Pels blogs s’ha estès la campanya ‘jo també vull un estat propi’, cosa bonica, romàntica i que no demana massa esforç ni diners, és clar.
Ja sé que el que diré no resulta, avui, en segons quins ambients, massa popular, però fa anys jo creia que el que no es volia eren estats, sinó avançar cap a tendències federalistes, més obertes, fins i tot a nivell universal. Ara, també pensava que institucions com ara l’escola havien quedat obsoletes i que s’obririen nous camins i noves possibilitats i més aviat ha estat a l’inrevés.
El republicanisme federalista sembla que ha desaparegut del mapa ideològic hispànic i català. Avui, dir que et sents, d’alguna manera, hispànic, sembla dolent. Però gratant en la història i en la cultura jo crec que els catalans, ens agradi o no, tenim trets peninsulars evidents en moltes manifestacions que creiem genuïnes. Fins i tot moltes paraules catalanes existeixen en alguna de les moltes formes dialectals de l’estat espanyol. O, si ho voleu, moltes formes dialectals vigents en molts indrets de la pell de brau són compartides per la llengua catalana.
Jo crec que és possible un hispanisme obert, flexible, que no obviï els molts anys que portem junts. Podeu dir que ha estat a la força, però tothom forma part d’un país per atzar i la història s’ha fet ‘a la força’ durant segles. No es conviu durant tant de temps sense influenciar-se mútuament. Com en els matrimonis, les crisis poden comportar una separació, però també un diàleg i un esforç per tal que les coses rutllin.
Hi ha èpoques històriques en les quals els catalans s’han sentit espanyols, sense complexos. Coincideixen amb governs forts i estables, cultes, com és el segle XVIII, per exemple, durant el qual el camp català va experimentar una millora considerable I només cal mirar la data de construcció de molts santuaris i esglésies. O amb èpoques d’il·lusió política, breus, malauradament, com va ser la Segona República.
Mirant molts dels governants que hem tingut a casa nostra –Catalunya- no crec que milloréssim tant i tant amb un estat propi, la veritat. Encara que hi ha qui ho creu de bona fe. No sé exactament si va ser Vázquez Montalbán qui va fer aquell comentari irònic de que contra Franco vivíem millor, cosa que no és ben bé certa però sí que evoca un cert temps –idealitzat- d’unions fraternals com ara l’Assemblea de Catalunya. Potser en algun moment haurem de dir que ‘contra Espanya’ vivíem millor?
Faig aquests comentaris perquè llegeixo sovint pels blogs afirmacions històriques I culturals sobre Espanya arrauxades I poc mesurades, basades en una història força falsejada. Però sembla que els historiadors objectius no gosen puntualitzar massa les coses. O no n’hi ha? És que has de ser independentista o del foro Babel? Has de ser socialista o convergent? No hi ha moltes més possibilitats?????
Molts arrauxats catalanistes han acabat cobrant un bon sou a Madrid i molts antiamericans acaben enviant els fills a estudiar als Estats Units si tenen possibles. Així és la vida.
Jo no sé si vull o no un estat propi. La veritat, de moment, amb la república de casa meva, com diu l’anunci d’Ikea, em conformo. Crec que sóc escèptica i agnòstica i potser un pèl cínica, en el sentit filosòfic del terme, i no tan sols en afers religiosos sinó també polítics. És dolent?
[@more@]
Sí, noia… et felicito i em sento totalment d’acord amb les teves paraules i les teves afirmacions. Jo també em sento malament per haver d’amagar davant segons qui, que aquest catalanisme esbojarrat i poc ponderat, no ens ha de portar enlloc. I m’amago per no discutir, per no ser home d’enfrontaments absurds i per no haver de sentir el clàssic «amb aquest seny català, ja veus on hem anat a parar».
Em sento català, però mai excloient d’una cultura que ha mamat de la resta del que podríem dir-ne espanyola, tant com aquesta ho ha fet de la nostra. Defenso la meva terra, la meva llengua i lamento que a l’escola no pogués aprendre-la i ho hagi hagut de fer, ja de gran i pel meu compte, però no per això comparteixo aquestes idees separatistes que, sovint sense més fonament que les reaccions més primàries, mostren alguns blocaires… i alguns polítics (tot i que potser aquests només ho fan de cara a poder-se omplir el cistell de vots).
Em sembla absurd que es lluiti per unes sel-leccions esportives exclusivament catalanes, quan hi ha tants i tants problemes socials que ens afecten a tots, parlem la llengua que parlem, i que sembla que no tenen cap importància.
Uf!!! Acabo amb el rotllo, però… si algun dia vols formar grup amb aquestes idees, compta amb el meu suport, je, je.
Una abraçada molt solidària.
Comparteixo totalment l’entrada de la júlia i el comentari del ximel.
Jo, com de costum, afegeixo un parell de coses sobre el federalisme.
Primera.- PASSAT
Per mi és una vergonya que tant a nivell d’Espanya i, sobretot, a nivell de Catalunya la figura de Pi i Margall no estigui valorada, recordada i homenejada.
A Madrid, tots els presidents de la Primera República tenen un carrer amb el seu nom; hi ha una excepció, Pi i Margall.
A Barcelona té el carrer, però res més.
De bona gana faria el necessari per crear un institut o fundació (ara que són moda) per eixamplar el pimargallisme.
Segona.- PRESENT
Segurament Pasqual Maragall no l’ha encertada sempre i no totes les maragallades van al cel; tanmateix, que a Madrid se n’enfotessin del seu federalisme ho entenc, encara que sigui greu quan el comité central del PSOE es diu federal, però torna a ser imperdonable que aquí també se li doni l’esquena. El que evidencia que pot més el partidisme que el catalanisme.
El que diu la júlia jo ho diria d’una altra manera: domina la xerrameca i la no acció, per això passo de la campanya.
Havia pensat d’unir-me també a aquesta campanya dels blogs però finalment no m’ge dicidit tampoc a fer-ho. Quan era petit i encara no estavem a Europa, pensava en l’utopia d’una Terra sense paisos, que un dia en uniriem a una gran Federació i desapareixerien tots els estats, com a les pelis de SF de sèrie B dels anys 50. Una manera de començar era fent una gran i unida Europa. Desprès vaig adonar-me que això no passarà mai, al contrari, cada cop som més individualistes fins a formar, com dius tu i l’anunci, la república de la nostra pròpia casa.
I, per cert, no hi ha cap històriador que sigui objectiu, tots interpreten la història segons la seva experiència.
Ole ole ole! Mai no he entés perquè hem de renunciar a la part espanyola, essent com és un país amb diversitat de cultures, d’històries comunes i diferenciades, de literatures que hi conviuen… de colors diferents que no ténen perque ser indisolubles.
Em sento molt catalana però no vull renunciar a la resta. Així que t’entenc. 😉
júlia,
Realment jo no me’n surto. Reclamo una Espanya Federal i lluito com puc per la figura de Pi i Margall i em surten amb en Pallach. Sóc més desgraciat que Charlie Brown, sigh
d’historiadors objectius n’hi ha molt pocs, però pels dos cantons. La gràcia que tenim aquí és que coneixem els dos móns: el que expliquen els que es senten espanyols i els que no se’n senten. Aquesta és l’avantatge que tenim, que podem sentir les dues versions i tenir més perspectiva. A molts indrets d’espanya tothom és espanyolista i la única pugna que hi ha és si dreta o esquerra, però ningú no dubta de la necessitat de l’unitat d’espanya, i quan reben notícies d’aquí les reben explicades pels seus periodistes, que seran de dretes o esquerres però sempre espanyolistes. La història que aprenen és també així. Jo, per contra, he tingut profes fatxes, profes progres, profes catalanistes, profes que odiaven la idea de catalunya i que tot i viure quaranta anys aquí mai no han parlat ni parlaran el català…
Hi ha moltes raons que fan que prefereixi un estat Català sobirà. N’hi ha de romàntiques (llengua, història, cultura…) però n’hi ha també d’econòmiques. I és que potser ens aniria be o malament però ens aniria segons ens mereixem. Ara, però, no va així. Barcelona va fer un gran esforç a finals dels vuitanta per situar-se al món i ho va aconseguir. Va ser l’esforç dels catalans. Barcelona té gas, tramvia, llum als carrers… des de finals del segle XIX per iniciativa d’empresaris catalans que es van saber moure, van veure el negoci, van buscar inversors alemanys i ho van instal·lar. No ha calgut l’ajut de l’estat per arribar on s’està. Però cada cert temps arriba al govern central algú que no mola (per dir-ho d’una manera suau). Cap al 95 va arrivar un PPartit obsessionat (més que els altres, perquè els altres també n’estan) en que la capital fos la ciutat més important del regne i van tirar dels diners de tots els espanyols i dels francesos i alemanys (fons de cohesió europea) per doblar els kilometres de metro de madrid (cosa que no es podria permetre ni la totpoderosa Paris) construir una nova autopista radial excempta de peatge de puta mare, una nova terminal a Barajas que costa més que cinc aeroports nous i que és una pijada perquè al 2018 s’ha d’inagurar el nou aeroport de Madrid que, per flipar, farà que es tanqui el de Barajas perquè les linies aeries es creuen (ho juro, ens ho va explicar l’enginyer que duia l’obra de les terminals)… tot això ho vaig descobrir en el viatge d’obres (frikada que fem els de camins) per espanya. I és flipant perquè això és impossible que ho pagui una ciutat ni una comunitat.
I contra això no es pot lluitar, contra l’estat que et posa entrebancs no es pot. Vull lluitar contra el centralisme desmesurat de Catalunya però abans cal lliurar-se del d’Espanya i, malauradament, l’independència és la única opció que hi veig, perquè esperar que certs sentiments rancis de centralisme desmesurat desapareguin és impossible. Només dir que a les escoles d’enginyeria de madrid els hi ensenyen, com a bo, el model centralista, quan a la resta del món el que s’ensenya és el de xarxa alemany (fins i tot a Paris!!!) queda clar que això no s’acabarà en deu anys.
La simple idea de viure en una Catalunya «amb estat propi» (un altre eufemisme per no dir independència) amb el govern institucional, polític, cultural, ideològic i mental dels qui la reclamen, simplement m’esgarrifa. Però la inconsciència i l’aventurerismo no té fronteres i són agosarats, prou com per engegar en orris el primer govern d’esquerres que ha tingut Catalunya des de la República. I ara figura que els aventurers han de ser els garants de l’Estatut que fins ara rebutjaven. D’això, en català popular i no normatiu en dèiem descaro.
Jo segueixo creient en el federalisme hispànic i europeu i en el socialisme del futur, i tinc tres banderes: una quatribarrada, una tricolor i una roja.