Por de la Por

• Fa dies que, pels blogs i també pels diaris, són freqüents els comentaris sobre els perills de l’autocensura davant de tot allò que pugui provocar reaccions de les comunitats musulmanes més radicals. Crec, com molta gent, que no ens hauríem de deixar arrossegar per la por, en aquest tema, ni en molts d’altres. Però el fet és que la por és el que mou més vegades les nostres accions més insignificants i anodines.
• Una altra cosa és el fet que la nostra sensibilitat canvia i no és el mateix l’autocensura per por que per sensibilitat. Abans, per Setmana Santa, s’anava a ‘matar jueus’ amb gran facilitat, de forma virtual. Es feien repicar cassoles, es picava a les portes de les esglésies i s’acompanyava el so de les carraques amb crits de mort a una abstracció que no identificaven del tot amb persones de veritat. Fins i tot a un llibre tan nostrat i innocent com El trovador català s’hi pot trobar un poema que es diu, precisament Anem a matar jueus. L’origen real de la qüestió es perdia en el passat, però quan les matances les vam situar en un present proper, la cosa va resultar de molt mal gust.
• Hi ha actuacions i formes de parlar que avui resulten, si més no, de mal gust, que no pertanyen a la nostra sensibilitat actual, però que, per folklorisme, per tradició –sempre discutible- han anat arribant als nostres temps, com ara els espectacles que comporten crueltat amb els animals o els acudits i contalles a l’entorn de defectes físics (tartamuts, sords, cecs, coixos, lletjos i lletges, fins i tot) i a formes de ser que han estat reprimides per les societats pretèrites (afeminats gais, per exemple). Les tradicions han de canviar i evolucionar, fins i tot diria que molts himnes patriòtics s’haurien de revisar, perquè recullen tòpics violents, que ja no ens plauen, excloents i abrandats, excessius.
• Jo mateixa m’he autocensurat, a l’escola, explicant contes que abans em semblaven normals i ara em semblen de mal gust, cruels, sàdics, masclistes, racistes. No és el mateix explicar una rondalla, on apallissen sense massa justificació un moro dolent, quan tots els nens i nenes són de l’Eixample barceloní que quan en tens mitja dotzena de nord-africans. La crueltat, el sadisme, el masclisme i el racisme campen, encara, pel nostre món, amb tota naturalitat, en molts indrets, com la pena de mort, per exemple. Però, afortunadament pels qui gaudim d’un medi més humà –de moment- ara ens provoquen angúnia i fer-hi broma, de vegades, ens incomoda. És veritat, per altra banda, que l’excés d’escrúpols també ha portat, com sempre passa amb les reaccions davant d’alguna cosa, a extrems i el llenguatge políticament correcte, que diuen, ha acabat esdevenint, en ocasions, una mena de paròdia humorística. Però ja no parlem com parlàvem fa anys, això és evident, perquè les formes de pensar acaben fent forat en els aspectes més quotidians.
• He tingut discussions parapedagògiques sobre el tema, hi ha qui creu que s’ha de mantenir la versió original de les rondalles violentes. Potser sí, per als estudiosos. Ara bé, jo no crec que el problema sigui que els infants es puguin sentir traumatitzats, quan ets petit les crueltats i la mort formen part d’un món força irreal, encara. El problema el tenim els adults, que ens adonem dels continguts reals de les coses i del rerefons que hi ha en moltes historietes aparentment inofensives. En el fons, quina és la versió original de tot plegat? Una obra com ara ‘El mercader de Venècia’, que havia vist amb gran alegria fa anys, ara m’inquieta d’una forma molt diferent, perquè m’adono de la injustícia del tracte al jueu, injustícia que en l’època ‘original’ era ben justa, segons l’opinió majoritària. Sense deixar Shakespeare, les rialles que provocava la ‘doma’ de la dona de geni agut a La feréstega domada, ara les matisem amb la constatació que el mètode emprat pel marit és discutible, si més no.
• Actuem covardament, per por, en moltes ocasions. Hi ha covardia quan els municipis no es volen enfrontar a grups violents que provoquen destrosses en el mobiliari urbà amb excuses de progressisme, quan es cedeix a xantatges laborals, si el tema pot moure molta gent i fer perdre vots, hi ha covardia quan, en determinats centres d’ensenyament es fa la vista grossa davant de la barroeria d’un alumnat que es tem, amb uns pares que poden portar problemes si se’ls burxa. Fins i tot en qüestions veïnals, d’escala, familiars, fa por enfrontar-se a persones de capteniment poc cívic, amb les quals hem de conviure sovint.
• No fer res -o fer veure que es fa alguna cosa i no fer res- és una forma d’actuar habitual, que de vegades pot ser prudent i que, per tant, no sempre criticaria, ja que de vegades cal prioritzar la pau i la convivència i la tranquil·litat personal. Però aquest no fer res, embolcallat de tolerància absurda i de progressisme decadent, resulta, en ocasions, perillós i massa covard. Ara sembla que s’està encetant un cert debat sobre tot plegat, a l’entorn de coses com les festes de moros i cristians, per exemple. Jo crec que el problema té arrels molt més profundes, hi ha una manca de debat sobre la nostre societat mateixa, cap a on volem anar i com i amb quins recursos i mitjans. I quins nivells de tolerància i d’obligatorietat civil estem disposats a fixar i mantenir, que siguin iguals per a tothom, i no només per als pacífics i poc beligerants. I sobre quines mides repressives estem disposats a sostenir i endegar per controlar les conductes asocials, individuals o col·lectives.
• Fa poques setmanes vaig anar a veure una pel·lícula que em va agradar força, perquè reflexiona sobre com, de sobte, la violència i la corrupció poden esquitxar les persones més ‘normals’, La noche de los girasoles. Crec que ha passat una mica de puntetes pels cinemes, potser perquè aparentment sembla una pel·lícula sense massa pretensions, feta amb un pressupost moderat. La vaig veure, em va agradar, però quan hi penso encara m’agrada més, perquè em va semblar una mena de paràbola del nostre món actual, on la por i la insatisfacció mouen estranyes reaccions injustes, i corrupcions de tota mena, que es tapen de forma maldestre, mentre els veritables assassins continuen fent de les seves.
• Davant de totes les manifestacions artístiques, els gustos són diversos i, sovint, divergents. Per si voleu llegir altres opinions sobre la mateixa pel·lícula, ben diferents, aquí i aquí. No faig, doncs, una recomanació, sinó tan sols una reflexió sobre el que a mi, personalment, em va suggerir aquesta història, inquietant i estranya. Hi ha qui hi ha vist un retrat de l’Espanya profunda. Pensant en fets com ara els de Tor, crec que aquesta profunditat és molt més universal i en aquests microcosmos situats en pagesies gairebé despoblades es reprodueixen, a nivell d’estar per casa, totes les misèries humanes.

[@more@]

Tweet