Passejant per la ciutat, el matí de la Diada

Encara que admeto que sóc una persona poc amarada d’esperit patriòtic, i que els símbols i les proclames cada vegada em resulten més llunyans, l’ambient de festa de la Diada em va portar a fer una volta matinera per Barcelona. Els volts de Santa Maria del Mar han evolucionat tant durant les darreres dècades que s’assemblen poc a aquells indrets decadents de la meva joventut, quan totes les cases de l’entorn semblaven a punt de caure i l’església gòtica més bonica de la ciutat tenia poques visites, encara.

Evoco un Born en moviment, quan tot era ple de comerciants a l’engrós, de magatzems diversos i d’olor de plàtans massa madurs i de cereals i pols. En algunes pel·lícules antigues hi ha quedat reflectit aquell ambient de soroll de venedors i misèria ancestral. No sé si m’agrada més ara o no, el passat i la nostàlgia milloren la realitat i el turisme excessiu, els bars de tapes i l’allau de fotògrafs afeccionats també em desplau, de vegades. Els volts del Fossar són plens de pancartes abrandades, radicals I ja comença a ser difícil transitar. Em trobo un amic, que ha pujat des de la Ciutadella, emprenyat amb l’ambient de vigilància policial i excés de control de l’indret, a punt per celebrar l’acte institucional d’aquests darrers anys.

La tafaneria, virtut o defecte humà, humaníssim, em porta fins al Parc, ‘el parque’ dèiem fa anys, a veure de què va la cosa. La cosa encara no ha començat, la gent passeja, bada. Veig alguns personatges coneguts del món polític o de la cultureta, les senyores, algunes, van disfressades com se sol disfressar ara la gent per anar a bodes de pinyol vermell, fins i tot amb vestis llargs, d’estranys dissenys, una mica fora de to, al meu entendre. Han posat dues pantalles grans, connectades a tevetrès que, per variar, de moment donen anuncis, alguns en castellà i tot, cosa que ha anat proliferant a ‘la nostra’.

Em cobren per una orxata al xiringuito el doble del que em costa al barri, crec que fan bé, un dia és un dia. Crec que els vips i els càmeres de la tele poden agafar una insolació amb facilitat, són a ple sol i per les pantalles veig suar els polítics de primera fila. L’acte és breu, força sobri, Homar està correcte i brillant, és un gran actor i té molts recursos. Els altres actors també compleixen. No m’agrada massa la versió que fan dels Segadors, però és que ja, com a himne, no em convenç. Tots els himnes patriòtics s’haurien de revisar, en un món més pacifista (en teoria). Tampoc m’agrada el ‘Per tu ploro’ de Marina Rosell, no puc deixar de recordar aquella antiga i entranyable versió de Vendrell. La resta, mira…

L’acte, doncs, es breu. La majoria de gent l’ha vist per les pantalles, en directe es veu poca cosa, encara que es pot filustrar la colla de mossos mudats, immutables, contra els quals els radicals del Fossar han estès unes cintes que els critiquen. Volto pel Parc i em trobo de cara amb un d’aquests mig oblidats monumets que esquitxen l’indret, el dedicat a Teodor Llorente, un poeta que, a casa nostra, crec que és poc conegut, actualment. Em pregunto perquè no s’ha aconseguit encara, exceptuant minories d’excel·lent tarannà, una relació més estreta amb València, bé hi ha respostes evidents, però també hi ha alguns misteris per resoldre. Llorente té un poema sobre el tema de les dues ciutats, molt bonic:

Salut, ciutats volgudes! València! Barcelona!
Com llavi humil vos besa los peus la mateixa ona,
portant-vos les memòries de temps bells i llunyans.
Jo a vostres fronts gloriosos done també iguals paumes:
los fills enyoradissos dels Berenguers i els Jaumes
serem sempre germans.

Un mateix cau tinguérem en la mateixa soca;
els uns, en separar-nos, buscàreu l’aspra roca,
i els altres acampàrem en lo flairós jardí;
mes, sempre que els cors junta de nostres mans l’estreta,
los pensaments s’envolen, com au que al niu va dreta,
al vell tronc llemosí…

El primer poema que jo vaig llegir d’aquest autor va ser aquell tan bonic del barranc dels Algadins, en una antologia:

Vora el barranc dels Algadins
hi ha uns tarongers de tan dolç flaire
que per a omplir d’aroma l’aire,
no té lo món millors jardins.
Allí hi ha un mas, i el mas té dins
volguts records de ma infantesa;
per ells jo tinc l’ànima presa
vora el barranc dels Algadins…

El segle XIX, els primers anys del XX, són fascinants, pels canvis en les idees i per les esperances que es desvetllen. Ara, que sabem la història de després, encara ho són més i mostren com s’esberlen, no tan sols els monuments, sinó també les bones intencions, davant de la realitat política i de la rauxa humana. Imagino l’exposició del 1888, encara en un context hispànic, i recordo edificis que s’han perdut i que encara havia arribat a veure, com el restaurant de la plaça de la cascada. L’onze de setembre, el seu abans i el seu després, també mereixeria una revisió històrica acurada i objectiva, però em sembla que el mite i el desig s’han empassat definitivament aquesta suposada objectivitat sobre els fets passats.

Per cert, la tele, la nostra i les altres, no es cansen de repetir el tema del dia, sembla que el més important, una novetat excitant: que demà, els infants, comencen l’escola. Quin món aquest en el qual són notícia el fred de l’hivern, la calor de l’estiu i el començament de les classes…

[@more@]

Tweet