Dedico aquest post a l’admirat Herald de l’Eixample, que es plany, en l’anterior, que barregi la qüestió federalista amb nostàlgies Pallaquianes.
No entraré en la història de la figura de Pi i Margall, hi ha informació a Internet suficient per tal que cadascú es pugui fer una idea de la seva importància i de la necessitat de recuperació de moltes de les seves idees. D’ell és la frase, crec, sobre el fet que les conviccions polítiques són com la virginitat, quan es perden, no es recuperen. Transcric un fragment d’un text seu:
Amad vuestra patria, conciudadanos; pero no la hagáis nunca objeto exclusivo de vuestro querer, de vuestro sentir, ni de vuestro pensar. Hay otra patria más grande: la tierra.
De la tierra vivimos los hombres todos, no de la sola nación a que pertenecemos. ¿ Cuán pobre y estrechamente no viviríamos nosotros sin los productos del resto de Europa y los del Africa, la América y el Asia!.
La idea de la patria parcial es bajo muchos conceptos funesta. Excita y mantiene celos y rivalidades entre las naciones, provoca conflictos, enciende guerras. Obliga a mantener grandes ejércitos y armadas, y a fortificar las fronteras. Ha creado las aduanas e imposibilita el libre cambio de productos.
Sólo para el deslinde de tierras contiguas ¡a qué de luchas no ha dado margen! Recientemente han estado a punto de destrozarse por cuestiones de límites la Gran Bretaña y Venezuela; Chile y la República Argentina, Colombia y Nicaragua.
Se refiere la idea de la patria parcial sólo a la tierra, no a los habitantes, Al paso que las naciones todas están dispuestas a destrozarse por un palmo de tierra que se les usurpe o crean habérseles usurpado, miran con indiferencia que sus gentes emigran.
¡Si la idea de la patria parcial hiciese siquiera que se respetase la de otros pueblos! En nombre y en interés de la patria parcial se invade la ajena, y se reduce a colonias, islas, y aun costas de lejanos continentes. Allí está mi patria donde está mi bandera, dicen ahora las naciones.
¡Qué de sentimientos feroces no despierta, por fin, la idea de la patria reducida! Ni hay crueldad ni barbarie que no engendre ni legitime el patriotismo. Es la patria el altar en que más víctimas se inmola. Puros son los sacrificios que en él se hace; nada importan ni nada significan los que se hizo al dios Moloch y a las divinidades aztecas.
Trabajemos, pues, y suspiremos sin cesar por la patria grande. Sólo cuando la tengamos en la tierra toda, dejará de rociar la sangre el altar de ese Moloch moderno y se reconocerán los hombres todos miembros de una sola familia.
Em sembla que no cal comentar massa el text, entraria de ple en el context d’algunes de les reflexions que vaig fer anteriorment. Podeu trobar aquest i altres textos aquí. Si situem el text en el seu moment històric encara és pot valorar molt més les idees que conté, en un moment en el qual no eren pas políticament correctes, que diríem ara. Encara que de forma idealista puguem creure que l’estat ‘propi’ no seria així, el mateix concepte d’estat i patriotisme porta, en segons quines circumstàncies, de forma inevitable, a extrems molt negatius que ja coneixem.
[@more@]
Potser semblarà una renúncia, allò que els creients anomenen ressignació (sigui o no cristiana, je, je), però crec que l’ésser humà no ha avançat gens ni mica. La ciència i la tecnologia sí que ho han fet, però… de què ens serveix si els homes segueixen matant-se en guerres absurdes, per un bocí de terra o pitjor encara, per una bandera, per unes simples i abstractes creences. La història no para de demostrar-nos que enssopeguem mil vegades amb la mateixa pedra.
Avui, potser m’he aixecat pessimista, je, je.
L’Herald de l’Eixample et dona dues vegades les gràcies. Primer per la introducció i després pel contingut.
Efectivament Pi i Margall va ser un home valent i va ser fidel a les seves idees, que compartia entre altres amb Fernando Garrido.
Charlie Brown says okay, júlia, your coffee’s ready
El text que has reproduït de Pi i Margall és sens dubte, molt interessant.
Ja el socialisme utòpic havia plantejat un internacionalisme –també utòpic- com a mitjà d’alliberament. I el socialisme sense cognom sempre ha fet seva aquesta idea per a fer avançar la classe obrera. Però amb la famosa lluita de classes, alguns mètodes de la qual deixen pocs dubtes sobre el fet que, sigui per la pàtria-internacional dels treballadors, sigui per la pàtria entesa des dels estats del XIX, els humans necessitem pocs motius per a barallar-nos.
No trec valor a les reflexions de Pi i Margall, amb part de les quals m’identifico. Per exemple amb el lliurecanvisme, que és el mateix que ara se’n diu globalització amb les diferències pròpies dels anys que han passat. Tema, per cert, que no tanta gent accepta de bon grat.
L’esment de pensaments de molt anys enrera ténen la virtut de mostrar-nos que això de ser original és prou difícil i, a més, el risc de ser fora del context en què van ser formulats.
Com ara voler confrontar-los amb l’idea que a primers del segle XXI tenim els que donem valor, i molt, al concepte de pàtria, no contra ningú per definició, sino com element d’identitat, de pertinença a un col·lectiu humà i un determinat espai físic. L’abre creix cap al cel amb les arrels ben afermades a un tros de terra. No de qualsevol terra, sino de la que li cal.
i lliga una mica amb el post anterior, no?
Això de tallar l’arbre i ferne un baixell…em sembla Júlia que el comentari del Peroides te l’has ventilat massa depresa. Però tu sabràs, perque sembla que el coneixes molt.