Vaig anar al cinema a veure ‘Esta no es la vida privada de Javier Krahe’. Ja fa molts anys que m’agrada aquest cantant, tinc força discos d’ell i, quan puc, car, com he manifestat, no sóc ocell de nit, el vaig a veure. La pel·lícula és un documental una mica ‘gamberro’ (he intentat en ocasions popularitzar ‘gambirot’ sense èxit), que mostra una part de la seva gira anual per Espanya, on compta amb un públic fidel, de totes les edats, que s’ho passa d’allò més bé amb les seves lletres arrauxades, intel·ligents i políticament incorrectes (m’empipen aquests termes, per l’abús que se’n fa, però no en trobo d’altres, què hi farem).
Krahe cultiva una imatge de llibertat despreocupada, un atractiu físic d’home gran que no ha deixat de ser adolescent, una sinceritat cantelluda i, com diuen alguns dels comentaristes que surten al documental (Carbonell, Pla, Sabina, Forges…) fent veure que no sap música i que no sap cantar, coses totes tan ben lligades que per força han de resultar excitants per al públic. Amb molt poca presència en els mitjans de comunicació, forma part d’aquests músics que en diuen ‘de culte’, encara que em sembla que això del culte no li deu fer el pes. Iconoclasta al cent per cent, moltes de les seves lletres i comentaris personals no són del gust de tothom, però sí del meu, hi estigui o no d’acord, i m’agradaria que en català sorgís algú així (potser existeix i no ho sé, és clar), amb un públic fidel. El més proper seria Albert Pla, però hi ha moltíssimes diferències, més enllà de l’actitud vital, que té paral·lelismes evidents.
O sigui, una peli per passar una bona estona, si t’agrada Krahe, és clar.
[@more@]
El Diccionar defineix «gambirot» com noi entremaliat i «gamberro» que comet actes incivils per molestar els altres. Clar que potser en aquest cas (Krahe) gambirot seria l’apropiat. Lamento dir que no el conec. En música popular jo m’he quedat amb el fa 20 anys que tinc 20 anys.
Bon dia, Júlia. Potser, «ara no toca», doncs, comento aquí, l’anterior —he fet tard a llegir-lo. A mi també m’agradaria «un món sense fronteres», ara, això sí, si dins del món ha d’haver-hi reconeixements, a Catalunya, que ens reconeguin el que som.
a) Mentre t’escrivia m’adonava que els dos mots venen de gamba, que en italià i català és cama. Abans, a un que corria molt li deiem «noi com gambes»
b) 1.- Totalment d’acord. 2.-Jo tinc clar el meu nacionalisme cultural. I què fem amb el polític? Jo sé que Catalunya era una nació-quasi-estat abans del 1714 i en aquests 300 anys s’ha fet un genocidi cultural, però no podem dir ètnic com altres llocs 3.- Tal com evoluciona Europa crec que en 20 anys no la coneixerem i aleshores ens adonarem més que a la ciutat i al barri hi ha moltes cultures i el barri «xino» (de nom) serà paquistanès (de fet).
No se us pot deixar sols, eh? a la que un dia una no connecta ja es queda «out» (o seria «off»?) és que el meu anglès no és gens catòlic (bé, de fet el meu anglès no és)
Albert Pla m’agrada en segons quines cançons, però la «pinta» de gandularro que fa, amb aquell silló que treia -al menys fa uns quants anys- a escena, em treia de polleguera, igual que aquell aturament general. El que passa és que em sembla que tot plegat és una pose comercial (no entenc per què la gent ha de recórrer a cridar l’atenció d’aquesta mena de maneres, a mi em sembla que cadascú s’hauria de manifestar tal com és)
… no?
bé, jo ho veig així
Respecte als nacionalismes… buf buf buf, tema controvertit. No sé si vaig llegir a cal pensador o a cal Pere o d’algú altre dels meus darrers «descobriments» alguna cosa aixó com que tots tenim un nucli (la família) i sortint d’aquest nucli afegim l’entorn més immediat (el barri) després anem posant capes i passem al municipi, a la comarca, etc… i així, fins arribar des d’un «mini» a un «macro»… una cosa semblant a la teoria de conjunts (allò de la inclusió i tal). A mi aquesta teoria em recorda molt la teoria sistèmica. Però passant de noms teòrics, crec que té molta raó (el pensador, el Pere o qui sigui que ho va dir) i jo afegiria una altra cosa: si en lloc d’haver nascut a Catalunya m’hagués tocat néixer a Bòsnia o a L’Iraq probablement la meva manera de pensar seria una altra… segurament no m’estaria aquí mirant-me el melic i filosofant sobre nacionalismes… (digo yo)
Apa, vaig a dinar que hi ha molta gana!
perdona la meva ignorància, havia sentit a parlar d’aquesta peli però no en tenia ni idea que aquest javier khrae exisitís de debó i que fos un cantant.