Fa uns dies, en un d’aquests canals de televisió que sorgeixen de tant en tant de l’espai eteri i que veig amb granet o de forma deficient, vaig escoltar Montserrat Abelló. És tracta d’una autora cultíssima, amb una vida molt activa, que ha viscut durant molt de temps a l’estranger i ha traduït textos importants de l’anglès. Malgrat tot això, malgrat haver-se relacionat amb el bo i millor de la literatura catalana, és, penso, poc coneguda. Per la xarxa podeu trobar moltes coses sobre ella i també força poemes. Una mostra:
[@more@]
| De Vida diària, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 47. | |||||||||
|
Sóc com una ombra Aquesta tarda d’estiu, Només de tard en tard, Em dolc del pit I això que estic cansada! |
|||||||||
| D’El blat del temps, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 128. | |||||||||
|
Sóc plena de dolor Sóc terra assedegada. |
|||||||||
| De Dins l’esfera del temps, extret d’Al cor de les paraules, pàg. 281. | |||||||||
| Voldria escriure amb força, de foc els versos sense deixar entreveure ni l’ombra dels meus dubtes. |
Una més de les no poques persones —i, no s’entengui la referència a la quantitat com cap mena de menyscabament a la qualitat—, que en sortir de l’atordiment provocat per una forta batzegada de la vida, aboquen els seus sentiments en un esclat de poesia.
A mi m’ha agradat molt aquest fragment:
“Vine i et diré
com n’és, d’inútil,
voler vèncer el temps.”
Té tanta raó… veritat? tanta lògica… i el temps passa i ja són les 7:56 al rellotget del meu pecé, així que he de llevar ancles!
Abraçades de sorra i aigua.
No tinc interès en defensar els mitjans (televisió i ràdio), però si es mira la programació amb paciència, i disposat a fer anar el vídeo, es poden trobar perles.
Com realment sembla ser, pel que dius i el que cites, la Montserrat Abelló. I per cert, cosa rara amb mi, aquests poemes m’agraden, especialment els cinc darrers versos, potser per allò que diria un gourmet, «gust en boca»