Manllevo el títol a Folch i Torras per fer un breu recull de frustracions personals que, de fet, no m’han produït cap trauma però que de vegades em venen al cap i em recorden allò del llibre d’autoajuda: ‘no digui sí quan vol dir no’. Avui, doncs, unes anècdotes personals amb final indefinit o, més aviat, sense final explícit. Excepte la primera, les altres estan relacionades amb la meva carrera literària d’afeccionada innocent.

Anys setanta

Em diuen que, per nota, tinc el títol de mestra gratuït i em citen a un acte oficial on el director de la Normal em dóna una abraçada i un paper on consta aquesta concessió. Ningú em diu res més. Vaig a la Normal, faig cua, i finalment, en rep la secretària, i m’explica que sempre els passa això, que quan concedeixen els títols nosaltres ja els hem pagat i administrativament no es poden retornar els diners (¿?). Sovint he meditat on devien anar a parar, els diners, jo era jove i amb poca capacitat de reacció, encara que em sembla que tampoc m’hauria servit massa tenir-ne.

Anys vuitanta (1)

Presento una novel·la al Sant Jordi amb pseudònim. Quedo finalista, quina emoció, mencionen que la finalista és una novel·la molt extensa i de molta qualitat, pel ràdio. Ningú no em diu res, telefono a l’editorial i em donen una cita. Dos senyors d’allà, coneguts en el món de la cultureta, em diuen que és molt bona i em pregunten perquè la vaig presentar amb pseudònim (potser pensaven que jo era ‘algú’ i han tingut una decepció?). Massa llarga, em diuen. Cal escurçar-la. Ho faig, innocent, i la retorno, sense haver firmat res. Passen els mesos i res. Finalment truco a l’editorial, em costa contactar amb l’editor, se’m treu del damunt dient que hi ha molta crisi, que no es ven. Així, per què me la feien escurçar?

Anys vuitanta (2)

A l’Associació Rosa Sensat ens diuen que una cantant coneguda vol fer un disc per a nens-nenes. Fem moltes lletres, jo i altres autors. D’altres persones fan les músiques. La cantant fins em truca a casa, interessada, donant-me consells, explicant-me expectatives, caram. Tampoc no hi ha res firmat. Tot queda de moment aturat, per què la cantant ha de fer un disc amb nosequí. Mai més n’he sabut res, ni d’on són les lletres ni del projecte. A la paperera?

Anys noranta

Em truca una noia del món literari, important. Han endegat una col·lecció de novel·la rosa, humorística, ha vist un dels meus llibres i em proposa que n’escrigui una. Escric una cosa molt maca sobre una noia que s’enamora d’un executiu japonès. La senyora literària me la corregeix, me la torna, l’arreglo, li torno. Mai més se’n sap res. Em telefona, ella no hi té res a veure, sembla que l’editorial ha aturat les publicacions per manca d’èxit, que reclami (jo) que em paguin alguna cosa. No hi ha res firmat i ho deixo córrer.

Dos mil sis

Em deixa al blog un missatge un xicot de la tevetrès. Busquen persones que recomanin llibres al ‘de vacances’, com que jo parlo de llibres de vegades, al blog. Dic que sí perquè penso, innocent, que em servirà també per difondre la meva darrera publicació, la gent si et veu a la tele pensa que ets més important i tot. Em diu que s’ha de fer una petita prova i que potser pagaran alguna cosa, es veu que fins ara no pagaven res. Vaig a tevetrés, m’impressiona el muntatge del lloc, tanta seguretat i tot això. Malgrat que l’indret és enorme l’equip del programa està en una mena de cargola d’aquestes que posaven a les escoles quan mancaven aules. Conec la presentadora, emoció, sempre semblen més alts i guapos, a la pantalla, em dóna les gràcies per col·laborar. Em fan sortir a fora, fa vent i em despentino, i em filmen una mica artesanalment, mentre recomano el llibre de Carme Guasch. Em regalen un boli i un blog de paper reciclat, de propaganda (¿?). És pels volts de Sant Jordi i hi ha una pila de llibres per al personal de la casa, dues opcions (a mi no me’n donen cap, deuen estar comptats). Quina sort, penso, els autors ja n’han venut una bona pila, amb això de l’obsequi a nivell professional. Al cap d’uns dies m’escriu el xicot, molt educat, no m’han triat encara que ell em va triar, etc. Si veieu el ‘de vacances’ observareu qui són les triades, n’he vist alguna, totes noies joves, no sé si hi ha algun senyor, no ho veig sempre. Ah, em van pagar els taxis. I, en aquest cas, al menys, em van donar alguna explicació…

Observacions: N’he explicat algunes però en tinc moltes més, com passa amb les portades del ‘Jueves’. Moltes d’aquestes anècdotes m’han passat per innocent vanitat, t’ensabonen una mica, hi ha gent coneguda pel mig, en fi, que tots-totes som humans-humanes. També m’han passat coses bones i inesperades, com, per exemple, la darrera publicació del llibre de poemes.

[@more@]

Tweet