Evocacions d’una França imaginada

Mentre escric en aquest blog estic escoltant, en diferit, un dels programes de música francesa que emeten a Comràdio els diumenges a la nit, de dotze a una, conduït per Enric Cusí. És un programa que fa anys que dura encara que malauradament jo el vaig conèixer fa un parell d’anys, si fa no fa. Ja he parlat d’aquest Bulevar de la cançó francesa en alguna altra ocasió així com del programa matiner de David Escamilla, molt diferent, però que també permet escoltar música en idiomes que no siguin l’anglès. Per sort, el Bulevar te’l pots baixar amb facilitat, cosa que faig sovint.

La gent jove és molt possible que no es faci el càrrec del que va representar França durant la joventut dels que som més grans. S’anava a Andorra amb passaport, travessant una duana plena de guàrdiacivils inquietants i semblava, realment, anar a un altre món quan es començaven a contemplar els anuncis en francès per les carreteres del país veí. El pas del temps ha unificat i matisat el mite, en sabem els clarobscurs i les mancances, ara. La nostra entranyable i europea França ja és una etapa en viatges molt més llargs i a voltes ens aparia gairebé provinciana, cosa que també resulta agradable. Curiosament, quan més propera la tenim més desconeguda resulta a la majoria de la gent i més costa escoltar la seva música o contemplar les seves pel·lícules. Recordo aquells festivals de cinema a Ceret, les pelis verdes a Perpinyà, amb aquelles llargues cues d’hispànics riallers, tota una època passada per sempre, ja.

Fa poc vaig escoltar un polític català parlant de la necessitat d’estudiar francès i de no haver-nos d’entendre en anglès amb els francesos. Tot plegat resulta surrealista, hi ha qui m’ha dit que s’entenia en anglès… a Itàlia. Aviat, tal com van les coses, parlarem amb anglès amb els madrilenys. Però, si parlant a poc a poc ens entenem, amb totes les llengües romàniques. Surrealismes quotidians de l’època en què vivim, tan estranya quan es mira ja una mica des de fora, amb una certa perspectiva anímica i temporal.

I aquí acabo, mentre escolto en francès aquella cançó que tantes ballaruques i enamoraments adolescents m’evoca, ‘quinientas millas’, la del tren que se n’anava, definitivament. El tren sempre ha estat una mena de símbol del temps que passa, de la felicitat que no arriba a temps o passa de llarg, de l’espera a les estacions. Per cert, recordo que una professora de francès ens va passar la lletra original, la que escolto ara. I també n’he sentit una de Becaud que vaig aprendre en castellà, la lluvia por fin vendraaa y los dos, tu y yo, ya sereemos muy ricos, los más ricos del mundoooo. Ai, joventut, que lluny, foragitada, del meu recer, per sempre més te’n vas…

[@more@]

Tweet