Refregits estivals

Ja fa anys, als entranyables cinemes de barri de l’autarquia i part de la transició, a l’estiu, feien una cosa que la gent del carrer anomenava ‘reprises’. O sigui, recuperava pel·licules antigues, que ja tenien uns quants talls i de les quals el color, si el tenien, s’havia esvaït mentre que el blanc i negre s’havia difuminat en un seguit de grisos nostàlgics.

Actualment, d’alguna manera, la tradició segueix. La ràdio, la tele, el cinema, presenten poca cosa nova i molta cosa repetida, gravada. Encara que tot plegat em sembla un costum deplorable, que fa que, sobretot l’agost, esdevingui un temps estrany, avui he decidit reprendre la tradició.

Quan vaig obrir aquest blog en vaig obrir també un altre dedicat al meu barri, que no ha tingut massa èxit, encara que ha comptat amb alguns seguidors fidels. Com que em donava molta feina mantenir-lo en condicions i com que molta gent que passa per La Panxa del Bou mostra interès també pels esdeveniments poble-sequencs o poble-sequins, car el topònim encara no està fixat normativament, he decidit també recuperar alguna coseta del meu Balcó al Poble-sec.

Començo amb un text de Pla, del Pla jove i del seu primer llibre important ‘Coses Vistes’. Pla tenia un amic al meu barri, que era aleshores molt diferent en força aspectes de com és ara, però que tenia ja l’aire humil, decadent i pintoresc que ha anat conservant amb diferents alts i baixos i transformacions lligades al temps, els costums i les circumstàncies. Només constatar que sempre ha estat un barri d’immigrants, de pobres i de gent orgullosament xarona i arrauxada.

Una mostra (el llibre és de mitjans dels anys 20, però Pla parla d’un temps que ja ha passat):

El Poble-sec era una aglomeració humana com les que fa poc he vist a la baixa Itàlia. Hi havia tanta roba a assecar en finestres i balcons, tantes criatures cridant pels carrers, tants grups d’homes i dones a les portes de les cases, tants pianos de manta, tantes cançons i una tal vociferació entre balcó i balcó, que travessar aquell món era com rebre a l’esquena un xàfec de garrotades. El mes de maig, la llum era blanca i petulant i semblava evaporar la humilitat i la intimitat de les coses: tot quedava vulgar, cru, canalla. Recordo, però, que sempre que hi vaig passar hi vaig veure una noia de dotze o tretze anys (…) escabellada, asseguda a la voravia, distreta i indiferent a tot el que la voltava. Menjava cacauets i cantussejava hores i hores les cançons sentimentals de la misèria del barri.

Acabada l’aglomeració urbana, en el tallat mateix que feia la muntanya, començava tot d’una, però, un gran silenci. Emprenia un camí flanquejat de llaunes de petroli. A banda i banda quedaven uns hortets minúsculs, raquítics, de terra argilenca i vermella, superposats sobre la vessant (…)

El text sencer és magnífic, descriu les tavernes, les noies andaluses, castellanes, la pobresa de l’ambient i també la tranquil·litat que amara el paisatge quan un s’endinsa a Montjuïc, l’ambient feixuc dels diumenges a la tarda. L’amic de Pla tenia una mena de merendero, amb una petita atracció de fira i on també hi feia ball. Devia ser una persona coneguda, car la seva desaparició es sentida per molta gent. Les menges populars, que generaven molta brutícia eren, aleshores, els cacauets, encara recordo, de petita, veure esteses de les seves clofolles al terra del cinema. Un món de misèria poètica, acanallada, tràgica i humorística al mateix temps, vista per una persona que ‘passa’, que no hi viu. Una visió, però, gràfica, com si fos un petit documental.

[@more@]

Tweet