manera ridícula, però què hi farem.
El que dic de Salomé i Sola és cert. La informació era d’un amic dels dos. I sé que Sola ha mort fa poc.
Com crec que no tot han de ser evocacions, continuo defensant els meus italians, com Matia Bazar, que ja són un clàssic.
I per descomptat el disc que tinc de Dalida és una meravella.
A mi m’emocionen molts tipus de música, depèn de l’estat d’ànim i del que estigui fent en aquell moment, per tant no puc especificar un de concret, sinó molts.
Ai, quants records. Jo, mirin, xalava per aquell senyor petitet que cantava ‘y daameee, daaame dameee dameee, felicidad, que sólo tú me puedes daar’. I em veig a mi mateixa, joveneta, en la plenitud de la meva agilitat dansaire, enfilant la Popotitos amb un xaval amb patilles molt bufó, a un guateque d’aquells. Verdeeee campiñaaaa dormidaaaa al soool… cuando calienta el sol allí en la playaaaa… la tierra, la tierra…. és que no pararia, ves.
Júlia, parles de músics que no he conegut ni he sentit; i d’altres que, evidentment, én són més propers (Brel, Brassens, Piaf, Montllor, Pi de la Serra,…). Dels francesos, Moustaki és el qeu vaig aprofundir més per un treball escolar d’aquells «de per nota». Em sabia tota la discogrfia i encarara taralalejo Le méquète o els Nous sommes deus, nous sommes trois. No afegiré res del que ja han dit els que m’han precedit i que em deixen bocabat. Si de cas, una reflexió. Avui ja no s’estudia el francès a les escoles (jo sóc dels darrers que deurien fer-ho) i l’anglès és per tot. Per aixcò nos entim cançons franceses. A mi, França m’agrada força. No tant el chauvinisme francès, però; que també els ha fet tancar-se portes. La llàstima és que en no estudiar la llengua es deixa de parlar d’allò que, amb poc o molt mesura, aportava de positiu la cultura francesa (molt centralista, cert, però d’esperit universal): les avantguardes d’entreguerres, el maig Fancès, la nouvelle vague,…
¿Qui no era amant de qui deia «se me’n fot el passat»?
Hola Júlia!
Sóc la Txus Garcia, moderadora de la taula de podcasting de l’altre dia. Aprofito l’enllaç de la Jaka per felicitar-te pel premi Tinet. Enhorabona i endavant!
HT
No és ben bé una presentació, però el dia 24 a partir de les 12 del migdia estaré a l’estand de l’editorial Edicions del Pirata del Saló del Llibre de Barcelona.
FELICITATS, Júlia, ets la millor!
Una abraçada, reina mora!
M’afegeixo al revival destacant artistes de l’època que vistos ara, deu n’hi do.
La força de Rita Pavone, creadora d’un ritme a l’italiana que no s’ha igualat: Il ballo del mattone, feliçment recordat a la pel.lícula Nueve reinas.
Tous les garçons et les filles, gran balada de Françoise Hardy encara no superada.
Una altra gran balada, Pregheró, per Adriano Celentano, quan encara no sabiem que era Stand by me, de Ben E. King
Los Teen Tops, primer gran grup de rock hispà. I el seu cantant, Enrique Guzmán.
Los Salvajes, també del Poble-sec, una mica de Rolling Stones amb un toc de Who i una mica de Pretty Things.
Claudio Villa, gran baladista que no faltava mai a la festa de L’Unità, del PCI.
Les chausettes noires, grup de rock francés encapçalat per Eddy Mitchell.
Poca conya amb Salut les copains, revista ben feta i editada, del gran grup de premsa francés Filipacchi (editors de Paris Match).
Dalida, però també Mina i Milva.
Desconegut i oblidat: l’algerià Enrico Macias, una mixa paxanguero però amb un ritme magrebí prou guapo.
També has citat Ennio Sangiusto, ni més ni menys que protoprecursor del glam rock abans que Gary Glitter, gai de gais quan de gais només hi havia Antonio Amaya i Mirko.
Un crooner molt professional que actuava a la Bodega Bohemia del Paral.lel: Carlitos Romano, argentí.
Contundent grup amb gran guitarra solista: Los Catinos.
Impagable sala de ball-bronca al Poble-sec: El Pinar, on he vist actuar als Sirex amb jaquetes de cuir i cadenes.
Grup rítmic tot terreny, Los Jamai-K, amb el seu pianista, Josep Lluís Dilla, del carrer Margarit.
Un detall: els lents instrumentals de saxo per Fausto Papetti. Era un nom artístic del gran Ricard Roda amb el qual gravava discs «internacionals».
Lone Star amb «Mi calle» i la seva gran versió de My Generation, dels Who.
Los Cinco Latinos, versió hispana dels Platters i altres grups doo-woop.
La música de West Side Story i les versions en català que va cantar Salvador Escamilla.
Robert Jeantal es va convertir en el millor professor de cant que hi ha hagut per a cantants pop. Totes les estrelles del pop dels 70 i els 80 que han gravat a Madrid han passat per la seva escola.
La Salomé era la cosa més divertida i gamberra que hi havia a l’ambient musical d’aleshores i ara. Membre del jurat d’Eurovisión l’any que va participar Sergio Dalma, amb un servidor; ho va estripar tot.
Ai senyors i senyores visitants de la panxa de la meva veïna, quants records, i quants anyets que tenen, tots plegats. Allò eren cançons i musiques i allò era vida. La Luisita Tenor i el Francisco Heredero, si servidora no s’erra, també vivien a les cases del Còmic, no se si no les donaven a enxufats amb coneguts de la Caixa, vaja, deien. I quan pel carrer del Blasco de Garay pujava el Joham i el Gustavo Re?
Pues mucho gusto, Enrique, recuerdo que, con una vecina de la escalera les escribimos un par de veces y nos mandaron fotos. Gracias por el ofrecimiento, viva internet.