Patufet, on ets?

Arriba un moment a la vida en la qual els canvis trasbalsen massa i desitgem que les tradicions de tota mena que conformen la nostra vulgar vida quotidiana romanguin en actiu. Però sembla que no hi ha sort i que el canvi, inherent a la inquietud humana i social, sempre arriba, per millorar o per empitjorar o, tan sols, per canviar gratuïtament, de forma una mica neguitosa, el nostre paisatge.

Feia ja força temps que molts matins, quan em despertava, força aviat, per regla general, m’ensopegava amb el programa de David Escamilla a Catalunya Ràdio. En algun blog anterior havia parlar ja d’aquest espai. Era un programa en el qual posaven música, amb especial atenció a la més propera, un dels pocs programes on podies escoltar cançó italiana, francesa… A més, Escamilla et llegia poemes, trucava a algú famós per veure què feia pel matí i mantenia una web on la gent enviava fotografies i textos. També podies telefonar i deixar gravada la teva parrafadeta personal. Em sembla que molta gent gran –de la meva edat en amunt- seguia el programa. Escamilla, a més, era una persona molt educada que responia immediatament qualsevol email que li fessis arribar amb suggeriments o comentaris. Doncs ara Catalunya Ràdio és Icat i el programa ha desaparegut.

S’ha criticat a aquest locutor l’excés verbal, la retòrica desfermada, fins i tot errors en els seus comentaris culturals. Defectes, aquests, comuns a molts personatges de la ràdio, perquè és un mitjà basat en la paraula i això comporta aquests riscos. Fins i tot patums inqüestionables dels mitjans radiofònics, televisius o de la premsa escrita més prestigiosa, rellisquen de tant o tant o molt sovint. Però gràcies al programa vaig conèixer cantants, poetes. S’han escrit unes quantes cartes als diaris protestant sobre aquesta supressió. Crec que Catalunya Ràdio no ha estat capaç, des dels seus inicis, de crear una tradició llarga amb la seva programació, programes de referència, capaços de fer anys. Meravella poder escoltar encara El Suplement, d’en Xavier Solà, després de tant de temps –i per molts anys que duri, en sóc una fan-, però no tots els espais tenen tanta sort. Suposo que les audiències compten, però no crec que Icat, pel matí, tingui ara tanta audiència com abans.

Música del Món, que és com havien rebatejat aquest espai, tenia un punt de patufetisme, i que consti que això ho dic com un compliment. Fa poc, des del blog Veu Literària, es va titllar afectuosament amb aquest mot el meu blog. Jo entenc el patufetisme com una mena de populisme de qualitat, en la nostra malmesa cultureta. En aquest sentit, el senyor Solà i el seu admirat Suplement també participarien del concepte. I fins i tot Sagarra, de qui parlava ahir, quan es dirigia a un públic majoritari, a les senyores Maries, les ‘Marujes’, reivindicades per un autor com Terenci Moix. Molta televisió catalana ho és, de forma inconscient –o no- de patufetista. Quan els espais i telesèries de tevetrès s’excedeixen en aquest patufetisme, cosa que sol passar de tant en tant, a casa meva comentem, ‘això sembla de la parròquia’, o ‘això sembla del foc de camp’, que serien unes altres maneres de definir allò nostre que no és “d’alta cultura”. El Patufet va ser un fenòmen de masses irrepetible, fins ara. D’un conservadurisme càndid, ho admeto. Però mai el català escrit ha arribat tan lluny, fins i tot geogràficament parlant. Reinventar el patufetisme des d’una òptica de qualitat és una missió, crec, necessària, urgent.

Peret cantava, de forma molt colorista: si eres tan inteligente, que nadie puede entenderte, no sirve de naaaa. Es pot fer cultura popular digna, molt digna, a casa nostra i a la dels altres. Els elitistes menyspreen aquest tipus de cultura per convertir-la, més endavant, quan ja ha passat a la història, en produccions de culte. Ha passat amb el cinema, amb la cobla andalusa, amb les sèries de la tele i, sí, també, amb el Patufet.

Personalment, crec que a Catalunya costa més, això de reivindicar culturalment manifestacions populars, com ara el consum de pa amb tomàquet, la sardana, les cançons de l’Emili Vendrell i moltes coses més. Sempre hem tingut una mena de complex col·lectiu, una por de no ser batejats com provincians, una dèria en ser europeus, moderns, avantguardistes. L’urbanisme barceloní actual, fatxenda i desmesurat, és una mostra fefaent de tot això. Fins i tot crec que les nostres relacions amb la resta de la pell de brau, sovint una mica espinoses, han passat per no voler acceptar que ens pot agradar, per exemple, el pasdoble o cançons de Manolo Escobar o la sarsuela castellana i gaudir d’aquesta mena de cultura popular gairebé en secret.

[@more@]

(Volia posar-vos un petit enllaç a un breu comentari que Xènia Dyakonova va escriure ahir, a l’Avui, sobre el meu llibre de poemes, “La pols dels carrers”, però l’espai deu ser tan poc remarcable que no té enllaç. Quan pugui el copiaré complet en el blog. En la línia del que comento més amunt en transcric uns fragment: … són versos casolans, si voleu, una mica ingenus i de vegades una mica antiquats, però alhora tenen la virtut innegable i poc freqüetn d’estar molt a prop de la vida real i acceptar-la tal com és, de tocar de peus a terra amb summa delicadesa i de no menysprear res del que troben pel camí. I acaba dient En resum, la lliçó que dóna el poemari és que la humilitat no és un obstacle per ser poeta. Amb una mica de sort, pot arribar a ser un avantatge. O sigui, uns poemes plenament patufetistes, com podeu llegir, cosa que m’ha fet estarrufar d’allò més, perquè, al capdavall, sóc humana i tinc la meva vanitat literària. Comptat i debatut, ja sabeu com es diu, aquest blog).

Tweet