No em puc estar de fer una breu referència a Jesús Moncada. Fa força anys, una coneguda, professora de català de secundària, que el coneixia personalment, em va passar ‘El cafè de la granota’. Després va venir ‘Camí de Sirga’ i els altres. Personalment, els reconec la vàlua, però no són dels meus llibres preferits i he de reconèixer que em costava acabar-los. Crec que són d’aquells llibres amb fragments impressionants però on la història és perd una mica entre la forma, acurada i precisa, treballada amb obsessió perfeccionista.
Una vegada vaig anar a una xerrada d’ell, cosa una mica estranya, car és prou sabut que no acostumava a fer massa vida social -vida social relacionada amb la professió literària, vull dir-. Era en una trobada de la uoc, jo pensava que estaria plena, la sala d’actes de l’autònoma, però era mig buida. Hi havia altres activitats, cinema, tallers d’informàtica. Em va fer, fins i tot, una mica d’angúnia, aquella manca d’interès.
Crec que Jesús Moncada, en els seixanta i setanta, hauria estat un escriptor mític, a l’estil d’Espriu, però en narrativa. Malauradament, vivim temps de mediocritat cultural prou evidents. Només cal veure l’espai que tevetrès, ‘la nostra’, cada dia més frívola, li va dedicar i comparar-lo amb el que va dedicar als esports i altres històries. Darrerament, els noticiaris semblen un recull d’anècdotes absurdes, no s’expliquen les notícies, sinó que es comenten una mena de tafaneries mundials. Encara espero unes notícies que aprofundeixin en el fet de la guerra d’Irak, dels poders que s’hi enfronten, de la seva història i circumstàncies, més enllà dels morts de cada dia, presents a casa, això sí, des del seu mutisme dolorós. Hi ha conflictes importants que ni tan sols són presents en els noticiaris.
O sigui, que no és estrany que a la literatura nostra se li dediquin una mena d’escorrialles de l’invent informatiu. Jo crec que ahir, el traspàs de Moncada mereixia un programa especial, llarg i aprofundit. És clar que seria molt millor que es parlés sovint dels escriptors importants quan són vius. Em temo que ara patirem un seguit d’homenatges, ara o d’aquí cinc o deu anys, a l’estil del que passa amb Ovidi Monllor. Dies enrera, en un horari una mica estrany, van passar per la 2 un reportatge sobre Delibes i em vaig pensar que s’havia mort, tan estrany és contemplar aquesta mena de programes.
Crec que Moncada era un escriptor més valorat que no pas llegit. El millor homenatge, crec, serà rellegir la seva obra amb atenció, els llibres tenen una llarga vida i s’adapten de forma diferent als nostres moments vitals i emocionals. Jo crec que si hi hagués més preocupació per la bona literatura en català, al capdavall un factor fonamental del fet lingüístic, i no tanta per esdeveniments pseudopolítics de patacada, fins i tot més enllà de les fronteres pàtries ens respectarien de forma més sòlida. L’obra de Moncada, penso, és d’aquelles que donen valor i sentit a l’idioma. Descansi en pau.
[@more@]
Descansi en pau.
Un escrit molt sòlid, Júlia. Crec que com en tants altres casos, has dit just el que s’havia de dir.
Jo vaig intentar llegir Moncada començant per «Camí de Sirga» i no vaig poder. Anys després, a partir de les «Històries de la mà esquerra» i sobre tot de «Calaveres Atònites» vaig aconseguir entrar en aquest món que més que «fantàstic» com alguns el definien avui a la ràdio és intemporal (malgrat que el temps va constantment endavant i endarrera en les seves obres). D’ell em quedo amb una riquesa d’idioma espaterrant i en lamento que ell mateix no s’hagués volgut «vendre» (en el sentit de promocionar) una mica més. D’altres ho fan, i si més no tenen un cert reconeixement en vida.
Crec que és una llàstima que avui hi hagi tanta necessitat de ‘vendre’s’ per tenir reconeixement. Afortunadament, encara hi ha obres que es venen per elles mateixes, encara que de forma més lenta i limitada.
De tota manera, en això de l’autoventa hi pesa molt el caràcter i el tarannà.