Faig el meu passeig matinal pels blogs habituals, un hàbit que espero que duri força anys, i m’ensopego amb un romàntic poema de la nostra sirena de mars virtuals i reals, Arare. Entre els comentaris, l’Herald de l’Eixample li transcriu un magnífic poema de Maria Beneyto, que com no podia ser d’altra manera, es titula: Sirena. Com que fa dies que no parlo de poetesses (o poetes, com us agradi més), aprofito l’avinentesa, que diuen, per dedicar el post a aquesta excel·lent i poc coneguda escriptora valenciana, de llarga trajectòria en el món intel·lectual, per cert. Copio un poema dedicat a l’amistat, que circula, crec, pels blogs (l’amistat, no el poema, encara que potser també, qui sap).
A més amics allargue la mà estesa
on la llum es fa sòlida i l’invisible pesa.
Sols això puc donar. Llum invisible
i paraula que resta d’un clam inexhaurible.
Arribar de la pluja a la secor,
de la humitat amplíssima dels caminals del plor
al besllum on la terra al sol festeja,
enlluerna els ulls tèrbols, de l’oblit els neteja.
Els amics, embranzida d’un vaixell
quiet ara a les ungles glaçades del rovell.
(Pel somordet ressò on viu l’absència,
potser un dia o altre inauguren presència.)
(Del llibre Després de soterrada la tendresa, València, 1993.)
Insisteixo en la necessitat d’establir llaços més sòlids i duradors entre la literatura que es fa al principat i la de les Illes i el País Valencià. I també en la necessitat de donar a conèixer autors, i sobretot autores, que, malgrat comptar amb un gran prestigi no han arribat a ser massa conegudes -encara-.
[@more@]
ja m’agradaria també poder fer un recorregut matinal pels blogs, però darrerament ni temps per escriure tinc!
Em fa feliç que de tant en tant algú em faci sentir útil.
Sí, estic d’acord. Enlloc de discutir el nom de la llengua, el millor és un intercanvi real i aleshores si volen dir que parlo llemosí, valencià o el que sigui, tant se me’n dona perquè el nom no fa la cosa.