Bon Nadal

Avui és Nadal, i, per més que volguem evitar els tòpics, el consum, els dinars familiars, alguna cosa lligada a la nostra petita història ens fa gaudir i patir el Nadal cada any. Aquestes festes són entranyables quan som petits i quan tenim infants petits, més endavant escampen pels nostres cors una barreja de melangia, enyorament i tristor i també una certa ironia saludable envers tot el que comporten i la decoració que generen, sovint de gust dubtós, com ara aquestes llumetes histèriques dels balcons o aquests papanoels uniformats, icones blanques i vermelles que han bandejat un Sant Nicolau molt més solemne.

Cada any em ve al cap un record antic, de quan era jove i ja començava a sentir aquesta sensació no del tot positiva. Estudiava a la Normal i per limitar el tema familiar vam quedar una colla per trobar-nos i fer una mica de festeta juvenil a casa d’algú. El cas és que a una hora tardana vaig passar pel centre de la ciutat, la fira de pessebres, que aleshores tancava la vigília de Nadal, havia deixat un rastre de brutícia, papers, fulles, plàstics, que el vent movia de forma incoherent. La Rambla era plena dels seus pobladors nocturns, desarrelats, embriacs, prostitutes, un paisatge conegut, que en aquella nit tenia molt més dramatisme encara. Pau Riba té una cançó magnífica sobre aquesta nit de Nadal marginal, poc familiar i molt sòrdida, també real.

No he pogut, des d’aleshores, fer el que Salvat Papasseit manifesta en el seu bonic poema sobre Nadal, oblidar els pobres, i incloc en la categoria de pobres molta varietat humana. I tan pobres com som, deia Salvat, incloent-se en la mateixa categoria. Pobres tots perquè al capdavall el Nadal és efímer, com la vida, i té elements d’alegria i tristor, també. Com diu aquella cançó en castellà, en una tornada lúcida i contundent, y nosotros nos iremos y no volveremos más.

Malgrat tot, bon dia de Nadal a tothom que passi per aquesta Panxa del Bou, guarnida amb un pessebre escolar i, com veieu, molt bonic.

[@more@]

Tweet