
He tornat, amb moltes ganes, a la feina. Un company, jove, enamorat, em pregunta si li puc fer una poesia per a la seva xicota, ja que és el seu sant. Sovint em plouen encàrrecs poètics per a la vida quotidiana: auques, versos per a celebracions de tota mena… Tinc facilitat per fer-los, a la gent, en general, els agraden. No són, en general, bons poemes, encara que sempre n’hi ha que em surten millor que altres. La gran poesia intel·lectual va per un costat, com passa amb la pintura, però la gent, a casa, hi té quadres que els experts possiblement, en general, no valorarien, perquè tot és relatiu i l’elitisme també pesa. I també agrada rebre alguna poesia, rimada, tradicional, amb ocasió d’algun esdeveniment.
Em diu que li faci en castellà, la noia és de fora. M’anota un resum del que li vol dir, que no es preocupi perquè no troba feina, que ell l’estima, que l’ajudarà… em fa una mica de vergonya accedir a aquestes intimitats amoroses, però també em fa il·lusió la confiança que se’m demostra. Algú de la feina, que ho sent, una noia, diu que si ella s’assabentés que el seu noi encarrega un poema, no li agradaria. La faig reflexionar, si els pastissos, sovint, s’encarreguen al pastisser, els poemes s’han d’encarregar a qui sap -més o menys- fer-los. No incideixo en un punt delicat, els pastissos es paguen i els poemes per als amics, en general, no plantegen aquest problema.
Recordo a Leon Felipe, crec, poesía para el pueblo, poesía necesaria. Es mou un gran nombre de poesia anònima, d’afeccionats, que ajuda a viure i que, com la pintura naïf, potser precisa d’una major atenció per part de la intel·lectualitat nostrada. Les persones fan un gran esforç per fer quatre ratlles en vers quan hi ha una ocasió especial, jo n’he fet moltíssimes, d’aquestes. Poesies que jo no he guardat però que, segurament, dormen en algun àlbum de fotografies, al costat de la imatge gràfica de l’esdeveniment, paraules anònimes, que potser, qui sap, algun dia es reciclaran per alguna altra ocasió semblant.
[@more@]
Fa temps vaig fer el meu primer poema per encàrrec… Va ser l’últim. Crec que és molt difícil satisfer expectatives líriques.
Endavant, Júlia. Planera i rimada. Com m’agrada —i, no parlo pas de rima fàcil.
Sempre he pensat que, expectatives a banda, els poemes «per encàrrec» són més complicats de fer que els que surten «perquè sí». No sé si sabria fer-ho…
Jo crec que aquest amic teu se l’hauria d’escriure ell mateix. Quin valor té, sino? També podria agafar un llibre de poemes i fusellar-ne algun que fos maco, però tot això no té mèrit. És la meva opinió.
Montse,
escriu-me a l’e-mail i t’informo
jcostacod@gmail.com
M’hauries de dir com el vols, explicar-me alguna cosa teva que vulguis que hi surti etc.