Mirar el passat des del present

Al MNAC hi ha una exposició remarcable, pel que té de retrobament amb els anys de la nostra infantesa retratats en blanc i negre. L’exposició ‘Mirades Paral·leles’ relaciona el món hispànic dels anys quaranta, cinquanta i seixanta amb el món italià de la mateixa època, per constatar que, més enllà dels sistemes polítics vigents a cada lloc, tots érem igualment pobres i ens trobàvem amb problemes semblants. Hi ha, doncs, un fet que no s’explica a cap rètol, i és que el sistema polític, tan sols, no arregla els problemes del poble de forma tan ràpida com havíem cregut o ens havien fet creure. Una de les coses que va contribuir a desprestigiar la República va ser, en el fons, l’encarament de les expectatives d’un país endarrerit i amb molts problemes i ideologies diferents en dansa amb la realitat possibilista d’un govern poc consolidat, i el desengany que això va comportar per a la gent pobra, que era molta aleshores.

Hi ha fotografies de molts bons retratistes –que és com havien anomenat, anys enrere, els fotògrafs- espanyols, catalans. Moltes ja les havíem pogut veure a exposicions monogràfiques sobre un autor, com en el cas de Maspons, Colom, Forcano i altres. De tant veure’ns en blanc i negre hem acabat admetent que aquelles èpoques eren, també, en blanc i negre, però el fet és que la vida era en colors, com ha estat sempre. Quan un és un infant o un jove, el dramatisme o la pobresa no es viuen de la mateixa manera. Ser pobre en un món de pobres és suportable, és quan les expectatives dels altres semblen millors que les nostres i quan constatem que allò no és ‘el normal’, quan es pateix o s’ambiciona una altra cosa millor.

Les fotografies estan agrupades, més o menys, per temes i no pas per cronologia, cosa que fa que no puguem copsar una evolució directa en els costums, en la situació social. Malgrat que ens retornen al món d’aleshores, no és tampoc un món real, sinó el món copsat per la mirada del fotògraf, que cerca un objectiu social potser, però també artístic, de contrastos, que vol sacsejar el públic d’alguna manera. Sempre penso, en aquestes exposicions, si les persones retratades estarien d’acord en veure’s exposats públicament, amb les seves humils alegries, els seus parracs, les seves misèries. Ara hi ha més cura de la imatge personal, al món occidental, però aquestes mirades fotogràfiques una mica ambigües, perquè són fetes des de fora, en la majoria de casos, o sigui, per persones que no comparteixen la misèria que retraten, continuen robant instants viscuts a éssers humans que pateixen, sobreviuen, o, simplement, es distreuen com poden, en els països pobres o en guerra.

Barbara Kingsolver, en una de les seves novel·les, situada a l’Àfrica, recull el disgust d’una de les protagonistes davant de les fotografies i pel·lícules que reflecteixen la misèria, el dolor, es pregunta perquè no es retrata a la gent quan és feliç, en les seves festes i en els seus moments de plenitud, que també els té. Sempre mirem als més pobres que nosaltres amb commiseració, amb una certa compassió inútil, exagerada. Quan algú s’anava a retratar per voluntat pròpia es mudava, intentava somriure, encara que els nostres avantpassats restaven seriosos, greus, davant del retratista, emulant les mirades dels nobles en els seus retrats pictòrics ancestrals. Sobta veure la pobresa que ens envoltava durant aquells anys, sí, però també la felicitat dels infants que somriuen vestits amb parracs, dels joves que fan el fatxenda davant de les noies, de les tertúlies veïnals de cafè, l’alegria dels balls plens de jovent, dels pares davant dels seus fills petits.

L’exposició està molt bé, és llarga, cada fotografia conté un munt d’històries i suggereix moltes coses, coses que no s’expliquen, perquè la imatge, si no va acompanyada d’un text més explícit, té també les seves limitacions. A l’obra de Buero ‘El Tragaluz’ un avi es pregunta qui són les persones que decoren les postals que col·lecciona, les retalla. Doncs això mateix passa amb les exposicions de fotografies pretèrites, que sempre em pregunto, qui era, aquest? Què ha estat d’ell, d’ella? No sé si els fotògrafs en saben alguna cosa, em temo que de ben poca gent n’han seguit l’evolució vital. En el fons, crec que pagaria la pena intentar renovar aquest tipus d’exposicions o, en alguna ocasió, optar per fer-les menys extenses i acompanyar les fotografies amb textos sobre la gent que hi surt. Per exemple, m’agradaria saber què ha estat d’un grup de nois de la meva edat que juguen al carrer, a Barcelona, a pilota, que somriuen contents d’ésser fotografiats i que ara deuen tenir a l’entorn dels seixanta anys. Se n’han sortit, han millorat, són feliços, tenen fills??? Una vegada que el meu germà jugava al carrer, a Girona, perquè havien anat a visitar uns oncles, una turista li va donar una pesseta, pensant que era un trinxaraire, un desgraciadet. I bé, no érem els Rotschild, però tampoc passàvem gana. Per això, aquestes visions de la pobresa del passat cal mirar-les amb distància i amb un cert esperit crític.

Una de les grans mancances de l’exposició és que no hi ha ni una sola cadira per seure i contemplar amb tranquil·litat les fotografies, per descansar de tanta pobresa i nostàlgia i meditar sobre el pas del temps i l’art de la representació de la realitat. L’aire condicionat està a tota pastilla, quan entres et congeles i després t’adaptes amb dificultat i picor d’ulls a l’exagerada –per baixa- temperatura. Això de no posar seients es freqüent en les exposicions modernes, no sé si volen que anem per feina i marxem aviat. A més, en uns petits vídeos s’ofereixen dos reportatges molt interessants, que duren una mitja hora i que has de mirar a peu dret. El segon ‘El alegre Paralelo’ està comentat, però la veu la tenen molt baixa, pràcticament la treuen, per no molestar al públic i perquè no t’assabentis del que diuen, es veu. Em sorprèn, perquè he anat a exposicions on el so dels vídeos està molt alt i interfereixen dels uns als altres. No sé que hauria costat habilitar un lloc on poder seure, descansar, i poder gaudir d’aquests reportatges a la mida cinematogràfica per a la qual van ésser confeccionats.

En resum, una exposició interessant, pels grans, que retrobem un món perdut, i pels joves, que potser no acaben d’entendre en quin món de nou rics hem acabat vivint. Hi ha també una altra exposició, molt bonica, sobre el viatge de Laborde a Espanya, amb gravats bellíssims que ens mostren un món també perdut, més antic i desconegut. Hi falta, també, un context. Saber, per exemple, que molts dels indrets que mostren Laborde i altres es van perdre i malmetre aviat, amb la guerra del francès. Que, en definitiva, aquella Espanya de les primeries del dinou, que veiem estable, tranquil·la, idíl·lica, era a punt de desaparèixer arrossegada pels temporals de les guerres que vindrien més endavant. Per reflexionar, doncs, sobre la fragilitat de tantes coses que ens semblen segures i assolides definitivament.

Hi ha més exposicions temporals, entre elles una sobre Doménech i Montaner i la descoberta del romànic, que no he vist encara i que per això no comento de forma extensa.