A Caixa Madrid hi ha una exposició de fotografies de Joan Colom, un de tants excel·lents fotògrafs de casa nostra. Reflecteixen la Barcelona de finals dels cinquanta i dels seixanta, amb una curiositat esquitxada de tendresa. Reflecteixen, sobretot, la Barcelona pobra, més enllà de l’incipient glamour del món de les discoteques, les models, el ressorgiment de la cultureta i les grans obres municipals. Aquí podem veure nens esparracats, prostitutes cansades, velletes excèntriques i solitàries, barraques fràgils, brutícia… Gairebé fan olor.
Impressionant, la fotografia d’un equip de futbol de nens somrients, mal vestits, davant d’una paret guixada, ruïnosa. Uns nens que no devien pas cobrar drets d’imatge. Em preguntava on eren aquells xicots, aquelles nenes, si fa no fa de la meva edat, ara. El fotògraf, ens uns comentaris reproduïts en els murals informatius, admet que no sabia que estava fent crònica d’una època, tan sols volia reflectir el present, el carrer d’aleshores.
Vaig sortir al carrer. En el de Pelai, davant de botigues de moda, captaires estranys. Un d’ells, ple de nafres, s’arrencava tiretes de pell. Per la Ronda, prostitutes arribades de qui sap on, molt joves, esperaven els clients, de totes les edats, que anaven contemplant la mercaderia, a punt de cacera. Avui el diari parla del gran nombre de xarxes de proxenetes que es dediquen a aquest negoci i de les condicions en les quals treballen, esborronadores. Pels carrers del Raval, els nens –més que no pas les nenes- jugaven. A futbol, gairebé sempre. Nens paquistanís, del Magreb, equatorians, i també, pocs, del país, de famílies humils.
Hi ha algun fotògraf que reflecteixi la realitat d’avui? No veig fotografies del present de la pobresa propera en massa revistes, i, sovint, tan sols les veig de forma puntual. Haurem d’esperar trenta, quaranta anys, per poder fer-nos una idea global dels contrastos socials d’avui? A dalt, a Montjuïc, lliure, segons sembla, de barraques, s’hi va aixecant un hotel de luxe, un restaurant de preu. En els seus racons amagats i poc cuidats, segur, molts marginats, encara, hi troben una llar i molts lladres de petita volada el seu recer. La muralla de Drassanes s’esberla. A la narcosala hi entra gent de forma constant. Al davant alguns veïns de la zona han penjat pancartes en contra de la seva proximitat.
Després vaig anar a veure “Tapas”, la magnífica –i sense pretensions- pel·lícula de José Corbacho. L’Hospitalet real, més enllà de la gran ciutat amb la qual ens amenacen les obres de la Gran Via, amb els seus palaus-centres comercials, i amb la seva ciutat de la Justícia (¿?) em va reconciliar amb la vida.
[@more@]
serien molt difoses les fotos de joan colom al moment en què les va fer? doncs una cosa pareguda pot passar hui. és dificil voler veure el «roi» de la nostra societat, per aixo mirem el «roi» de fa quaranta anys, per poder dir «com hem millorat». ens mentim a nosaltres mateix? potser…