Ahir, en els comentaris al post, es va mencionar l’obra de Vallmitjana i també el sentit i origen de la paraula xava. Ve del llenguatge caló, diuen, i en el seu origen volia dir, senzillament ‘noi’. Els llibres de Vallmitjana són plens d’aquests gitanos de barri suburbial de la ciutat i de paraules del caló, fins i tot en algunes edicions s’incorpora, al final dels llibres d’aquest autor, un glossari o vocabulari, per a delícia dels no iniciats i de les no iniciades.
El cert és que els barris de Barcelona, ja a partir de la seva construcció, inevitablement, es van omplir de gent nou vinguda, i no tan sols de remotes regions catalanes, que també n’hi havia uns quants. Venien de l’Aragó, de Múrcia –els murcians van generar una mena d’acudit que ara ens semblaria pejoratiu i que aleshores feia gràcia, anirem a Castedefés a menjá un arró amb cuní, diuen que deien.
Els intel·lectuals catalans –i també els castellans, que a tot arreu hi ha classes- van menystenir durant molt de temps el llenguatge immigrant, pobre, imperfecte I, segons diuen, degradat. Com el voseo argentí, hi havia formes de dir bandejades d’una literatura molt, encara, burgesa. La ciutat somniada, la Barcelona catalana, tenia unes altres expectatives. Però, ai, també els pobres i humils, amb dificultats, accedeixen a la cultura i a escriure novel·les, és clar. La postguerra va veure arribar noves fornades d’immigrants i la seva grisor va donar novel·les brillants, gairebé sempre, en castellà, com són totes les que configuren el món de Marsè, de González Ledesma i fins i tot, curiosament, de persones provinents de classes altes, com Salisachs, que incorporaven d’una manera més realista, neorealista, diria jo, aquella societat.
També era freqüent, encara quan jo era petita, riure’s dels pagesos. La cosa mereixeria una anàlisi psicològica aprofundida, ja que gairebé tothom venia de pagès, de la mateixa manera que avui gairebé tothom ve de les espanyes diverses. Els xistes sobre pagesos ignorants, en català i castellà, han perdurat fins fa quatre dies. El paleto, el que venia d’Arbeca, de Lepe i de llocs on, sembla, es mantenia una mena de puresa vital que el feia objecte d’ignorants mofes urbanes, ha estat constant.
Ara sembla políticament incorrecte riure’s del pagès. Però ha sorgit una altre víctima, el ciutadà barceloní. Fins i tot fa poc escoltava una cuinera emmedallada parlar pejorativament dels de Barcelona, que suposo, deuen configurar un bon gruix de la gent que es gasta els diners a casa seva. Molta gent que prové de la ciutat i que ha optat per anar a viure a fora –que ja no és a pagès, és clar, sinó a zones urbanitzades de nou- també admet aquesta mena d’acudits nous, sobre els pixapins, camacos, gent de Can Fanga i moltes coses més. Com que sóc tot això, reivindico el parlar xava, de barri, que ja no és el d’abans, és clar, que és un català esquitxat de castellanismes impurs, i que anirà evolucionant –no degradant-se, que no és això- cap a formes encara desconegudes, amb paraules estranyes que vindran de tot el món.
Jo sóc de les qui creuen que totes les formes dialectals, vives, s’han de respectar. Una altra cosa és la feina dels escriptors (i escriptores), dels mestres, que entrarien en un marc més conservacionista, i més que conservacionista, recuperador. Recuperar mots en desús, donar-los vida en escrits, respectar l’ortografia fins a uns límits lògics, tot plegat està molt bé. Però també és feina dels escriptors incorporar les formes vives al llenguatge de les novel·les i del teatre, creant un artifici que no sembli artificial, cosa dificilíssima. I admetre que hi ha un món català, bàsicament barceloní i de rodalies, però també de moltes altres ciutats catalanes, que parla castellà, que parla catanyol, que parla castella, que parla xapurriao i moltes altres variants, immensament riques en la seva acolorida expressió. Tota la resta, per a mi, és elitisme cultural una mica tronat.
[@more@]
Tens raó. I com a «camaca» de tota la vida, encara que me n’hagi anat a viure «a províncies» – amb la qual cosa m’he convertit en immigrant, ja ho vaig comentar en un dels meus articles- et convido a Castedefés a menjar un arroò amb coní, com dius tu, i mor yeparem er dís! Jo també sóc una mica xarnega , bonica paraula, o al menys paraula que a mi em va fer companyia durant molts anys. Provinc de catalans i valencians. Les mescles, les barreges, donaven lloc als xarnegos, quan jo era petita. Però sobre tot, el xarnego era el descendent d’un castellà i una catalana o a la inversa.Recordes un llibre de Francesc Candel que es deia «Els altres catalans»? Bé, no em vull estendre massa, però deixa’m dir que jo fujo de tot allò que m’encarcari – i el llenguatge, de vegds és tan encarcarat que fa feredat- per tant, estic d’acord amb tu. Es tracta de crear un artifici que no ho sembli. Com allò de maquillar-se però que no ho sembli: realment difícil, encara que no impossible!
Estic d’acord, com a barceloní d’orígen, encara que actualment «exiliat» a l’extraradi vallesà, a defensar el respecte per la gent de Barcelona, igual que cal tenir-lo per la gent «de pagès». Aquest tipus de burles em semblen papanatisme en estat pur. Però no em conseguiré veure mai reflexat en el que jo anomenaria «accent camaco», que em resulta ofensiu, i ho sento, a les orelles (a las urellas, ca es com as diria an alguns puestus), un accent que jo de jove no sentia, excepte en alguns barris, no precisament populars, i que ara s’ha estès per altres poblacions properes.
Imagina’t, jo de Barcelona, vivint a Girona, m’he sentit dir de tots colors fins el punt que al principi em feia vergonya dir d’on era. Ara ja no, sempre vaig amb la carta per davant i dic que soc de Barcelona i ben orgullós, tot i viure a Girona i estar content de viure aqui. Però la veritat és que sí que hi ha molts que tenen aquesta fama de camacos o pixapins molt merescuda perquè quan venen aqui es pensen que estan a un poble i et tracten com a un inferior. I això ho dic des de l’experiència pròpia perquè a una persona vaig haver de parar-li els peus en aquest sentit.
És evident, que si una llengua vol conservar la condició de viva, ho ha d’estar —de viva. Dins del món dels vius, però, hi ha aquells que gaudeixen d’una salut de ferro, i aquells altres, que la salut, de tenir-la, la tenen més aviat delicada. Amb les llengües, no deixa de passar una miqueta el mateix. Si els francesos estan preocupats pel futur de la seva, com devem estar, doncs, els catalans per la nostra? Tota llengua està oberta a ésser llenguaritzada —m’acabo d’inventar el verb— per qualsevol altra. L’anglès castellanitzat, el castellà germanitzat, l’àrab castellanitzat, el català afrancesat… Tot plegat, és simplement una qüestió de correlació de forces. De masses. Dic això, perquè em sembla que cal diferenciar el que suposa anar afegint paraules noves (o sigui, el que entenem per l’enriquiment de la llengua), del que pot arribar a ser una barreja sense ordre ni concert. Culturalment, és innegable que la segona resulta del tot interessant; culturalment, també, devem perseverar-nos en la primera. Ja veus, Júlia, quina paraulada per dir només que sí, que d’acord amb el que dius, però, amb molt de compte.
En general comparteixo tot el que s’ha dit a propòsit de llengua, dialecte, barbarisme, etc. El que vull dir és que no ens hem de blasmar massa per dir «pagès» enlloc d’ignorant. No dic pas que estigui bé, però sense creure que és un pecat patri. A Andalusia he sentit «Eres más del campo que San Isidro, que le dieron un bolígrafo y lo planto» i a Anglaterra m’he sentit «peasant» (pagès) per ignorant i a qui no sap l’ofici que pretén (fuster, etc.) li diuen «cow-boy». ¿Què passa a la resta del món urbà? Seria interessant saber-ho
hola júlia, ja sé que no ve a compte del article
però el comentari que has deixat de cal Isnel
m’ha fet moltissima gràcia, un petó
Júlia, si et ve de gust continuar un relat compartit, et cedeixo el torn. Per saber de què va, només t’has de passar pel meu bloc.
Tens raó, Júlia. Jo estic contestant el post anterior, i va de pena. Gràcies per acceptar l’encàrrec; i, resto impacient per llegir-lo.