Hi ha una secció d’un diari de la qual sóc seguidora, quan no puc llegir-la en paper ho faig per internet. Em refereixo a ‘la contra’, l’entrevista de la contraportada de ‘La Vanguardia’. M’agraden, sobretot, les que fa Victor Amela, però, en general, totes són molt interessants. M’he assabentat, llegint aquest espai periodístic, de l’existència de personatges que desconeixia, n’he recordat d’altres i he conegut més a fons el pensament d’altres. Les entrevistes intel·ligents són aquelles en les quals l’entrevistador sap copsar el més important de l’entrevistat. A la televisió, anys enrera, hi va haver dos espais d’entrevistes que, per a mi, han estat els millors del mitjà: el de Soler Serrano i els ‘personatges’ de Montserrat Roig. Van ser espais emblemàtics, per la tria i per l’actitud dels entrevistadors. Soler Serrano no era un periodista que em resultés massa simpàtic, quan feia ràdio atabalava, però en aquest cas va resultar excel·lent. Montserrat Roig era excel·lent com a periodista, no vull opinar sobre els seus llibres de ficció, a mi no em van agradar massa, però em caldria rellegir-los actualment per formar-me una opinió contrastada, amb el pas del temps com a crític implacable.
Fa poc, a ‘la contra’ van entrevistar Hans Magnus Enzensberger (espero haver escrit bé el cognom). Per casualitat, fa alguns anys, vaig agafar de la biblioteca del barri ‘El corto verano de la anarquía’, una mena de biografia de Durruti, que recull opinions de gent que el va conèixer. Un bon llibre. Com que el nom és tan singular, me’n recordava. L’entrevista de ‘La Vanguardia’ em va sobtar, Enzensberger donava la volta a les preguntes i es ‘quedava’ -com es diu vulgarment- amb l’entrevistador, que acollia els comentaris d’aquest personatge amb intel·ligent ironia. En copio un fragment per a qui no l’hagi llegida:
Quiero pedirle ahora una opinión…
-¿Una opinión? ¿Y por qué? ¡Mi opinión no vale más que la de aquel señor de la calle!
-Hombre, usted es un intelectual…
-¡Hay muchos intelectuales tontos, a sueldo, vanidosos…! ¿Por qué iba a ser especialmente valiosa la opinión de un intelectual?
-La suya lo es para mí, pues considero valiosa su experiencia, sus reflexiones, su obra.
-Ah, pero es culpa suya tener esa idea hecha de mí: eso depende de usted, no de mí…
-Así, ¿no le pregunto sobre la gira de Bush por Europa, sobre la construcción europea…?
-No: mi opinión es tan gratuita como otra.
-Le pido ahora un análisis: ¿qué responsabilidad tuvo el pueblo alemán en el nazismo?
-La misma que los españoles en el franquismo: muchos asentían, o por entusiasmo o por miedo… ¡Pero no podemos dar una respuesta global, pues habría que ir casa por casa!: ¿o no había en cada familia disensiones?
-Sí…, pero ¿no sabían ustedes nada de nada de los campos de exterminio nazis?
-¡Era un secreto oficial, no se difundía por la radio! Lo sabían los más cercanos al poder.
-¿Quién induce cambios de mentalidad en un pueblo? ¿Los intelectuales, los poetas…?
-¡No! Pobres… Eso depende de factores muy complejos, de relaciones de poder…
-Usted es poeta: ¿cuál es su verso favorito?
-¿Lo ve? Otra vez hace usted lo mismo: buscar la frase redonda, la sentencia, el aforismo, el titular. Ya entiendo su método…
-Hago preguntas, ejerzo de periodista.
-Y yo de escritor. Y, como escritor, detesto la frase hecha, el cliché. ¡El escritor busca decir lo nunca antes dicho!
-¿Y es posible decir algo nuevo?
-Sí, o sería absurdo escribir: se escribe para inventar, crear, y no para repetir. Si repites, que sea para parodiar: si parodias, creas.
-Ahora voy a irritarle: ¿qué es el arte?
-¡Otra vez, ja, ja…! Benjamin dijo: "Definir esteriliza". En cuanto dices "esto es tal" y lo defines, asesinas el debate, la dialéctica, la discusión… ¡La charla ya no es posible!
-"Si no hay diversión no hay arte", le he leído, y me ha gustado: ¿hablamos de eso?
-Leemos a Macbeth, cuajado de horrores, o vemos un cuadro con moribundos, o una película llena de crímenes… ¡y nos gusta, nos divierte! ¿Por qué? Por el artificio que media entre nosotros y la historia, por un distanciamiento de esos horrores, lo que nos protege…
-Quizá eso sea el arte: distancia. ¿Le doy una definición de poesía y usted me rebate?
-Adelante.
-"Una forma de mirar el mundo".
-Es… suave. Como definición es floja: le falta rigidez, rigor. Huyo de los filósofos por eso: porque cultivan el rigor. Soy poeta.
-¡Inventó una máquina de hacer poemas!
-Sí, un programa informático combinatorio: aprietas un botón y construye un poema. Compone millones de poemas sin repetir ninguno.A ver si así ciertos poetas abandonan…
-¿Hablamos de televisión? Me interesa.
-La veo, pero poco. Yo prefiero otras actividades. La gente se aburre y por eso la mira: porque entretiene. ¡Y esto evita muchos crímenes!: la tele es sólo un gran psicofármaco.
-Aquí preocupa mucho la telebasura…
-¡Televisión sin basura no es posible! En la tele, un político es sólo un payaso más, y así es visto por el telespectador, que se ríe de él.
-¿Qué consejo daría usted a sus nietas?
-¿Ya quiere otra frase? Con mis nietas camino por el monte, no voy dando consejos.
-¿Qué ha aprendido usted de la vida…?
-Ja, ja…, ¡ay, usted y yo somos dos razas!: usted, periodista, cree poder influir en la gente; yo, escritor, creo poder inventar algo…
-¿Dos ilusiones?
-¡Y dos métodos! Y yo, como poeta, debo intentar sabotearle el suyo. Y usted el mío.
-Me lo ha hecho pasar bomba, ¡gracias!
-A mí también me divierte todo, todo…
Voldria comentar, encara que tot plegat es comenta llegint-la, el que diu sobre el nazisme i el franquisme. Que per opinar s’hauria d’anar casa per casa. Jo hi afegiria que ‘persona per persona’. Les visions sobre la nostra guerra civil i el franquisme són polièdriques, però la lectura oficial -la d’abans i la d’ara- ens les vol simplificar al màxim, històries de bons i dolents, de lluitadors i covards, d’herois i de mediocritats. En general, busquem respostes senzilles a fets complexos, amb arrels antigues. També passa això quan expliquem ‘com és algú’. Ningú no es sempre de la mateixa manera i depèn de la llargada de la vida i dels fets històrics que ens colpeixen i de la nostra experiència personal, tot allò que fem. A la setmana del llibre hi havia una exposició sobre Montserrat Roig i he sentit opinions sobre què hauria fet o dit Roig si encara visqués. Morir massa jove té aquest perill, la manipulació posterior de la imatge, imaginant el seu futur inexistent. L’entrevista a Enzensberger m’ha semblat interessant perquè no vol donar respostes i desemmascara l’entrevistador amb intel·ligència.
[@more@]
D’acord en tot. Permete’m també, sense ànims d’establir comparacions, els noms d’espinàs (identitats, a TV3) i Manuel Del Arco, coetani de Soler Serrano, que va fer una mica de televisió i jo diria que una mica «pare» de la contraportada.
Efectivament, encara recordo quan era petita, el meu avi acostumava a llegir les entrevistes de Del Arco i lloar les seves reeixides caricatures. I també Espinàs, és clar. Però crec que les entrevistes d’Espinàs, potser per l’hora d’emissió o per l’època no van arribar a tenir el ressò ni la grapa de les de Soler Serrano o Roig.
El teu entrevistat —l’anomenaré així, perquè per a mi el seu nom és el tot impossible— diu: » muchos asentían, o por entusiasmo o por miedo… «. No sé, si assentir per por, és realment assentir. Ja sé que queden millor els valents, que no pas els covards, però, no tothom té fusta d’heroi. Tu sí, dius una cosa que m’ha agradat molt, i és quan et refereixes al pas del temps com a crític implacable. Una gran veritat aquesta.
Ahir et vaig dir que et faria una pregunta en el teu proper post. Ell, és aquest; i ella, aquesta: Realment creus que es pot escoltar a un fill sense arribar a jutjar-lo?. Ja sé, que una cosa així no es pot extreure del context del poema, però, és per si en tens la formula.
No coneixia l’entrevistat, però demostra ser-ne una una persona molt intel·ligent. M’ha agradat quan li pregunta quins consell li dóna a les seues nétes i ell contesta qiue mab elles el que fa es passejar, no donar consells. No obstant diferisc sobre la responsabilitat del poble en el nazisme i el franquisme, les disencions en una família es normal, però el que una dictadura s’instaure i hi faça el que vulga sense que el poble no intevinga o estiga assabentat, no ho acabe de veure clar. Bon blog Monserrat. 🙂
tal vegad no m’he explicat bé Julia, el que jo volia dir és que les persones s’junten i parlen, i a partir d’ací va creant-se una col·lectivitat cad vegad més gran. Què em dius dels «pobles» que han fet revolucions o han instaurat i legitimat dictadures? Si un no vol no s’uneix a res. I si t’uneixes per por, o per creença, tu n’ets igual de responsable, en allò bo o dolent. Crec que encara que no hem viscut eixes situacions de perill que tu dius, gairebé tots tenim en la nostra familia un oncle o un iaio o aiaia que ha esta empresonada,»invitada a fugir», o en el pitjor dels casos afussellats. No hi tenen responsabilitats els conciutadans? el poble?