Fa un parell de dies vaig tenir la desgràcia de què un lladre molt hàbil s’emportés la meva bossa de mà, amb claus, carnets, telèfon, llapis de l’ordinador i unes quantes coses més. Per fer la denúncia, a la comissaria, vaig estar tres hores llargues. Hi havia gent, però la lentitud era desesperant, crec que la cosa es podia haver alleugerit amb una mica més de garbo per part dels mossos, amables, això sí, però d’una categoria quelònica evident. Esperem que amb el temps i tants ordinadors millorin. He de dir que, fa molts anys, vaig haver de fer-ne una altra a la policia de l’època, era una comissaria tercermundista, amb màquines d’escriure underwood de quan jo anava a pàrvuls, però, fins i tot escrivint amb dos dits, el senyor d’aleshores diria que va anar més ràpid. A més, sembla que, en teoria, es pot fer la denúncia per internet, però a l’hora de la veritat, cosa confirmada per un familiar que es va trobar amb el cas i per alguna cosa que he llegit pels blogs, la informàtica aplicada a aquestes qüestions, no funciona –encara-.
Tot aquest preàmbul personal no ve a tomb del que ara explicaré, però s’hi relaciona de trascantó. Resulta que durant la meva llarga espera vaig fullejar un d’aquests diaris gratuïts, única lectura possible en aquella sala de la comissaria. A la portada donaven com a notícia que, a causa d’una baralla entre dos nois, en un col·legi de Valls, un d’ells estava en coma. A l’interior del mateix diari, la mateixa notícia s’explicava d’una altra manera, el cop de peu havia estat accidental, una fatalitat. Avui llegeixo a diferents mitjans que el nen en coma ho està a causa d’un tumor i no pas del cop, involuntari, del seu company. Jo no sé a qui caldrà reclamar, ni com es poden publicar alegrement coses així. Imagino el tràngol que ha passat l’escola, i també el nen que va donar el cop de peu i la seva família. Qualsevol cosa que passa a les escoles de seguida és objecte de valoracions de tota mena per part d’una societat molt diligent a l’hora de condemnar i de posar en circulació informacions que no han estat contrastades ni comprovades. Per a mostra, tota aquella història del Raval, de fa anys. Amb la gent anònima, tothom s’hi veu amb cor.
Encara que és un article molt conegut, remeto a l’escrit de Sala-Martín sobre les infodèmies, aquestes notícies que es propaguen, fan mal a algun sector social o econòmic, i de les quals ningú no es fa responsable. En un altre extrem de coses, sovint hi ha un temor estrany a donar dades que són evidents, i poso un altre enllaç a un article de Gregorio Moran, de La Vanguardia, sobre el tema, que relaciona amb la pel·lícula Bona nit i bona sort i amb el periodisme actual i les seves dèries i misèries. Sala-Martín i Morán són persones a les quals m’agrada llegir, encara que no sempre estic d’acord amb el que diuen o pensen, però tenen la gran virtut d’escriure molt bé i de manera clara i, també, de ser capaços d’establir relacions, conseqüències i lligams entre aspectes que a mi, sovint, m’havien passat per alt.
El periodisme, avui, ha entrat en una mena d’espiral degenerativa, amb algunes excepcions, que sempre n’hi ha. Una coneguda m’explicava que és un sector on hi ha molt de contracte-escombraries i molta gent jove esperant la seva oportunitat. Una oportunitat, per a què? Per a donar notícies tal I com es donen avui, fent que ens sembli normal veure una pila de morts en un lloc, dos ànecs malalts en un altre, un futbolista estrella, un cuiner d’èlite i quatre secalls vestides de bubotes de disseny, tot plegat separat per minuts i minuts d’anuncis de tota mena? Per a fer entrevistes ximpletes, on és més estrella l’entrevistador que l’entrevistat, al qual, pobret, s’atreveixen sovint a fer-li tota mena de bromes de poca categoria? Amb una sabata i una espardenya, fa anys, es feien entrevistes com les de Soler Serrano –un personatge que tampoc no em queia massa bé i que em va sorprendre favorablement amb el seu A fondo, magnífiques entrevistes que es poden trobar en vídeo, per sort– o les de Montserrat Roig, amb els seus Personatges. I també teatre de veritat, i, evidentment, bajanades, però al menys, eren més barates. En fi, com ja vaig dir en una ocasió, deu ser que em faig gran i tot el d’abans em comença a semblar, no pas millor, però que tampoc no estava tan malament.
[@more@]
Vaja, una altra experiència compartida: la de la comissaria, em refereixo; encara que en el meu cas van anar més ràpids, vaig entrar a les dues i a les cinc ja era a casa. La darrera denúncia, feta a la policia nacional, també em va ocupar menys temps (ah, i el meu mosso escrivia amb quatre dits).
Quant als periodistes, els seus articles i els mitjans en general (avui m’he fixat en l’article sobre el nen a «LV», on anteriorment havia llegit l’altra «causa del coma»)és veritat que prolifera la notícia volgudament escandalosa, sense contrastar, sense interès real, encara més a la tele que a la premsa escrita (ara caldria encetar una discussió sobre la funció dels mitjans de comunicació), tot i així, penso que actualment tenim més possibilitats que abans de mantenir-nos informats sobre la realitat en tots els camps i que continuen existint periodistes i col·laboradors de primera catagoria, alguns dels quals, és veritat, es deixen temptar per… El problema des del punt de vista del lector, crec jo, és que hi ha tanta informació i de tantes tendències i amb tantes trampes, que cal fer un esforç considerable per aconseguir fer una tria raonable.
I ara un altre periòdic gratuït, amb dues edicions diàries i amb una tirada inicial d’un milió d’exemplars, amb una plantilla d’unes 150 persones. Algun dia algú m’ho haurà d’explicar a poc a poc, això.
A causa de la mevada edat, no em puc estar de fer el paper de recordatori. De recordar noms i fets oblidats i, com no siguin casos greus, fer una mirada indulgent. Tot això ve a tomb del gran locutor Joaquín Soler-Serrano, el qual, durant els famosos i desgraciats aiguats del Vallès aquest locutor, des de Ràdio Barcelona, va fer un recapte d’ajuts pels damnificats que va ser la prova evident en temps de Franco que Catalunya era diferent dins d’Espanya.
Ja sé que no podem ficar tothom al mateix sac, encara que en tenim el costum. Però tenint en compte que soc conscient del que acabo de dir, no puc deixar-me al teclat (que no al tinter) que fa uns quants anys (no gaires, no parlo pas de la prehistòria) hi havia una majoria de periodistes competents, objectius, dintre de tot l’objectiu que es pot ser, és clar, que aquest també és un tema controvertit per allò de tota la càrrega d’informació que tots portem al damunt i tal, però que al menys intentaven ser-ho. Els periodistes informaven de l’actualitat i hi havia una sèrie de diaris i revistes «especialitzats» («El caso» és l’exemple que coneixem tots) que tractaven els temes truculents, estafes, assassinats, etc.
Actualment, quan hom i don s’ha adonat que allò que «ven» és la truculència i el mal rollo, un gran grup de periodistes es dediquen a tergiversar la informació i a donar-la esbiaixada, de manera que d’una cosa «normal» se n’acabi fent una veritable desgràcia on – per damunt de tot- hem de buscar culpables per – i això és el més important- poder guanyar diners. I aquí els culpables no són només els periodistes, sinó una part del col·lectiu dels advocats, que, com vóltors afamats, voleien pels voltants de les possibles víctimes per posar-se d’acord amb elles i anar al cinquanta per cent. Enriu-te’n del tres per cent famós dels nostres polítics! I encara més: una part dels jutges que tenim avui en dia, han ajudat a que les coses siguin així, perquè si a un jutge li arribés segons quin tipus d’afer i engegués a pastar fang a l’advocat i a la falsa víctima, un altre gall ens cantaria.
Vigileu! NO estic parlant de la totalitat dels col·lectius. AIXÒ MAI!!! Sempre hi ha gent honrada a tot arreu. Per tant, qui llegeixi el meu comentari, que no esbiaixi la informació, sisplau!!!
Apa, petonets des del meu mar.
Arare_
Hi ha gent per a qui la notícia no és que un hagi fet una o altre cosa, sinó de què ha estat acusat. Acusació i veredicte s’uneixen i es confonen, com veiem a Good night, and good luck, i més tristament i nostrada en el cas del nen en coma. I després d’aquestes coses, qui refà del mal l’acusat?