Crec que cada vegada costa més d’accedir a informació sobre literatura de tota mena, llevat dels grans autors mediàtics. Trobo força lloable la promoció que l’editorial La Campana està fent del nou llibre de Sánchez Piñol, com deia una peixatera del meu barri, ‘el que no es veu, no es ven’.
Hi ha autors que, malgrat no tenir una presència massa evident en els mitjans, van venent i publicant. Voldria parlar avui d’un autor que a mi m’agrada força, Luis Mateo Diez, castellà de Lleó, crec que del poble de Villablino, famós per aquella cançoneta del ruc que es moria. Aquest autor, més enllà dels arguments, crea i recrea un món i una atmosfera molt especial. En una entrevista vaig llegir una definició seva que he fet meva, la de ‘herois del fracàs’, referida als seus personatges. Gent gris, pobles grisos, i molta poesia implícita en aquestes històries d’unes terres que desconeixem força.
Incidiré també en un altre tema, la literatura juvenil. Hi ha una frontera molt feble entre certa literatura juvenil i la d’adults, tant és així que molts títols d’adults es ‘reconverteixen’ en títols per a joves, com seria el cas, ben conegut, de Verne. Això, per a mi, perjudica a vegades la difussió d’aquesta literatura. La literatura juvenil pot interessar a molts adults, però sovint no hi accedeixen perquè la desconeixen, oblidada a les lleixes etiquetades amb coses com ara ‘de 12 anys en endavant’.
Conec força gent que escriu i publica bona literatura infantil i juvenil. I aquí ve el problema, sovint aquests llibres es troben classificats, a les llibreries, per col·leccions i, dins d’aquestes, per número, cosa que dificulta molt i molt la cerca de l’obra d’un autor o autora i fins i tot la tafaneria sobre la seva producció. Això passa, però molt menys, amb l’obra per adults, moltes bones libreries, amb força bon criteri, tenen prestatges en ordre alfabètic, per autors. Crec també que valdria la pena endegar alguna col·lecció sense etiquetes que recollís títols de la literatura juvenil que poden interessar la gent gran, com passa a l’inrevés, més aviat.
Em sorprèn el mèrit que té, per a molts autors i autores, arribar a ser coneguts i reconeguts, al marge del ressò mediàtic, gairebé inexistent, que tenen.
[@more@]
Bon dia, Júlia. Llegint el teu post —en el que per cert, m’has guanyat a matinar— he clicat en l’accés directe que hi has posat a fi de poder accedir a la ressenya de «Luis Mateo Díez». I tu diràs: em sembla molt bé, per això l’he posat. Tens raó, com raó també tens en la teva exposició. En qualsevol cas, però, m’agradaria continuar amb la pàgina del referit autor. Dins de la mateixa, he pitjat a l’enllaç que al seu peu hi figura a fi d’anar a la web del «Premio Café Gijón»; i dins ja d’aquesta, he trobat en el seu marge superior una sèrie d’accessos «Literatura, Arte, Música, … , Barcelona». (segueix)
Val a dir, que he trobat a primer cop d’ull, una mica fora de lloc «Barcelona» , donada la temàtica de la resta. Com ja et deus estar suposant, hi he clicat; no podia ser d’altra manera. I ara, em perdonaràs, doncs, ja estic del tot fora de context, però, és que ho he de dir. Considerant de què sóc un barceloní de tota la vida —encara que tinc com amant l’Alt Empordà—, m’ha produït un considerable plaer, poder-hi contemplar un grapat de bonics racons de la nostra ciutat, algun d’ells fins i tot per a mi desconegut. Hi poso l’adreça per accedir-hi directament: Barcelona. Val la pena.
Coneixes Julio Llamazares? És un autor de qui només he llegit dues novel·les: «Luna de Lobos» i «La lluvia amarilla», però et puc assegurar que són notables, especialment la segona. Te’l recomano molt.