Avui, a la Revista, del diari La Vanguardia, hi ha un petit dossier sobre els llibres de text i l’ús que se’n fa a l’escola.
Em sembla que el curs passat ja vaig comentar alguna cosa sobre aquest tema. Repasso la revista esmentada i m’adono que mestre-mestre, en actiu, que hagi opinat sobre el tema al dossier, només hi ha en Jaume Cela, per variar. La resta són experts en un munt de coses, professors d’universitat, persones, doncs, que en poden saber molt però que no són, ara per ara, al peu del canó, que diuen.
Els llibres de text, a l’escola primària, si estan una mica bé, ja que no n’hi ha cap de perfecte, són útils. Sobretot els de llenguatge i matemàtiques. Els del coneixement del medi (abans naturals i socials i encara més abans geografia i història) són absolutament prescindibles amb els mitjans actuals, però sembla que costa convèncer el personal.
Jo crec que el llibre de text ha estat i és un gran negoci per a les editorials i un modus vivendi important per a molts escriptors i pedagogs i també mestres, que en aquesta tasca de ‘fer llibres’ han trobat un complement econòmic i un mitjà d’assolir un cert prestigi. Han desaparegut del mapa llibres que estaven bé, la menor excusa serveix per bandejar un llibre de text i fer-ne un de nou, de manera que calgui canviar-lo per força.
Una altra manera de fer que no es puguin aprofitar és aquesta moda del llibre on s’hi escriu i que, quan s’ha de aprofitar, precisa esborrar els exercicis fets. Ara es diu, des de fa temps, que els llibres de text de l’escola primària seran gratuïts, algunes escoles ho fan ja des de fa algun temps, una mena de reciclatge acurat, que permet tornar a fer servir alguns llibres. Sobre el tema, que avui compta amb una bona dosi de política demagògica, Espinás escrivia fa poc al Periódico i opinava, cosa que comparteixo, que amb la gran quantitat de bestieses inútils que consumeixen els infants –i els grans- fer problema de la despesa que representa la compra de llibres resultava una mica ridícul, si més no. Crec que ja vaig comentar aquest escrit d’Espinàs en un altre post, però ara venia a tomb fer-ne esment.
Molts llibres de text que surten es fan massa depressa, no es revisen, no els fan gent que treballi a l’escola o que hi tingui una relació directa i constant, i que els pugui experimentar amb temps. Cal vendre, vendre, vendre i renovar. He vist errors molt gruixuts en els llibres de text catalans. Pel que sé i llegeixo, els que s’utilitzen a Espanya són si fa no fa. Obvien, per exemple, la diversitat lingüística o hi passen de puntetes. La història que expliquen és un cuento, en general. Durant la transició es van fer llibres força bons que tenien més en compte la realitat i intentaven ser objectius, però ja fa anys que crien malves. He llegit afirmacions històriques absurdes, opinions dubtoses, adoctrinaments progres d’estar per casa. He vist problemes de mates tan mal explicats que no els enteníem ni els mestres, de vegades cal mirar les guies per endevinar les solucions i entendre què volen dir els que han escrit la pregunta.
La selecció de textos dels de llenguatge també ha anat a menys. Fa anys hi havia llibres de lectura molt bonics, veritables antologies, que ens van deixar molt bon record. Les lectures obligatòries han donat feina a molts escriptors, això sí i tenir un amic en un institut que recomani el teu llibre és una manera de vendre com una altra, però les tries són sovint superficials i poc acurades.
Un altre tema són aquests llibres que es fan personalitzats. O sigui, envies la llista de noms dels alumnes d’un curs i el de la mestra i et donen un llibre de lectura fet per ordinador que parteix d’un text model original. És, normalment, una aventura innocent i hi surt tothom, és clar, I fa gràcia. Està bé com a diversió, hi ha autors que escriuen textos bons, però en general, hi ha també molta palla i molt oportunisme.
Un manual per a l’escola hauria de fer-se amb temps i cura, per persones amb un temps de dedicació important. Provar-se en algunes escoles, veure els errors, i després d’un temps de rodatge donar-li el format definitiu i també assegurar-li la durada. Que un país canviï les fronteres o un planeta s’esvaeixi no és motiu prou sòlid per canviar tot el llibre, els mestres ja completarem el que calgui, que no som tontos del tot (em sembla).
En fi, un tema polèmic, que cada any surt a la palestra i que a mi em té preocupada de tant en tant, sobretot quan m’entretinc en llegir de forma crítica els manuals que corren pel cole. Una vegada vaig trobar uns reis equivocats, ho vaig dir al de l’editorial i em va dir que els enviés les correccions. Au, que jo no cobro, que s’ho facin. De fet, fa anys es guardaven amorosament els llibres d’escola, ara, la majoria, com tants altres llibres que surten i envaeixen les llibreries, són, ben aviat, nova pasta de paper.
Sobre els llibres d’història, ja quan anava a la Normal comentaven que l’Unesco promocionari uns manuals a nivell europeu que intentarien ser objectius i evitar nacionalismes negatius, perquè amb això dels nacionalismes, diuen, passa com amb les sectes, que n’hi ha de positius i de negatius. Manuals que no dirien que ‘l’altre’ era el dolent i que evitarien patriotismes excloents. Ai, quina manera de fer volar coloms.
[@more@]
M’agraden les consideracions que fas sobre els llibres de text. És cert que són molt millorables. Moltes coloraines i moltes fotos, però poc d’aprofitable. De fet no m’estranya que acabin sent de «usar y tirar». De fet avui en dia tot ho és.
A casa encara guardo algun llibre de text de la meva época d’estudiant, entre ells, una «Enciclopedia» que incloia totes les matèries i s’utilitzava més d’un curs.
També he llegit l’article que esmentes de l’Espinas i em va fer reflexionar sobre la reutilització dels llibres que apliquem a l’escola on treballo, i sobre aquestes queixes constants al principi de setembre sobre la despesa econòmica de l’inici de curs on sempre inclouen no solament els llibres de text, sinò també la roba. Com si només es comprès roba per anar a l’escola!
Els meus nens van estudiar uns quants anys en una escola on no hi havia llibres. Bé, si que n’hi havia, però eren de consulta. Van treballar de valent perquè s’havien de «fabricar» els llibres, però van sortir molt ben preparats, sobre tot per fer treball d’investigació i espavilar-se i també per fer treballs en equip. Tenia els seus inconvenients, també, eh? no us penseu que tot era oli en un llum. Però malgrat tot, crec que va funcionar.
«Abans» els llibres duraven més d’un curs, a l’escola on jo treballava, els germans es passaven els llibres d’un curs a l’altre i com a mínim els llibres tenien una durada de cinc o sis anys. Jo ja ho trobava efímer, imagineu-vos com ho trobo ara…
a mi no m’agrada que es canviïn tan sovint. La gent té una economia que mantenir i comprar cada any llibres nous és prou dur. Jo sempre he aprofitat els dels meus germans i m’ha anat prou be. És el que s’hauria d’estilar: ensenyar als alumnes a respectar els llibres, a no guixar-los, a intentar que en acabar el curs estiguin usats però no desgastats, i poder-los cedir als alumnes que pugen pel darrera. Així no caldria, ni tan sols, que els pares compresin llibres.
Jo tenia una professora de català a BUP, el nom de la qual no diré per si de cas, que tenia un morro que se’l trepitjava. Feia comprar cada any el llibre que havia escrit, que era bastant dolentot, perquè haviem de fer treballs sobre la història i en l’examen queien preguntes. Molt cutre tot plegat i molt faltat d’ètica perquè ella s’embutxacava la pasta obligant-nos a comprar-lo per aprovar. I el llibre, repeteixo, era penos.
Quan un llibre és d’aquests que els exercicis s’han de fer a sobre, la tàctica és fàcil: escriure les respostes en un full de paper. I sobre llibres amb errors… és per posar-se les mans al cap però n’està ple!