Diumenge no me’n vaig poder estar i vaig veure el final de la sèrie catalana més llarga de la història -per ara-. No la veig quan treballo, encara que sempre hi ha qui la comenta o me l’explica. Caldria analitzar a fons el fenòmen que representa el fet que una història com aquesta mantingui l’audiència al llarg dels anys. El final, per a mi, va ser patètic. Veure bons actors i actrius fent aquelles escenes d’acció finals tan mal fetes, intentant fer cara de desesperats, va ser una mica dolorós.
Les sèries catalanes han arribat a ser una mena de senyal d’identitat, com el Barça. En determinats ambients no se’n pot parlar malament, hi ha qui afirma amb contundència que ‘quina diferència amb les que es fan en castellà’. De vegades he comentat, arriscant-me a ser titllada d’elitista pocasolta, que si les doblessin en castella d’hispanoamèrica, amb els mateixos arguments, no aguantarien dos dies.
El cor va comptar amb tota la nit. Té el seu espai de sobretaula i molts més espais en altres espais, perquè, al capdavall, la televisió es retroalimenta, fent-se autopropaganda constant, i, per desgràcia ‘la nostra’ ha acabat, amb el temps, caient en el parany de les audiències i de la mediocritat. Els dono el valor de la distracció, que sempre fa falta. El mètode dels serials de la tele és el mateix que, anys enrere, utilitzava la ràdio: uns primers guions treballats i cinquanta mil de mediocres, fins i tot de dolents. Tòpics repetits, problemes suposadament socials d’actualitat quan cal, parelles que es van intercanviant i poca cosa més. D’humor intel·ligent, poquet. Els actors han trobat una feina i els guionistes també. Que tots ells, evidentment, puguin fer coses molt millors, no és cap problema vital, al capdavall som humans i s’ha de viure.
Que el públic hi vegi quelcom més que una diversió mediocre, resulta preocupant. Que els catalans no puguem fer autocrítica amb les ‘nostres’ produccions televisives, encara més preocupant.
[@more@]
Doncs, mira, a mi també em sembla un gran encert eixa darrera frase: sembla que ser autocrítics no siga «políticament correcte» (i quan han sigut correctes els polítics? bo, deixem-ho córrer, que això és una altra història).
M’has fet recordar el cas d’un joveníssim crític valencià (Felip Tobar, ara un poc més consolidat, però no sé fins a quin punt serà conegut fora del País Valencià) que va ser duríssimament atacat, farà cosa d’uns cinc o sis anys, per algun autor que no s’esperava rebre crítiques negatives. Es veu que sempre hi ha gent que es pensa que, pel fet de parlar o escriure o rodar sèries o pel·lícules en català, ja són mereixedors dels més alts elogis… i de les més sucoses subvencions.
Quina llàstima.