Afortunadament, s’estan recuperant títols imprescindibles per fer-nos una idea una mica aproximada del que ha estat el país i la seva capital. Un d’aquests autors, recuperats, és Juli Vallmitjana. Val a dir que no és pas la primera vegada que es recupera, hi ha reedicions dels seixanta i setanta d’alguns títols, pocs. No sé pas si els llibres de Vallmitjana són ben bé novel·les, qui hi cerqui un argument lligat i coherent va errat. Però els ambients, la visió pietosa i tendra, però no pas idealitzada, d’una part del país i de la ciutat, és impressionant. Gitanos, prostitutes, misèria, violència i poca esperança de reeixir, un món que sovint s’ha amagat -i s’amaga encara- sota l’aparença brillant d’una Catalunya emprenedora i benestant.
El suplement de la Vanguàrdia d’ahir relacionava Vallmitjana amb Nonell, un pintor que també va accedir a aquest món o submón poc agradable, des d’una visió molt personal i apassionada. Malauradament, Nonell va morir molt jove. Llegir articles sobre la recuperació d’aquesta literatura m’ha evocat -encara que potser no tenen res a veure- altres llibres, com ara la Punyalada, on es palesa, des d’una visió una mica més ‘reprimida’ la Catalunya rural violenta, caòtica, sense ordre ni concert, dominada per bandolers arrauxats i inexplicables, des d’un punt de vista actual. La violència interior del nostre país, amb les carlinades i les seves seqüeles -i encara, més endarrera, amb el bandolerisme endèmic- és poc coneguda. I hi ha molts aspectes de la Guerra Civil que no es poden explicar si no és té coneixement de aquests precedents i dels lligams carlins amb molts catalans que van donar suport a la revolta militar feixista.
També m’han vingut al cap els llibres sobre les Terres de l’Ebre de Juan Arbó, una bufetada per a la societat urbana i culta dels trenta, passions rurals, misèria, paludisme… La literatura ens explica, sovint millor que un llibre d’història, moltes realitats que ens poden acostar a una possible i sempre enganyosa realitat. De la mateixa manera, en castellà, Marsé o Gonzàlez Ledesma, ens acosten, més enllà dels seus fils argumentals, a una Barcelona esqueixada, on les classes altes o mitjanes no saben ni entenen què passa més enllà dels seus barris. Crec que ara passa el mateix o semblant, només cal veure quant de temps li ha costat a l’ajuntament de Barcelona adonar-se i començar a prendre mides per aturar la degradació del centre de la ciutat.
Crec que el retrat literari de la Barcelona d’avui més reeixit vindrà, possiblement, dels immigrants joves, perquè els del país sovint no volem o no sabem veure les coses tal com són.
[@more@]
Benvolguda Júlia,
Tot tornant d’un temps en el que he alternat la feina amb el lleure, i durant el qual he desconnectat —volent— de tot aquest món que ens tracta, m’he trobat gratament sorprès en rebre —obrint el correu— un «e-mail» dels amics de «JoEscric.com». Com que et suposo preguntant-te que en té de sorprenent rebre un e-mail d’un lloc on hom hi està enregistrat, m’avançaré contestant-te, que evidentment, res; i, com que ara ja et faig endevinant per on vaig, passaré directament i sense més preàmbul a felicitar-te. D’aquest últim verb, deixa’m que el faci més expressiu per la «Dedicatòria», pels poemes «Cançó del mercat dels llibres vells» i «La perruquera del Raval»; i, pels també guardonats i per mi ja coneguts «Maternitat» —d’especial menció—, «Diumenge al vespre a la ciutat», «Una música antiga» i «Quan tornem a ésser petits». Tot un recull, aquest «Passeig i Altres Poemes». El dit, Júlia: FELICITATS!
Moltes gràcies i molt contenta de retrobar-te per la xarxa, pensador. Una abraçada virtual.
No és la primera vegada, ni serà la darrera, que escric sobre Montjuïc. La meva muntanya familiar i veïnal, tan maltractada i reconvertida al llarg del temps, conserva en molts racons una màgia antiga i incombustible. Ahi…
FA tres anys que el vas fer i segueix essent d’actualitat….