La setmana que ve, a Barcelona, se celebra la Setmana de la Poesia, amb una gran quantitat d’actes. L’excés d’activitats, a la ciutat, fa que sovint t’assabentis d’alguna cosa quan ja ha passat, si no hi tens una relació directa. Aquesta setmana de la poesia s’ha consolidat força, pot semblar que el gènere ha experimentat una represa important, però jo crec que tot és relatiu. Se celebren setmanes i diades de tot, de la solidaritat, per exemple, però tot plegat no passa d’un seguit d’actes amb més o menys públic, crec. Hi ha tanta oferta cultural que molts esforços, inevitablement, es dilueixen.
A la casa Golferichs, de la Gran Via, a l’Eixample, al magnífic xalet modernista, celebren també diferents actes. Us hi poso un enllaç. Veureu que el dilluns hi sóc jo, per fer una lectura de poemes. Si veniu i no us conec, identifiqueu-vos, i així alguns blogs tindran ‘rostre’, cosa que sempre resulta molt agradable, encara que el misteri també té la seva part d’atractiu. Espero que hi hagi públic, la sala és molt bonica, gran i espero que sigui un acte distret i entranyable, d’amics, al capdavall.
La poesia és un gènere difícil de definir. N’hi ha per a tots els gustos i jo crec que hi ha una part de poesia, important, que frega tant l’experimentació, que s’ha allunyat de la gent del carrer. La poesia popular la recullen els cantants, sovint, amb lletres que arriben més a la gent que poemes molt elaborats. Hi ha una poesia naïf, ingènua, aquella que fa la gent per a celebracions familiars o d’amics, humorística, crítica. També hi ha qui pontifica sobre què és o no és poesia. Hi ha de tot, vaja.
La poesia rimada, amb una mètrica elaborada, ha anat a menys. Està bé que els gèneres s’alliberin de cotilles excessives, però també hi ha qui pensa que, escriure tal com raja, sense punts ni comes, però col·locant les paraules en columnes més o menys llargues, ja és poesia. Jo, que escric poemes de tota mena, tinc afició a la mètrica i a la rima i al ritme, però també al vers lliure, i depèn del tema i del gènere i de la intenció, em surt una cosa o una altra. La poesia també la copsem d’una manera o una altra segons qui la llegeix. Passa el mateix amb el teatre, he vist obres que m’han agradat molt per una companyia i que, en una altra ocasió, fetes per gent sense grapa, m’han semblat deplorables.
En un concurs de poesia que fan a L’Hospitalet, en el qual sempre conviden un actor o actriu a llegir poemes, vaig escoltar, en una ocasió, l’Imma Colomer. Donava volada als poemes més senzills, és de les millors lectores de poemes que he escoltat i és una llàstima que no faci lectures públiques més sovint. Fa molts anys, en una excursió organitzada per Rosa Sensat, als aiguamolls de l’Empordà, ella va venir, perquè crec que hi tenia certa vinculació, amb l’associació, i pel camí va recitar un poema preciós, i tan ben recitat, amb naturalitat però amb entonació adient, que he de dir que poca gent he escoltat, aquests darrers anys, recitar tan bé. Com que la gent no sap recitar massa, quan es fan obres de teatre que són en vers, la cosa rellisca perillosament i perd la gràcia, perquè sovint es volen interpretar com si fossin prosa, matant diftongs, hiats i el que sigui, a la recerca d’una modernització impossible. Recordo Garsaball, immens, un gran actor que ho feia tot bé, també dir el vers com calia.
Fa anys hi havia molta gent que recitava. N’hi havia de més afectats i de menys. Dels actors, pejorativament, es deia, quan eren massa afectats que feien molt teatre, estranya redundància. Posada a recordar, recordaré Alejandro Ulloa, per exemple. Al meu avi li agradava, perquè fa molts anys fer teatre d’una manera excessiva era el més corrent i era tingut per bo, me lo contaron ayer las lenguas de doble filo, que te casaste hace un mes y me quedé tan tranquilo. A la Normal havia vingut a recitar Forn Ramos i nosaltres, que érem joves, ens en reiem una mica, perquè tenia aquesta mena d’afectació que ja anava de baixa. També havia vingut Garcia Ramos, un senyor molt més natural, que tenia una mena d’estudi propi, on recitava i on podia anar la gent a passar l’estona. En català, els locutors-actors de Ràdio Barcelona, com Isidre Sola, eren excel·lents.
A les parròquies i centres culturals modestos sempre hi havia qui recitava poemes llargs, històries tristes, generalment. En català n’hi ha, com en castellà, una pila, El plat de fusta, El camí de l’Hospital, La Pubilleta. Són poemes de crítica social, en el fons, avis abandonats, orfes sense família, la pubilla oblidada en néixer el nen a la masia. I també es recitaven fragments, sobretot de Sagarra, com ara aquelles tirallongues impressionants de La Rambla de les Floristes o del Cafè de la Marina. Aquesta darrera obra és en vers, però no és rimada. Vaig escoltar un dia Carme Sansa recitant molt bé el monòleg de la Caterina, paper que havia fet al teatre de forma excel·lent. En castellà els temes eren també tristos, en general, recordo el poema d’una nena que no té família i per reis ningú no li regala res, un senyor li compra una nina i l’endemà la troben morta, abraçada a la nina. I també hi havia molt de patriotisme abrandat, oigo patria tu aflicción y escucho el triste concierto que forman tocando a muerto la campana y el caón… L’excés de desgràcies poètiques i de patriotisme rimat provoca rialles, quan ets jove, molt sovint. Sobretot si el rapsoda no és massa bo. Un xicot de la meva parròquia era papissot i sempre ens recitava la del plat de fusta i rèiem fins a plorar.
Un autor molt recitat havia estat Garcia Lorca. A més, el seu malaurat final va contribuir encara més a la seva popularitat. I també el fet que parlés críticament de la Guàrdia Civil i bé dels gitanos i que fos atrevit, sexualment, com en aquella de La casada infiel, tan explotada als centres culturals d’abans de la guerra. La cultura popular comptava amb un llibre imprescindible, que encara es ven, Lo trobador català, de Bori i Fontestà. Quan era petita en sabia molts de memòria, de versos d’aquell llibre, i crec que molts imaginaris col·lectius dels catalans modestos han aplegat fragments de La Palma, molt petit seria encara, quan amb goig la meva mare, una palma em va comprar… i de tota mena de poemes temàtics, com ara aquell de l’Escut de Catalunya, en la que San Jordi empunya, bandera de color blanc, hi ha l’escut de Catalunya amb quatre barres de sang… De gran m’ha sobtat comprovar que hi ha un poema que es diu A matar jueus, al recull, coses de l’època. També hi ha moltes desgràcies, escampades per les seves pàgines: orfanets, mares mortes. Les coses que de jove et fan riure, quan et fas gran et fan plorar o gairebé.
Aquesta poesia popular i les seves derivacions jocfloralesques ha merescut el menyspreu dels autors més preparats i elitistes, com passa sempre. Tot plegat va relacionat amb allò del patufetisme, que comentava fa poc. La cultura popular no es reflecteix en els manuals de literatura, tan sols de passada, i aleshores ens sembla que no ha existit, o que ha tingut poca importància, com passa amb totes les arts, cinema inclòs. Les produccions populars desapareixen aviat del nostre abast, si no és que a algú de les altituds culturals se li encén la llumeta de la recuperació del patrimoni d’aquest tipus i ens la retorna editada de nou, fresca i una mica xarona, populista i viva, com una englantina boscana.
Per cert, abans de la setmana poètica ve Sant Ponç, una gran fira que aguanta els canvis socials amb fermesa i de la qual, al Poble-sec, celebrem una modestíssima copia.
[@more@]
1.- Darrerament sóc un asidu a la Casa Golferichs perquè sempre faig un parell de cursets. Cursos curts sobre un tema. Ara faig un per llegir un film i un de fotografia digital. 2.- La Casa Golferichs va ser feta l-any 1900 per l-arquitecte J. Rubi’o i Bellver per enc[arrec de Macari Golferichs. L any 1901 va tenir premi de l Ajuntament, que cada any premiava una construccio. El 1936 la finca va ser confiscada. Passada la guerra va passar a una orde religiosa. Els anys 70 va ser venuda a Nunez y Navarro, pero les lluites dels veins la van salvar pel barri, els arquitectes Revetllat i Ribas la van restaurar i el 1989 va passar a ser el Centre Civic de l Esquerra de l Eixample, el meu. Encara es un edifici bell. 3. Crec que la Julia hauria de fer numeros per repartir entre blogaires a fi i efecte de repartir los. 4 Jo ja ho he dit moltes vegades, no soc lector de poesia, pero escoltador i tambe recordo a Alejandro Ulloa amb la chata i tots els que esmenta la Julia menys a la Imma Colomer, pero a canvi he d afegir a la Rosa Novell que sap convertir en poesia els textos de Lewill Carroll, en un espectacle que junt amb en Bonnin van fer a l ESPAI BROSSA, que es deia Cartes a Nenes.
Era broma i no m’he explicat bé. Volia dir números o qualsevol altra cosa per posar-nos a la vista i tu poder-nos identificar.
Molt bé, Julieta, ja t’ho vaig dir, jo hi aniré, segurament amb una amiga que no té bloc però que de vegades et llegeix i potser amb una altra que ja coneixes, si s’anima i pot venir. I si no, vindré sola. Animo els altres blocaires perquè també em fa gràcia veure’ls les cares, ja que de moment només en conec les paraules, excepte l’Albert, que ja el conec. Ens hi veurem, Albert!
Petonets!!
«poemes llargs, històries tristes, generalment»
que ara recordi, només un em va impressionar quan era jove: La Roser, de Joan Maragall.
I d’ara què t’he de dir? que estic molt lluny de tot espiritualment i física.
Anava llegint, i en passar per damunt de la referència als números que ha fet l’Albert, he pensat, caram! si que se’n preveu assistència. En continuar més avall, ja veig que no anava per aquí. De totes maneres, Júlia, deixa’m que em quedi amb la primera percepció, encara que només sigui en forma de desig. Per cert, el mateix dia de Sant Ponç —si el calendari no m’erra— es presenta un altre llibre de poesia, d’autors que també volten per aquestes contrades. Molt d’èxit per a totes/tots.
De l’època de «Lo trovador català» -no sé com és que encara es troba tant- i sobretot posterior, hi ha també altres llibres màgnífics amb la mateixa finalitat, com algunes Lectures de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana; «Llibre de lectura escolar» (1916), una antologia preparada per Rovira i Virgili; «Prosa i vers», de Manel Marinel·lo… Un bon moment realment, encara que ara alguns poemes o proses resulten excessivament moralitzants o romàntiques.
A part d’altres característiques, la musicalitat en el poema, sigui a través de la rima o del ritme o d’alguna altra manera, és un valor que aprecio i que detecto poc últimament, no sé si volgudament o per incapacitat o desconeixement.
Quan als poetes circusmtàncials de bodes, batejos, aniversaris i altres celebracions, de vegades més valdria que expressessin els seus sentiments en prosa i no intentessin fer tirallongues de rimes amb participis o similars. De tant en tant em toca corregir alguns d’aquests poemes, sempre de la mateixa persona, excel·lent persona, i encara no m’he vist en cor de dir-li que no cal que versifiqui, que els altres li agrairan igual o més l’expressió dels seus sentiments no forçats per intents de crear música.
m’estic adonant que, tot i tenir els sentiments a flor de pell, no soc gens poètic.
Senyora Lapanxa, miraré d’assistir a acte tan rellevant. Per cer, no vaig a Sant Ponç perquè sempre m’arramben, entre floretes, mel i fruita confitada.
Abans, no hi he inserit l’enllaç, perquè m’ha semblat que potser m’excedia en fer-ho; no hem d’oblidar, que en certa manera és competència 😉
Ja que m’ho demanes, però, aquí el tens:
Primer llibre de poemes
No, Júlia, quines coses de dir, que no veus que ho han editat? 😉
I passaran cent anys, i seguiré sense accentuar el què. Si és que no n’aprendré mai.
I prosa, Julieta, i prosa! (que ja saps que jo de poesia, rien de rien)…
Això, Pensador, hi tens algun poema, tu?
Jo conservo «El trovador català de quan la meva mare feia de mestra a la parròquia de Santa Engràcia (actualment aquell barri es diu Nou Barris). No us puc l’edició perquè falten les primeres pàgines i no sé de quin any és, però els fulls són groguencs i jo diria que tristois…i el que si que hi ha és el preu (a llapis i gairebé esborrat: 5,60 pts)
La meva mare em llegia poemes d’aquest llibre abans d’anar a dormir…i el que més m’agradava era
«La marruixa»
La marruixa era un gatet
llaminer més que cap altre,
un gatet de color blanc,
molt estimat de la casa…
aixx… bona nit!!!
Gràcies Júlia, tu que em mires amb bons ulls.
La literatura catalana en bona mesura segueix viva gracies a la poesia que sempre ha estat al peu del cano. Moltes merces per tota aquesta informacio.
Encara que ara no em ve el nom a la memòria, a molts segur que sí, quan Núñez presidia el Barça, tenia per vicepresident un senyor que era el tipus que fa poemes quan la filla d’un amic es casa.
També hi ha sorpreses en aquest camp. Una companya de feina va fer-me un poema pels meus 20 anys a l’empresa, però era molt lletraferida, però quan jo vaig fer 60 anys una altra gens lletraferida també va fer-me un ben rodó.
País de poetes per metre quadrat?
Ahir vaig venir a Barcelona i amb unes banderoles que hi ha, vaig llegir “La pols dels carrers” i vaig dir : Oh el llibre de la Júlia!!! I em vaig emocionar… però desprès vaig veure que no, que era “El pols dels carrers”, llàstima, m’hagués agradat !!!
Et dec un euro, reina mora! 😉
Bn dia Julia: Un/a representant de liter-a-tres t’anirà a veure el dilluns per sentir-te recitar els poemes.
Tres abraçades.
Avui, al carrer de l’Hospital, és un dia de poesia popular visual i al carrer.
Al suplement de Cultures, a La Vanguàrdia de dimecres, parlen de Júlia Costa i el seu darrer llibre. No sé si ja ho heu comentat pq no he llegit la totalitat dels comentaris. Si és així disculpeu. I si no, ja ho sabeu.
Salut!
Liter-a-tres
hola júlia, ja estàs disponible als blocs destacats: http://www.blocat.com/destacats/literatura
Bon dia, Júlia. T’has fixat que estàs la núm. 1 en la llista dels blocs més comentats? Si segueixes així, potser sí, que acabarem necessitant número per poder entrar dilluns. Un desig d’Èxit, en aquesta Setmana de la Poesia que se’ns apropa.
un incís: els blogs de la zona literària que figuren com a destacats tenen la particularitat d’aportar continguts literaris, seguint estratègies diverses; el mercat de Calaf no n’està exclòs, en tant que reuneixi els requisits; hi pot haver també blocs dedicats a altres àmbits però que reserven un espai a la literatura; de fet, encara no s’ha trobat cap bloc amb la fòrmula de l’exclusivitat literària, com hauria de ser? Com s’hauria de dir? El bloc purista? El bloc de l’alta literatura? Està per demostrar que sigui possible. Tot sigui dit, com a la Panxa del Bou no s’hi està enlloc…
http://poetesdelnoranta.blocat.com
La millor poesia de nois de 16 anys que pots trobar als països catalans, visca el barça i visca catalunya.
http://1990.blocat.com
http://poetesdelnoranta.blocat.com
no trabaras poesia =. la millor
Visca el barça i Visca catalunya.
Bona nit, Júlia. Mira, ara en diré una que ja sé que no quedarà gens literària, però és el que penso. Personalment (vull dir el que em passa a mi), la poesia és com un esternut que no m’acaba de sortir. A veure si m’explico. Sento les pessigolles, les ganes, el desig de tancar els ulls i deixar-me anar, però no hi ha manera! No saps com us admiro i envejo (enveja sana, que consti!) als que aconseguiu lligar les paraules tan bellament. Ostres! Una abraçada.
En referència a la Setmana de Poesia, el Pensador ja em va comentar que dilluns tenies previst un acte a Barcelona. Malauradament -ja li vaig comentar a ell- no podré venir per qüestions d’horari. Que consti que em quedo amb les ganes de conèixer-te en persona, júlia. I gràcies per visitar-me i deixar algun comentari en el meu blog…
a veure aquesta pagina no es molt realista la gent que hi entra es creu coses que potser algú s’ha inventat perque ell no sap lo que va passar de veritat perquè potser és una cosa d’aquelles subrealistes que inventa perquè la gent s’ho cregui però, dic jo que mira per molt que m queixi m’ha agradat aquests comentaris vostres perquè sé que hu eu fet pensant amb senyors poètics que putse eren els seus avis o putse els seus pares la veritat que no tinc hn’hi idea però de veritat que m’ha agradat molt.