Aquest diumenge era primer diumenge de mes i el MNAC és de franc, així que me n’hi vaig anar a donar una volta. Els museus propers els podem gaudir en petites dosis, he anat al MNAC moltes vegades, des que era molt joveneta i era un museu tradicional i convencional. Aleshores la col·lecció era molt més reduïda i la part moderna era a la Ciutadella i el llegat Cambó a la Virreina. Crec que era millor així, repartit, perquè m’agraden més els museus petits que els grans i exagerats, però tot són opinions i suposo que la seguretat és important i també pesa, en la concentració patrimonial.
Molts museus són ara una mena de zoològics de la cultura. El MNAC, actualment, completa la col·lecció de romànic amb unes vitrines que ens transporten a finals del dinou, quan personatges com l’immens Doménech i Montaner descobrien aquest art, viatjaven a indrets que eren, aleshores, remots, i cridaven l’atenció sobre la seva destrucció evident i el seu abandonament. De fet, doncs, el Museu d’Art Romànic primitiu, va néixer amb una certa vocació de preservar espècies en extinció, lligat a un excursionisme que cercava una finalitat més complexa i cultural que fer cims en temps récords. Cal fer esment també de la figura de Puig i Cadafalch. L’exaltació gaudiniana ha posat molt d’èmfasi en la figura del creador una mica estrany i solitari, però Doménech i Puig eren homes socials, d’aquest món, implicats amb la seva època i les seves circumstàncies i grans creadors, també.
Amb el museu típic i tòpic de la modernitat hem perdut la perspectiva de l’obra d’art, encara més d’aquesta obra antiga, lligada a uns indrets i a un fet religiós, més enllà de la intenció de fer bonic i donar a conèixer cap artista. Les pintures murals, els retaules, les marededéus, en conserva, perden tot el seu sentit, ningú no els hi resa cap pregària, són amuntegaments de coses, al capdavall. La visió de tanta producció junta també frivolitza la nostra visita. Quina sort tenen les imatges que han pogut romandre als seus llocs d’origen, i que, salvades les malvestats de la història, tornen a ser objecte de culte i senyoregen esglésies on encara s’hi casa algú!
Recordo una estada a la bonica ciutat de Beaune, a França, molt turística, on conserven un hospital medieval en molt bon estat i també un políptic magnífic. No el tenen al lloc on era però sí molt ben posat en una sala en penombra. És la joia del poble i rodalies, i contemplar un sol políptic fa que s’hi pugui esmerçar un temps adient i una reverència notable. L’excés produeix cansament, indiferència. Un retaule en una petita església es contempla, en una església més gran, amb més retaules i altars, es mira. En un museu, de vegades, ni tan sols això, a no ser que només hi haguem anat a veure aquella obra en particular, de la mateixa manera que agafem un sol llibre de la biblioteca.
Si a mi, que sóc d’aquí i tinc possibilitat d’anar al museu amb freqüència, em produeix aquest neguit l’excés, m’imagino, perquè també ho he estat, el paper dels turistes, que concentren en un matí la seva visita. El preu de l’entrada no és barat, encara que ahir era de franc. Per cert, les explicacions que hi ha a les sales sobre les obres sempre m’han semblat molt pobres. Poca cosa sobre la simbologia i contingut de les pintures, pràcticament res. De vegades escolto el que s’explica a les visites comentades, amb poquíssimes excepcions també aquestes visites han patit la febre de consum cultural actual. Els, les comentaristes, són professionals del turisme, no pas de l’art romànic o gòtic o modernista en concret. Saben unes quantes coses i prou, però com que la resta en sabem menys, amb algunes excepcions, ja fan el fet i compleixen l’objectiu establert.
Hi ha, potser, motius per continuar mantenint moltes obres d’art antigues als museus i no retornar-les al seu indret original, malgrat que en alguns casos potser fora possible. Per exemple, aquesta gentil Verge dels Consellers, que va néixer destinada a la Casa de la Ciutat, no podria ser a l’ajuntament, protegint la ciutat de mals governants? Llegeixo en una antiga guia excursionista oberta en una de les vitrines una comparació entre la Catalunya francesa i l’espanyola, diu alguna cosa com ara que els polítics allà fan més administració que no pas política, que és la forma moderna de governar. Penso que la crítica encara és vigent, malgrat que admeto que la perspectiva de finals del segle XIX i principis del XX era molt més amarga. En força ocasions la política partidista perjudica greument una bona administració, encara. No cal posar exemples concrets, oi?
[@more@]
El Reina Sofia és de franc cada diumenge!
Reconenc que no sóc gaire de museus, però penso que haurien de ser molt més barats o, fins i tot, gratuïts, com a Londres que no es paga i hi ha una gran urna a l’entrada per deixar la voluntat i, t’asseguro que està ben plena.
Crec que als Museus s’ha d’anar a veure poques coses i així s’assimila molt millor.
M’encanta anar a la Fundació Miro i passejar-me i si puc quedar-me a dinar, es un relax que no te preu. (be, preu si però mes val pagar allí que al psicòleg ) 🙂
D’acord amb la exposició.
Saps si alguna vegada es va pintar alguna Verge del Consellers de la Generalitat? Darrerament també tindria moltes pregàries, entre les quals, la meva.
Això d’anar als museus forma part de “la cultura” que avui toca. O sigui la cultura del parc temàtic i del viatjar. O sigui la cultura del marqueting que sap treure calers d’on convingui.
Perquè cony la majoria de la gent va als museus? Dons per dir als coleguis i no coleguis que han estat a tal o cual puesto i esclar que hi vist el museu tal!
Sels refot si una pessa la van robar d’Egipte o d’una ermita del Pirineu.
Sels refot si aquell pintor era un gilipolles que pintava més malament que un altre contemporani seu, però fotia més el pallasso. Toca veure allò i prou.
Vaya rollo patateru, si en sa puta vida han vist el que tenen al costat de casa, si no és que l’ajuntament ha fotut propaganda perque fagin cua com uns desgraciats per veure no se que.
Això que dic no va per tu.
Per lo que has escrit, que com sempre ho saps dir molt bé, jo veig que ets una persona interessada en el saber més que en això que en diuen “la cultura”. Mira, no se per que, però em sembla que t’agradaria mes sapiguer dels picapedrers , mestres de obres, tallers de pintura, que no pas de l’amo del taller que es va emportar la fama pel que van pintar els seus empleats.
O no?.
No voldria haverte molestat.
Franciscu, això de què la majoria de la gent va als museus no és cert. Supso que ho saps. Pots dir, amb raó, que la júlia, per la seva formació o sensibililtat, pot treure més partit d’un museu que jo. I segurament d’un llibre també, però això no vol dir que jo no hagi d’anar al museu o llegir el llibre, no et sembla. Cal ser humil i un en treu el profit que pot.
Sobre si tenim o no tenim consciència de què moltes coses dels museus són robades, mira franciscu, la consciència i el seny estan repartits i si et creus que ets l’únic que en té potser et falta una dosi d’humilitat. De la mateixa manera de si em preocupo més pel meu barri o per l’inventari del MNAC és una cosa que no saps, per tant, no generalitzis.
Precisament perquè el Franciscu generalitza tinc dret a respondre en defensa pròpia i de tanta gent que, efectivament, duta per la moda visita, per exemple, la Casa Batlló, una casa que obre les portes precisament duta per la moda.
La moda crea aquest papanatisme que en parles, però prefereixo que la gent s’apunti al papanatisme de la Casa Batlló que no d’altres perquè la qüestió de fons que ni el Franciscu ni tu no toqueu és què faria la gent si no fes aquest menyspreable papanatisme.
El senyor Clavé els va posar a cantar per a què no s’emborratxssin als bars. Suposo que els que el van seguir no eren papanates.
I ara tocaria parlar de què fem amb el nostre lleure. Marx va fer suggeriments, però clar, aquest senyor tampoc està de moda. Aleshores?
Estic d’acord que tot el que dius són constatacions perquè com va dir aquell senyor, sembla innombrable, del que es tracta és que tot esdevingui mercaderia.
Quan he citat a Clavé ho feia amb tota la intenció sabent el que dius que es deia d’ell, però per mi el que compte no és el que es diu, sinó el que es fa i els dos hem anat a la Casa Batlló perquè valia la pena. A mi no em fa vegonya dir que vaig veure tot el que tocava de Gaudí, fins i tot els Jardins Artigas perquè aquestes crítiques no les trobo enriquidores. ¿Ens oblidem que cadascú fa el que pot? Clar que estan bé les tertúlies, però tampoc no agraden a tothom o no tots hi servim.
sí Júlia, de fet jo soc «Actor» del museu de cinema de Girona, que és com dir, soci, pago 10€ l’any i tinc un munt d’avantatges.
I gràcies, en part a tu, ara aquest museu pot acollir un munt de fotografies de cinema que li han donat avui.
És el millor museu de cinema de Catalunya.
Felicitat doncs per la part que et toca.