Fa pocs dies la meva filla, que sap força anglès, com tanta gent jove avui, em traduïa les lletres del Bruce Springsteen -no sé si ho he escrit bé-. M’agrada entendre les lletres de les cançons, cosa que fa que ara, com que canten tant en aquesta llengua, no m’assabenti de gaire res. M’agraden també les cançons que expliquen històries. Bé, el cas és que em van semblar molt i molt boniques. La cosa va coincidir amb la lectura d’un llibre de narracions breus, ‘Catedral’, de Raymond Carver i em va sembla que els dos tipus de textos tenien moltes coses en comú, gent solitària, gent incapaç de ser feliç malgrat tenir-ne la voluntat, bevedors, parelles desestructurades unides per alguna cosa estranya, l’Amèrica aquesta que en dien ‘profunda’… Tots els països, crec, tenen aquests paisatges ‘profunds’, on la gent, malgrat la solitud i l’amargor, presenta una mena de dimensió tràgica de la vida i on els sentiments sorgeixen, estranyament despullats d’interferències de tota mena.
Canviant de tema, però no tant com sembla, resulta que em vaig ensopegar amb un magnífic documental al canal 33, fet a casa nostra. Un documental aparentment senzill, però molt elaborat, sobre el Quijote i les raons del seu èxit universal i intemporal. Sortien molts fragments de pelis sobre els personatges, fragments antics i més actuals, Quijote i Sancho cavalcant pels paisatges desolats de la Mancha, trobant personatges molt propers als de Carver, perquè, al capdavall, l’ànima humana és universal i intemporal. En el documental també parlaven dels darrers capítols del llibre, quan el personatge arriba a Barcelona, es troba Rocaguinarda, es convidat amb tots els honors, encara que també riuen força a costa d’ell i, finalment, es derrotat pel cavaller de la Blanca Lluna i opta per retornar a casa seva, on morirà, ja assenyat de forma definitiva.
Vagarejant per la xarxa vaig trobar un text una mica crític amb els catalans, què hi farem. Deia que, sobre el Quixot, sempre s’incideix en allò que diu el personatge ‘Barcelona, archivo de la cortesía…’ i en el fet que la nostra ciutat hi té un paper important, però que no es recorda massa que, en arribar, Quijote i Sancho es van trobant tot de bandolers penjats dels arbres. Assumeixo la crítica, sovint la història, els textos actuals sobre història, fa lectures molt i molt subjectives de la realitat i l’adapta als interessos del moment. Això ho fem a casa nostra, a Castella, a la Xina i a Nova Zelanda… Fins i tot ho fem en recordar fets familiars!
Per cert, don Quijote contempla un cap parlant, enginy que respon de forma ambígua però intel·ligent a les preguntes que li fan i que resulta ser una estafa, ja que una persona amagada es cuida de respondre, cosa que no treu el mèrit a les respostes. Sembla que aquests enginys, destinats a prendre el pèl o els quartos, eren freqüents en aquella època. Em pregunto quants caps parlants veiem ara, per la tele, amb algú amagat al darrere, que li diu el que cal respondre…
[@more@]
Springsteen té algunes lletres que l’aproximen a Raymond Carver. Però, crec jo, és bastant més narratiu i explícit que Carver, no creus? Carver és més el.líptic. Springsteen beu molt de John Steinbeck, per exemple a «Nebraska».
De Carver també m’agrada molt «De què parlem quan parlem d’amor».
I, si m’ho permets, t’aconsello «Short cuts» pel.lícula de Robert Altman sobre contes de Carver.