Vermell, groc i lila

Catorze d’abril, dia assenyalat que caldria recuperar, obviant els resultats i el futur d’aquella República que va desvetllar tants entusiasmes. Al meu barri hi havia una vaqueria, un dels fills de la casa, ara ja, si és viu, un vellet venerable, era coix de resultes d’una insolació patida el catorze d’abril, quan l’entusiasme del moment el va fer restar enfilat a un fanal pel centre de la ciutat de Barcelona. Caldria recuperar els ideals republicans, no pas les lluites excessives, ni la intolerància dels diferents sectors radicals, entestats a endegar violències que ja sabem com van acabar i el que van durar. També cal comptar amb l’època històrica, difícil i violenta, apassionada i tràgica. Ara ja no tenim entusiasmes excessius ni esperances abrandades, ens hem tornat massa prudents, poc agosarats, realistes, potser? Abril és un mes estrany, variable, optimista, és el meu preferit, si és que en això dels mesos tinc alguna preferència. M’agradava, abans, sobretot, per la festa de Sant Jordi, quan encara no s’havia convertit en una fira consumista del paper imprès. Ara em produeix una mica d’angúnia, tanta gent, tanta rosa sense olor, tants autors esperant els clients, arrenglerats als taulells improvisats, tants volums regalats perquè toca, llibres destinats a no llegir-se, sovint. Potser caldria tornar a festejar el catorze, d’una manera cívica i fins i tot moderada, i fer minvar els entusiasmes del vint-i-tres. Per sort, cap dels dos dies no és festa laboral, altrament acabaria passant al cap de setmana i contribuiria a espesseir les nostres autopistes de pagament, amb les primeres solellades i insolacions benignes.[@more@]

Tweet