Tardors vitals

No és, doncs, ver dir que la vellesa no és pròpia per els negocis, puix que és lo mateix com si un digués que el pilot no fa res dins un vaixell, perquè ell reposa tranquil sobre la popa servant el timó, mentres que tots los altres estan en moviment, uns qui munten dalt l’arbre, altres qui maniobren, altres qui tomben. Que ells vells no fàcien lo que fan els joves, a la bona hora: però ells fan coses de major importància i de més profit. Les grans coses no s’executen amb la força ni la lleugeresa del cos, sinó amb el consell, l’autoritat i la reflexió; per conseqüent, això és un fons qui més tost augmenta, ben lluny de pèrdrer-se a mesura que l’home torna vell.

Ciceró (De Senectute)

Al Periódico d’ahir Espinàs comentava el fet que a Gran Bretanya es critiqui un candidat liberal, precisament un antic atleta, que ara té títol de sir, per la seva edat: seixanta-cinc anys. Fa poc, a la televisió, també comentaven la discriminació que suposa que molts anuncis limitin les seves demandes a persones de quaranta o quaranta-cinc anys. Les prejubilacions de bancs i grans empreses han bandejat del món laboral actiu persones de cinquanta anys en amunt. Per altra banda, el període vital s’ha allargat i les condicions de vida dels vells han millorat força en molts aspectes. La papanateria actual fa que la paraula vell o vella sigui gairebé incorrecta. Es recorre a eufemismes com ara gent gran i altres.

La realitat mostra persones grans en actiu, amb el cap molt clar i en condicions de fer coses importants. L’edat no hauria de ser un condicionant per a res que no suposi un esforç físic intens. Els esportistes d’elit tenen una vida curta, normalment, i passada la trentena s’han de dedicar a altres coses o retirar-se de la primera fila. El mateix passa amb les models, una professió plena d’absurditats i condicionants i bajanades, segons la meva opinió. De fet, la nostra societat és plena de gent molt gran en actiu, gent que, afortunadament, per les característiques de la seva feina, ha pogut triar i continuar treballant.

La cosa és greu, però sembla que l’hem assumit amb una estranya normalitat. Moltes bones actrius, també a casa nostra, passen per quiròfan com si fos una obligació laboral. Resultat: perden expressió, no semblen les mateixes, a mi em desvetllen una inquietud estranya aquests rostres retocats, estirats. Algú que en coneix una de les que surten a la tele em va dir que l’actriu li havia comentat que pràcticament s’hi veien obligades (?). Ignoro si això fa que aconsegueixin millors papers, jo crec que no. De tota manera, dec ser jo que ho veig així, ja que molta gent em comenta, fins i tot que bé es conserva la tal o la qual i veu bona conservació on jo veig patetisme.

Les perruques masculines són una constant en determinats sectors laborals. En algunes professions que demanen imatge sembla que una calba no és viable. Malgrat que la cosmètica ha intentat arreglar aquest problema, continuen existint calbs, fins i tot molt joves. I això que ara no porten barrets, ni gorres, ni fan la mili cofats, anys enrera havia sentit que la culpa la tenien els capells, de les calbes dels senyors. Un home calb pot ser tan o més atractiu que un pelut, perquè l’atractiu rau en un conjunt d’elements inexplicables. O és que ja no recordem com ens feia bategar el cor Yul Brinner, fa anys?

Jo, afortunadament, no em trobo en un context on s’esperin prejubilacions. Puc jubilar-me, de moment, amb certes condicions, als seixanta, si vull. I als seixanta-cinc, aleshores sí, de forma obligatòria, cosa que també seria discutible que hagi de ser obligatòria. És veritat que potser ja no tindré humor per bregar amb una aula d’infants. O no, potser no és veritat, potser és que m’ho han fet creure. Quan era jove la jubilació obligatòria era als setanta, hi havia molta gent cansada però també gent que, de forma sorprenent, no tenia ganes de deixar l’escola. De tota manera, crec que hi ha molts serveis que encara es poden fer en aquestes edats, en un centre educatiu.

Estem en una cultura en la qual sembla que tenir bona salut, estar en forma o ser guapo depèn d’un mateix i dels esforços que hi vulgui esmerçar. Esforços i diners, ja que darrera de tot plegat hi ha grans negocis mèdics, estètics, de lleure per a vells i velles. Malauradament la vida té un final, més o menys proper, que no sabem. Potser cal tenir projectes, però no per prescripció facultativa, precisament. Crec que, de la mateixa manera que hi ha hagut moviments en defensa dels drets de les minories, de les dones, de molts col·lectius, els qui passem dels cinquanta hauríem de reivindicar el dret al món actiu, al treball de veritat, a moltes coses que se’ns prenen d’una forma educada i de vegades ben pagada i tot. És clar que les pagues, els retiros, com deien abans, serveixen per gastar-les en ofertes de tota mena dedicades al col·lectiu, per exemple, en viatges, en balnearis, en cursos i cursets que no serviran mai, evidentment, per assolir un bon lloc de treball. No estaria malament que moltes d’aquestes ofertes educatives comportessin la possibilitat d’un retorn a la feina remunerada i que existís una bona bossa de treball especialitzada en iaios –i iaies-.

Per cert, una recomanació, l’obra de teatre Al menos no es Navidad, de Carles Alberola, al Borràs. Una obra que ja es va representar en català i que ara compta amb dues senyores grans de luxe: Assumpció Balaguer i Amparo Soler Leal. Reflexions en clau de tragicomèdia sobre el tema de la vellesa, oportunes i brillants.

I una reflexió, Ciceró, l’autor del text d’on he tret el fragment que encapçala aquest post, no va poder morir de vell, sinó de mort violenta. Sembla que els seus enemics no tenien clar que la seva vellesa no els resultés, encara, activament perillosa.

[@more@]

Quant a jcosta

Sóc mestra i escriptora. M\'agrada llegir, escriure i, sobretot, xerrar força amb amics i amigues.
Aquesta entrada ha esta publicada en Sense categoria. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

6 respostes a Tardors vitals

  1. jcp diu:

    val a dir que aquests britànics estan sempre una mica mal orientats, o això sembla. És coneguda la seva tendència a fer el contrari que tot el món, o el contrari del que toca. Encara que, en aquest cas, com en tant d’altres, acompanyen una tendència generalitzada a molts altres llocs. Potser, el paper del vell està per redefinir, i no seria del tot inexacte afirmar que s’ha devaluat perquè ha deixat de ser útil, fins i tot ha esdevingut molest, en segons quins contextos. Donar carta blanca a una persona perquè és vella, no garanteix que no sigui molt emprenyadora, o fins i tot negadora, i suposo que per culpa d’alguns s’ha retirat la confiança en tots.
    Recordo algunes feines on he exercit, on la figura d’algun vell era del tot negativa. En canvi, he de dir que dels tres anys de pràctiques a les escoles, recordo amb especial intensitat el primer, que vaig estar acompanyant una mestra en el seu últim any en actiu. Un prodigi d’experiència, professionalitat i eficàcia. Després, he pogut conèixer mestres molt joves que també m’han semblat extraordinaris, però dins de l’excel·lència la veterania és un grau indubtable. A Anglaterra, vaig comprovar que persones grans, jubilades, o de la tercera edat, tenien opcions a l’escola, i col·laboraven com a mestres assistents en algunes aules. Vaig conèixe’n una, que feia d’àvia de la classe, i aportava un entusiasme insubstituïble. En canvi, segons diuen alguns metges, en medecina és millor retirar-se abans de començar el declivi de l’eficàcia. Però, en fi, això no treu que és preocupant i millorable el tracte que reservem als més grans. Estem en una societat que envelleix, diuen, i potser és una crisi anunciada, que cal passar.

  2. Peroides diu:

    Aquest és un dels efectes perversos de valorar més l’antiguitat que l’eficiència. I no només nominalment, sino a l’hora de les retribucions.
    Un peatge més a pagar d’una transició que d’un punt de vista polític i també social, va tenir la seva part positiva –tant i tant lloada, sovint irreflexivament- i la seva part negativa. Que no és petita.
    Cal dir que la práctica totalitat dels treballadors que s’han trobat i es troben immersos en processos de prejubilacio i de jubilació avançada, tenen contractes de caire indefinit dels anys seixantes i setantes. Que ningú s’avanci a malinterpretar el que dic. No estic en contra, ans al contrari, dels contractes indefinits.
    El problema rau, i aquí hi juga un dels defectes de la transició, que amb l’eclosió de “tots els drets” i cap obligació, ningú, començant pels sindicats, va estar disposats a entrar en la negociació en els convenis col·lectius, de fórmules que priméssin l’eficiència per damunt de l’antiguetat, afrontant així una modernització de l’economia que estava trucant a la porta insistentment.
    Així, molt i molts sous van anar creixent per l’únic mèrit del pas dels anys. Bona part dels perceptors dels quals, no feien el més mínim esforç en millorar la seva feina, en posar els seus coneixements al dia, amb la tranquilitat de la garantia del contracte indefinit. Per posar un dels varis exemples que recordo: l’empresa organitza un curset de tres dies (dues nits) en un hotel de muntanya, sobre la implantació d’un, aleshores, renovador procés informàtic al que hi assistiràn una trentena de persones. Doncs bé, a instàncies de dos treballadors, el sindicat s’hi oposa alegant que l’empresa no té cap dret a separar els treballadors de les seves famílies i que el curset ha de ser, en tot cas, voluntari. Resultat, el curset el fem vint-i-una persones i a Barcelona, a fí que els amatents i responsables pares –i mares- de família puguin anar a dinar i dormir a casa. I els altres nou? Doncs no ho aprenen. Però el seu sou segueix sumant triennis amb el pas dels anys.
    De ja fa uns anys, amb només la meitat del sou que cobra una d’aquestes persones amb molts triennis, eficient o no, es contracta una altra persona. I amb contracte temporal. Ja s’espavilarà prou, doncs, en defensar el seu lloc de treball.
    Aquell procés d’esclerosi laboral va portar, entre d’altres, aquesta conseqüència. Alguns es poden queixar d’estar apartats de la vida activa amb plenes facultats i ganes. I tenen raó. Tota la raó.
    D’altres no tant sols no es poden queixar, sino que en son els responsables directes. De fet, aquests darrers no es queixen pas, que prou feliços i contents estan de limitar-se a gratar-se la panxa, força més del que se la gratàven quan estàven “en actiu”, que déunidó.

  3. Franciscu diu:

    Hi ha molts aspectes que comentaria d’aquest article, perque n’hi ha per sucarhi pa. Cada dia et superes, benvulguda veina.
    Un d’ells la comentat Peroides, crec que molt encertadament. Jo em limito al que em sembla més tragicomic, més esperpentic de tot això.
    I és que em fa caguera l’escusa aquesta de “passar pel quiròfan com si fos una obligació laboral”.
    Practicament s’hi veien obligades?
    Cony! Es com si em diguéssin que per que els donessin un bon paper a l’obra de teatre, practicament es veien obligades a anar foten polvos amb el director.
    Si veien obligades, si veuen “obligades”, les que volen. A totes les feines. I parlo d’homes i dones, que n’hi ha per tots els gustos.
    Em sembla més deplorable encara passar pel quiròfan, que anar fotent un polvo obligat de tant en tant. Per a mí tant puta és l’una com laltra, quan llogar el cos a bon preu s’ha de fer amb aquest costos. I dic en majúscules que RESPECTO tant l’una com l’altra quan això ho fan en us de la seva llibertat. El seu cos és seu. Per tant que fotin el que vulguin.

    Però que després no vinguin amb aquestes excuses.

    Excuses que pel que es veu solen ser admeses en una societat tarada com aquesta, on trempar acariciant els mitxelins de la mestressa cinquantona, o besant-li el pits que ja cedeixen a la gravetat és una vulgaritat, mentres que fotres un polvo “a la vache” amb una de vint, que fa veure que te l’has lligat –amb uns quants quilos de viagra, això sí- és un signe de vitalitat masculina. Que en som (son) de burros!

  4. tresinores diu:

    El que dieu és ben cert, es menysté la maduresa, sobretot en el mon efímer de les imatges, el mon audiovisual…

    Però també es cert el que apunta el Peroides. Conec be casos d’empreses amb plantilles que tenen uns “drets adquirits” que els porta a perdre tota competitivitat i quedar en situació de risc en mercats competitius. Quan una empresa te una plantilla en el que el 40% dels treballadors te un sou un 30% superior al de mercat, ho te fotut per continuar, primer l’empresa s’estanca en el seu mercat, no te prous recursos i no pot reinvertit i finalment desapareix, la qual cosa vol dir la pèrdua de tots els llocs de feina.

    Aquests treballadors més antics cobren uns sous que deu ni do! I tenen controlat el sindicat i per tant la negociació amb l’empresa. Els nous treballadors tenen unes condicions lamentables, sous molt ( però molt) més baixos per fer la mateixa feina però no tenen “el dret ni la veu” Si les coses van malament, si p.e. Baixa la producció de manera puntual son els primers a anar al carrer. Això tampoc és just.

    Però el mon és pervers per tothom, si l’empresa finalment tanca els treballadors que gaudien de sous espectaculars ( si, espectaculars) ho tenen molt i molt complicat per trobar una feina si tenen més de 50 anys.

    Trobarem la formula per premiar l’eficiència i que els treballadors puguin ser productius fins els 65 anys?

  5. jaka diu:

    Júlia, es veritat que aquí crec que es valora massa la joventut, sembla com si l’experiència no valgués res. Tinc un amic que viu a E.U. i un dia m’explicava que allí les Universitats estan plenes de gent gran i no tan sols com a professors sinó que hi ha molts alumnes, no se si el que estudien els hi servirà per treballar però per aquí si una persona grandeta es vol matricular en alguna Universitat, Conservatori, ect. se la miren d’una manera com dient: On va aquest carcamal !!!
    Mira jo crec que la joventut es una malaltia que s’ha de passar (no se on ho vas llegir).
    Un article magnífic, m’agrada’t molt.
    🙂

  6. jaka diu:

    Júlia, es veritat que aquí crec que es valora massa la joventut, sembla com si l’experiència no valgués res. Tinc un amic que viu a E.U. i un dia m’explicava que allí les Universitats estan plenes de gent gran i no tan sols com a professors sinó que hi ha molts alumnes, no se si el que estudien els hi servirà per treballar però per aquí si una persona grandeta es vol matricular en alguna Universitat, Conservatori, ect. se la miren d’una manera com dient: On va aquest carcamal !!!
    Mira jo crec que la joventut es una malaltia que s’ha de passar (no se on ho vaig llegir).
    Un article magnífic, m’agrada’t molt.
    🙂

Els comentaris estan tancats.