Ahir vaig assistir a l’acte d’entrega dels premis Andreu Trias de poesia, a la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat, ja que formava part del jurat. Aquest certamen, ja en la seva vuitena edició, ha aconseguit un important poder de convocatòria i participació, potser perquè a la segona ciutat de Catalunya no hi són massa abundosos els actes d’aquesta mena. Cada any llegeix els poemes un actor o actriu, en aquest cas va ser l’Imma Colomer. Ha estat l’any, de tots els que he pogut assistir a aquest acte, que els poemes van ésser més ben llegits. Fins i tot algú em va comentar que la qualitat, en la lectura d’Imma Colomer, semblava incrementar-se absolutament. No queda massa gent que llegeixi bé els poemes, actualment. De vegades escolto per la ràdio poemes llegits per persones que, malgrat la bona voluntat, ho fan força malament. Els actors i les actrius, amb excepcions notables, semblen haver perdut la facultat de llegir bé la poesia. Jo havia escoltat en alguna ocasió l’Imma Colomer recitant, sobretot recordo una excursió a Empúries, amb un grup de mestres de ciències socials, durant la qual ens va oferir un poema molt bonic sobre els aiguamolls de l’Empordà. Això m’ha passat també amb el teatre, una mateixa obra m’ha semblat excel·lent i en una altra ocasió, representada per actors menys adients, fins i tot dolenta. Em va passar això amb ‘Civilitzats tanmateix’, la divertida obreta de Soldevila, que vaig veure en una ocasió per televisió per Rosa Maria Sardà, Joan Borràs i Joan Pera, una joia. Després l’he vista per altres actors, que no vull mencionar, i m’ha semblat una bestiesa. I també m’ha passat amb obres com ara ‘El cafè de la marina’, per exemple, recordo una versió excel·lent, per la tele, un d’aquells programes en blanc i negre, emblemàtics i de bon recordar, amb l’Ovidi Montllor, la Maife Gil i l¡’inimitable Garsaball fent de pare.
Aquest matí he estat, per segona vegada, a la setmana del llibre en català. Anys enrera aconseguia trobar, en aquesta mostra, llibres que ja no es troben. Ara és a l’inrevés, moltes novetats i poca obra endarrerida, i les novetats ja es troben normalment a les llibreries… Hi havia una bona colla d’escriptors, disposats a vendre i a firmar. No entenc massa això de demanar firmes a un escriptor o escriptora, si no és que el conec personalment i em pot posar una dedicatòria personal i intransferible. Els autògrafs -d’escriptors, de cantants, d’artistes o de famosos, en general- i l’afició a col·leccionar-los em sembla una resta de l’ancestral culte a les relíquies. Els escriptors, a l’aparador, em feien una mica d’angúnia, esperant als clients. He sentit comentaris, ‘aquest surt per la tele’, coses així. Suposo que s’ha de fer de tot per vendre, però caldria qüestionar aquesta mena de litúrgia. Hi havia autors més famosos i d’altres que no tant, i això també m’ha recordat el paper que fèiem les noies abans, al ball, esperant que ens vinguessin a treure, hi havia les que tenien èxit i les que no en tenien i patien la indiferència dels balladors.
En fi, tot plegat, certamen literari, setmana del llibre i novetats editorials, forma part, a la mida modesta del país, del circ mediàtic suposadament intel·lectual. L’Aisha Miró, un personatge també inevitable en actes d’aquesta mena, darrerament, explicava contes als infants. Tot ajuda, que diuen.
[@more@]
