Conte compartit

El Pensador escriu, al seu blog:

Deixo el post anterior amb els comentaris pendents de resposta, cosa que faré desprès.

Ara, he tingut que donar prioritat a aquest. Doncs, si volem que corri, no el podem bloquejar pas —el conte.

Resulta que a en Tom i a la Mar, se’ls hi ha acudit la idea de crear un conte compartit. Desprès de què Tom en fes un primer tros, l’ha passat a la Mar, aquesta a la Bitxo, i la Bitxo a mi. Es tracta del següent:

– Copiar el conte i afegir a continuació la paraula, frase o paràgraf que us faci més gràcia.

– Proposar una nova persona per a prosseguir la història (si ho feu amb més d’una persona naixeran varis relats paral·lels) i indicar l’adreça del seu bloc.

– Deixar un missatge d’avís al bloc de la persona escollida.

– Ah! Si no us ve de gust, avisar a la persona que us ho ha proposat per a què ho pugui dir a algú altre. Em sento amicalment obligada a continuar, doncs, aquesta història, deixant altres temes per a demà o demà passat. M’he permès fer algunes petites correccions, el que he afegit està en cursiva, i passo el conte, si el vol, al Frederic de ‘Un salt al món’ perquè m’oloro que també té afeccions literàries inconfessables…

[@more@]

Hi havia una vegada en un poble arran de mar, tan petit que, en ploure, els núvols havien de fer punteria, una noia bella i tafanera, que llegia sense parar. Nit rere nit, dia rere dia, s’empassava llibres, engrescada per a conèixer coses d’arreu del món. Coses meravelloses que, a partir de la lectura compulsiva, prenien forma al seu cap i s’acabaven per modelar gràcies a la seva desbordant imaginació. Tenia tant d’interès pel món que, un bon dia, va decidir anar-lo a descobrir. Volia veure, palpar, olorar, sentir tot el què feia temps que havia anat aprenent. Sí, sí, dit i fet: agafà els quatre drapaus, els entaforà a la bossa i marxà, camí enllà, amb els braços ben oberts a tot el què es pogués trobar a partir d’aquell moment, d’aquella decisió, d’aquell canvi, d’aquella aventura.

S’endinsà nua cap a les aigües folles d’aquell pensament. No és gens fàcil deixar enrere tota una vida, però aquell poble petit no es mouria mai de lloc. Amb l’entusiasme a les butxaques i el món per destí, s’encaminà a l’aeroport.

-Doneu-me un bitllet que vagi a "qualsevol lloc" …

L’home de darrera els vidres la mirà sorprès, li somrigué i com qui no sap que dir, respongué:

-En tinc un amb destinació a l’infinit, que surt d’aquí a cinc minuts.

-Aquest és el que vull. Doneu-me’l si us plau.

Però, de sobte, es va adonar que, si viatjava en avió cap a l’infinit, no es podria aturar allà on ella desitgés, empesa per la curiositat de descobrir més coses sobre indrets, paisatges, persones que captessin la seva atenció. Llavors va dirigir els seus passos cap a l’estació de trens, on va comprar un bitllet que la duia al mateix lloc: a l’infinit. Mentre esperava el tren asseguda en un banc de l’andana, movent els peus al ritme de la música que li marcava el seu cor, accelerat per l’emoció del moment, es va adonar que, uns metres més enllà, un noi l’esguardava de tant en tant. En un d’aquells instants en què sembla que la vida s’atura per fer una pausa i tornar a agafar embranzida, les seves mirades van coincidir. Els seus ulls la van captivar. Eren d’un color indefinit, del color de mar enterbolit tot just abans de la tempesta. Una tempesta que va sentir com es desfermava dins del seu cor.

No havia tingut mai abans aquesta sensació. Això la inquietà una mica. No trobava gens normal que el seu cor bategués d’aquella manera tan estrident. Fins i tot, en girar una mica el cap, li semblà que la dona grassa que tenia asseguda a la seva esquerra se la mirava.

-Deu estar sentint els batecs —pensà.

Mirant de tranquil·litzar-se, arribà al convenciment que tot plegat devia ser cosa dels nervis del viatge. Al capdavall, era un viatge molt llarg, el que anava a emprendre. Ella, que no havia sortit mai de casa… bé, sí, de casa sí, que prou que es passava les tardes llegint a la petita biblioteca municipal. Del poble, però, no, que no n’havia sortit mai. I era tan petit… Estava absorta fins a tal punt en aquests pensaments, que no s’adonà que el xicot d’ulls de color indefinit s’havia assegut al seu costat. En sentir-lo tan a prop, ho va veure clar; els seus nervis no eren pas cosa del viatge. Ara, tenia la impressió que els batecs del seu cor fins i tot l’hi feien fer petits bots sobre el banc on s’asseia. Allò, la féu posar vermella. Mentre el color de la seva cara anava pujant de to, el xicot es girà entreobrint la boca per dir-li:

-També, a l’infinit?

-Doncs sí, també… –va respondre, amb un fil de veu.

-L’infinit, diuen, no s’acaba mai, no és un destí precís, però, al capdavall, el millor d’un viatge és el mateix viatge.

-I tant! – va respondre ella, somrient. De sobte se sentia tranquil·la, com si hagués conegut aquell xicot durant tota la vida, durant moltes vides.

-Com te dius? –va preguntar-li el noi.

-No ho sé… – va respondre, estranyada de la seva mateixa resposta. No recordava el seu nom, no recordava gairebé res del passat, tan sols li semblava estar vivint alguna cosa que ja havia viscut, o llegit, o somniat.

-No hi fa res, jo tampoc. De fet, un nom no és res, el nom no fa la cosa. Diguem Noi, tan sols.

-Doncs digue’m Noia, tu, també.

Un estrany xiulet es va escoltar, de sobte, un xiulet profund, que arribava de llevant i un tren antic, de carbó, pintat de colors, es va anar deturant, a poc a poc, a l’estació.

El cap d’estació va aixecar una banderola per aturar-lo del tot i pels altaveus es va sentir una veu femenina que anunciava:

-El tren de l’infinit ha arribat, viatgers, al tren, marxa d’aquí a deu minuts, no el deixeu escapar…

Tweet