En aquests dies de consum generalitzat i, gairebé, inevitable, m’ha sobtat el missatge que emet una entitat de crèdit i que m’ha sortit a la pantalleta del caixer automàtic fa poc: Per què somniar-ho, si ho pots tenir?
Sembla, gairebé, el vers inacabat d’una cançó romàntica. I m’han vingut al cap uns comentaris, crec que de Terenci Moix, en pau descansi, sobre el fet que cap ciutat somniada ni cap amor imaginat són mai com la realitat.
Doncs caldrà respondre a la pregunta que ens fa l’entitat. Personalment, vull somniar coses que no em cal tenir, car segurament, quan les tingui, ja no les podré somniar. La caseta amb jardí que, si la tingués, segurament es convertiria en una servitud de cap de setmana, l’amor clandestí que esdevindria mediocre i atabalador, el viatge que probablement em portaria a un parc temàtic dels que es venen per agència, les joies que em representarien un maldecap per por dels lladres, els vestits que aviat passarien de moda i moltes coses més, desitjades en el somni, irrealitzables, i per molts anys.
Quan era jove somniava poder comprar molts llibres, molts discos, quan era una nena somniava en la televisió, un cinema a domicili. Coses que ara són banals, gairebé barates. Llibres que s’amunteguen per manca de temps, discos que escolto poc, i, de la televisió, millor ni parlar-ne. Les joguines de reis somniades sempre són de bona qualitat, gairebé tenen vida, però després obrim la capsa i tot és cartró i plàstic de la pitjor qualitat.
[@more@]
Una vegada vaig sentir a dir a en Monzó que l’amor perfecte és el platònic. Llavors no vaig entendre res però la frase em va quedar i mica en mica he anat entenent que no estava del tot equivocat.
De totes formes, potser perquè per aconseguir alguna cosa sempre m’hi he d’escarrassar, quan obtinc un propòsit procuro valorar-lo i treure’n profit. Sigui un llibre, un persona, un pis o un instrument. Encara que només sigui pel valor que van tenir quan els vaig somniar.
No sóc un veritable comprador de coses d’antiquari. De fet, la meva dona i jo hem pactat que a casa no ha d’entrar ja cap element decoratiu, ens hem apuntat a un «minimal» discret. Tanmateix els objectes d’antiquari són un bon exemple del que vull dir. Passes per la tenda, te’l mires, preguntes el preu. Al cap d’uns dies tornes a passar-hi, te’l mires de nou per assegurar-te que t’agrada. Això pot repetir-se vàries vegades. Al final, vas decidit a comprar-lo, no el veus, preguntes i et diuen que l’han venut. Et quedes igual de content perquè ho has intentat i durant uns dies has somniat.
Jo somnio que les entitats bancàries deixin d’utilitzar-nos amb missatges enganyosos i tendenciosos per a incrementar els seus ultrabeneficis que vés a saber per a què els fan servir després (al marge d’una petita part destinada a obra social per a despistar). I m’agradaria que deixés de ser un somni.
Siguem realistes: per què tenir-ho, si ho podem somniar?
Un objecte d’antiquari és una peça única. Igual no es troba enlloc del món. Per això, encara que no es compri, un la visita vàries vegades, mentre que un llibre, un vestit o un moble es poden encarregar si aquell dia no el tenen. Jo he comprat «la Muntanya màgica», de Mann, en català, que costa de trobar, però amb paciència es troba, és un exemple res més. Ah! I si no l’hagués trobat no m’hauria quedat igual de content com passa amb la peça d’antiquari.
Julia, tambe tens rao, pero mobles i vestits no. Certament hi ha llibres d antiquari com es pot veure al carrer de la Palla. Jo no compro llibres d antiquari, pero si busco un llibre i no el trobo m empipo i si no trobo aquell objecte d antiquari com ja vaig escriure la primera vegada no m empipo, per aixo hi ha una diferencia entre l objecte d antiquari i els altres. La muntanya magica esta en el cas que tu dius i costa molt de trobar