Torno de la platja, a la tarda. Algun dia me n’hi vaig a aquella hora ensopida i feixuga en què moltes persones s’abalteixen en una migdiada estival que mai no he sabut fer, per tornar a casa quan el calor ja va de baixa i el sol és menys agressiu. Per sort, tinc a prop de casa un bon servei d’autobusos en direcció a mar. Un mar que avui sembla que sigui molt a la vora del meu barri, però que fa anys era una exòtic destí al qual s’arribava en aquells preciosos i entranyables tramvies jardinera, guarnits amb cortinetes ratllades i sense el càstig de l’aire condicionat, però ventilats i oberts a la vida modesta d’aquells anys. No s’anava a la platja, aleshores, sinó als banys. Nosaltres acostumaven a anar als Astilleros, més barats que els de Sant Sebastià encara que amb menys serveis i piscines.
De camí cap a la parada de l’autoús, al mateix Passeig del Port Olímpic, tinc la primera visio: em creuo amb un estrany personatge, un home diria que molt gran, ja, de mirada estanya, baixet i musculós, tatuat de cap a peus. El tatuatge dibuixa un eslip blau fosc, així que mirat a distància, d’esquena, no es nota que vagi despullat. De prop i de cara sí, perquè d’una mena de flor de lis artísticamente pintada emergeix un penis exageradament llarg, amb una mena de ferralla a la punta. Com que actualment ja no ens escandalitzem de res, el posat, una mica fatxenda, del model estival del senyor no desvetlla res més que algun somriure de complicitat benevolent.
Agafo l’autobús al seu origen i m’assec tranquil·lament, però aviat s’omple de gent. Puja un senyor, el conec de vista, és del meu barri, deu tenir al volt dels setanta anys. Era un home educat, ben plantat, però percebo que ha canviat força i no tan sols fisicament. Té una mirada perduda, estranya, parla sol, es fica amb les noies, bescanta els immigrants i va dient disbarats. M’adono que el cap no li rutlla bé i m’agafa una estranya angoixa. Una noia es fica amb ell perquè l’home li mira descaradament el pit, una altra noia, sudamericana, es pren de forma més condescendent i riallera les seves bestieses, una mena de dramàtic assetjament sexual inofensiu. La demència, les malalties mentals, suposo, alleren els nostres impulsos amagats, qui sap.
Desvien l’autobús perquè hi ha manifestacions en contra dels atacs al Líban. No incidiré en el tema, ja que pels blogs corren opinions de tota mena, molt abrandades i sovint amarades d’ignorància política i històrica. El fet és que la violència sorgeix en un lloc o un altre sovint i l’únic que em pregunto és perquè tan sols es fan manifestacions antibèl·liques en casos molt concrets. També em pregunto sovint per a què serveixen aquestes manifestacions, més enllà d’esbravar-nos i quedar bé amb poc gasto. Les masses en acció em desplauen, perquè crec que és fàcil manipular-les en un sentit o un altre i sovint he escoltat proclames i consignes en aquests actes, que qualificaria de vergonyoses, empeltades dels tòpics més absurds contra determinats pobles o nacions. Quan l’insult va dirigit de forma global contra una ètnia o nació ja es poden justificar tota mena de coses, al capdavall.
Fem una volta impressionant i em telefonen des de casa perquè hem quedat que aniríem a escoltar un concert de Godspel que fan per les festes del barri, i a sopar. Encara sóc a l’autobús, explico. Per sort, l’home baixa en una parada pels volts del mercat de San Antoni, després d’haver deixat anar una rastellera més de bestieses, em fa llàstima i encara més la seva família, perquè aquestes són les pitjors malalties, les mentals, difícils de comprendre i de suportar, encara més quan les persones víctimes d’aquestes malaurades jugades del destí, disposen d’una mobilitat admirable i són, per tant, difícils de controlar.
Penso, inevitablement, que la salut és fràgil i que també ho és la salut social, no estem vacunats, ni ho estarem mai, contra la desgràcia individual o col·lectiva i els esforços individuals i ben intencionats resulten inoperants quan el caos o la fatalitat ens arrossega. Finalment arribo a casa i encara sóc a temps d’anar a veure el grup de Godspel, que deveu conèixer, perquè un dia a la setmana canta a l’espai soterrani del metro de la Plaça de Catalunya. És un gospel una mica especial, gairebé humorístic, i quasi totes les cançons són en anglès, en el bescantat anglès dels pobles dominadors d’avui. I acabo la festa sopant amb una colla d’amics una pizza italiana en una pizzeria menada per paquistanesos i reconciliant-me de forma momentània amb la vida i la gent que comparteix el meu present.
[@more@]
Moltes coses, i interessants, per a una sola tarda.
Ben barrejades i adobades han donat un bon article.
Saps una cosa? Jo també recordo els tramvies-jardinera tot i que no vaig pujar-hi mai. Crec haver-los vist per la plaça d’Espanya i m’agradaven. Havia dit a ma mare de pujar-hi alguna vegada, però el fet és que no hi havia cap que anés al Clot i em vaig quedar amb les ganes. El «trauma» el vaig superar en una altra ciutat.
D’acord amb el que dius de les manifestacions.
estic d’acord amb això que dius de les malalties mentals, però també penso que és una llàstima que no ens eduquin per acceptar-les amb més altruisme. No em sembla que siguin malalties que s’hagin d’intentar amagar, hauríem d’aprendre a conviure-hi i, malauradament, no en sabem
M’encanta contemplar la gent i el paisatge a traves de la lectura. Un post ben bonic.
breu? deunidó.
Per cert, aquell senyor dels tatuatges estava a la parada de l’autobus també? Quina angúnia em fan els cossos tan tatuats! Mira, un tatoo o 2 discrets, petits, encara, però tants… ecs!
benvolgudíssima Júlia, és un immens plaer poder tornar als teus posts. Em sento estretament identificat amb no sé què de la teva manera de fer, si ho sabés explicar t’ho diria. Ho intentaré algun dia, de moment, em penso que tens la gràcia d’interessar, i trobo al teu bloc allò que busco i no trobo en la premsa escrita de paper. Ara no despotricaré dels articulistes de l’Avui, o el Periodicu, que evidentment no em fan el pes. Però, curiosament, hi ha alguns mitjans en castellà, o en francès i en anglès, que s’aproximen més a la idea del que és interessant. Obvietats a part, he repassat com he pogut els teus últims articles i, un cop més, m’he vist implicat en els teus escrits, gràcies, mil gràcies per ventilar-nos l’aire estancat de la immensa majoria de blocs. Em posaré en contacte amb tu per e-mail quan pugui, per comentar-te alguns aspectes confidencials que ara no seria oportú d’esmentar. Molts banys i moltes piscines! I el senyor dels tatoos i la ferralla, vols dir que no està pitjor que el de l’autobús?
per cert, m’acabo d’adonar que no trobo el teu mail per enlloc, si ets tan amable de fer-me’l arribar. Em vas posar en un comentari que m’anotaves l’e-mail, però no el vas anotar -que em prenies el pèl? he he, no series la primera!
heus ací un camí possible: ivan_beny@yahoo.com , el meu secretari s’encarrega d’aquestes coses… (és una adreça fiable de veritat, no és una presa de cuir cabellut)
Nosaltres anavem als Banys de Sant Sebastià, que hi havia una mega piscina d’aigua salada amb un tobogan que avui en dia estaria tancat al públic perquè t’hi podies trencar la crisma (i com que avui en dia la culpa seria d’en Zapatero, doncs… hehehe)
També hi havia una piscina en un pati interior de l’establiment que no hi tocava mai el sol i que t’hi podies gelar directament. Allà m’hi havia banyat amb el meu pare, que em deia que «em curtiria» (a això li dic jo educació espartana, catxisenlamarsalada)
Bé, et deixo, que he de passar l’aspiradora, ai!
Arare_Maruja
Ai, aquest senyor dels tatuatges i la pirulina amb ferralla, m’hauria agradat de veure’l…
Encara que jo era un arreplegat i trinxaraire del Clot feia l’esforç d’anar a Sant Sebastià perquè m’agradava molt tirar-me pel tobogan. També recordo el fred de la piscina que en deien familiar.
Per la meva part, he treballat de prop amb discapacitats mentals i la sensació que sempre em queda és que quan no coneixem la problemàtica diem: «pobrets, pobrets» i treballes dos dies amb ells i t’ensenyen tantes coses que acabes dient «ja no sé qui som els pobrets pobrets, si ells o nosaltres».
La meva àvia va patir demència senil durant els darrers anys de la seva vida i, dels meus quatre avis, és la que va tenir una mort més dolça tan per ella com per nosaltres que no la vam veure patir en cap moment. Tot depèn de per quin costat es miri.