Violència mediàtica i violència invisible

La lectura del darrer article publicat al blog ‘Memòria restringida’ sobre una violència quotidiana a Mèxic, que no coneixem i que no surt als diaris, i la lectura del darrer premi Herralde, m’han fet reflexionar sobre el fet evident, que existeix una violència mediàtica i una altra, molt més nombrosa i constant, que resta invisible i desconeguda per a gairebé tothom, excepció feta de les víctimes i botxins. La novel·la es diu ‘La hora azul’, i, segons la meva personal i subjectiva opinió, resulta poc reeixida literàriament. Recull, però, una història interessant, situada en el marc dels enfrontaments entre Sendero Luminoso i les forces governamentals, al Perú de fa uns quants anys. Existeixen explicacions simplistes per als fets violents, l’anàlisi marxista portat a l’extrem incideix en les causes econòmiques, socials, però hi ha moltes més coses en el cor de la violència, i no sempre la relació és tan clara. Tampoc la frontera entre bons i dolents o entre causes justes o injustes és mai prou nítida.

El volum d’informació que les televisions i ràdios dediquen aquests dies als bombardeigs del Líban i al conflicte amb Israel és molt important. De sobte, l’Irak ha quedat en segon terme i no cal dir que han quedat oblidats altres temes de violència escampats per aquest món inestable sempre, i cruel molt sovint. La informació que ens arriba se’ns mostra amarada d’imatges dramàtiques, nens als hospitals, cases derruïdes, perquè, evidentment, les imatges són un component molt important en la informació d’avui. Però gairebé res ni ningú ens apropa a les causes profundes del problema, a la història i evolució que ha tingut i això, malauradament, passa massa vegades. El periodisme actual es forneix d’imatges impactants, moltes vegades fora de context, reiteratives, destinades, si és que hi ha alguna intenció, més enllà d’aconseguir uns bons números en les audiències, a crear una opinió, una opinió que sovint cerca més la visceralitat momentària que el raonament i la comprensió del tema. Les persones més grans de vegades tenim una visió més global dels conflictes perquè en recordem antecedents, causes històriques, però la gent jove, tal i com s’estudia, a més, la història a l’escola i a l’institut, pot pensar que hi ha una colla de gent sanguinària matxacant una colla de desgraciats indefensos, cosa que pot ser veritat, però no pas de forma absoluta, ben segur. O en el cas de conflictes mes difícils d’entendre, com per exemple, les matances de Ruanda, pot portar a pensar, erròniament, que Àfrica és diferent i que la tribalitat domina aquelles ètnies, de forma irracional i arrauxada.

Amb el tema de l’Irak, personalment, per la informació que em donen els mitjans, he d’admetre que poca cosa més sé d’aquest país, de la seva evolució, de la seva historia, dels diferents grups que s’hi enfronten, més enllà del fet que ha estat ocupat per l’exèrcit dels Estats Units. Més de vint anys de guerra al Sudan van donar-nos molt poca informació mediàtica, recordo haver-ho sentit comentar en una xerrada sobre la guerra dels Balcans, fa anys. De sobte, però, un dia, ens assabentem que un país africà porta mes de deu anys en guerra. La complexitat de molts fets, les idees, diverses, estranyes moltes vegades, que mouen la gent cap a la violència, són difícils d’explicar, d’entendre, i és més fàcil fornir una història de bons i dolents que ens solidifiqui el convenciment, absurd, que mort el gos, morta la ràbia, i ja està.

Una guerra tan propera com la de l’antiga Iugoslàvia encara no ha estat ben explicada, perquè costa d’entendre que en un indret que havia romàs estable durant uns quants anys, de cop i volta es generessin tot un seguit de fets repugnants i terribles. Allà hi vam poder veure per televisió com s’emportaven un munt d’homes a morir, davant la inoperància de les forces internacionals que, encara, tenen molt poc pes quan van mal dades. El periodisme actual arriba a uns determinats llocs, però no pot arribar als indrets més perillosos i no vol arribar a les informacions que no semblin d’interès, encara que, de fet, molts periodistes arrauxats hi han deixat la pell, darrere d’un reportatge més directe i punyent. Hi ha molt periodisme d’hotel, també, cosa inevitable, potser, tal i com està tot muntat. Deien que ja Pla enviava escrits sobre la Guerra Civil des d’un hotel, qui sap.

El present que ens mostra la televisió fa que molta gent jove pugui pensar que anem molt malament. Però un repàs històric breu ens mostra com en tots els moments de la història hi ha hagut indrets sacsejats per la violència col·lectiva. Admetre que no hem trobat el remei a aquest perill i que no hi ha cap zona prou estable com per creure’ns en possessió d’una pau duradora, pot ser un primer pas per a pensar, seriosament, què ens caldria demanar als polítics, més enllà de que facin proclames ingènues o inoportunes sobre la pau. Mentre Europa no s’espavili, també, militarment, caldrà recórrer als americans en moltes ocasions, així va passar en les dues guerres europees i així va passar quan va caldre acabar d’alguna manera, qui sap si definitiva o no, amb el conflicte balcànic. Qui té el cul llogat no seu quan vol, pensar que sense alguna mena de força militar pròpia, amb proclames i manifestacions pacifistes, evitarem la violència, em sembla, ara per ara, d’una candidesa entranyable, però equivocada.

Quants conflictes bèl·lics, enfrontaments entre grups ètnics o el que sigui, violències institucionals constants, hi ha, actualment, al món? Crec que no comptem amb una evaluació clara del mapa del dolor, l’excés ens provoca una mena d’indiferència, sacsejada quan, per la tele, ens passen imatges reiterades sobre un conflicte entre molts. Aleshores, només de tant en tant, quan els fets estan lligats a nacions que desvetllen en certs sectors de la progressia més tronada una mena d’al·lèrgia global, es munten manifestacions massives. Només em pregunto, serveixen per a alguna cosa? Jo crec que per poca cosa més que les processons dels nostres avantpassats, en lloc de dirigir-nos als poders celestials ens dirigim als terrenals, però també són abstractes, llunyans i incomprensibles. Una reflexió interessant sobre el tema aquí.