Missatge cultural des del subconscient: Freud

Possiblement, el més significatiu de la gent important és el fet que fins i tot aquelles persones més allunyades del món cultural, científic, intel·lectual o al que sigui que pertanyi el personatge, el coneixen i en saben alguna cosa. El pes de la cultura fa que, a través del sistema educatiu, de les relacions d’amistat, de les inquietuds personals, anem conformant un univers estrany de saviesa engrunada, feta de referents, frases mal recordades, tòpics assumits i moments més o menys transcendentals de la nostra vida. Ens sobta que algun personatge o fet que per a nosaltres és molt conegut no digui res a algú altre, cosa que passa, i cada vegada més, perquè els canvis socials i culturals van molt de pressa, recordo que quan es mencionava algú que per a l’altre era un desconegut, abans, es feia el comentari en su casa le hacen sopas. Abans, també, quan algú era molt ignorant, es deia d’ell no sap ni el parenostre’. Ara, no saber el parenostre és el més comú, en molts ambients, cosa que, per als del parenostre obligatori, la cosa sembli greu, de la mateixa manera que algú aficionat als cotxes se sorprèn quan una altra persona no distingeix un audi d’un bmw.

De vegades, quan sóc al mig d’alguna conversa de gent més jove, em sembla que estan parlant en un altre idioma. Tecnologia, personatges i sèries de la televisió, cinema, el seu univers és molt diferent del meu. Voler intervenir en temes d’una altra esfera cronològica de vegades resulta patètic, és una mica com posar-se una perruca o anar amb minifaldilla amb setanta anys. I no cal parlar dels infants i el seu món, poblat d’interessos que tan sols podem esbrinar una mica quan tenim criatures petites. Ara mateix ofereixen, jugant amb aquest món de la infantesa de cadascú, la venda de sèries de la tele com ara l’abella Maya, lligades als records dels de trenta i tants que ara puguin ser, ja pares i mares. La nostàlgia sempre ven, i per a mostra, Disney.

Ahir, com acabo de llegir en el blog Fragments nocturns, va fer 150 anys del naixement de Sigmund Freud, cosa que els diaris han remarcat força. La majoria de gent, fins i tot la menys lletrada sap qui era i, més o menys, en quins temes incidien les seves investigacions. De vegades es diu que atribuïm a personatges determinats coses que havien estat intuïdes o preformulades per altres, però el mèrit se l’emporta qui, en un context que ja li és favorable, dóna a conèixer, aplega, ordena, millora i completa, les velles aportacions, com, crec, va ser en el cas de Freud. Per cert, quan vaig començar a anar a la Normal, als vespres, i escoltava que deien ‘Froid’, en lloc de Freud, que era el que jo havia dit sempre, de la mateixa manera que deia Clark Gable tal com raja, vaig arribar a pensar, al principi que potser era un altre senyor.

Com que els llibres de Freud tenien marro, per a les generacions reprimides de l’autarquia en endavant, era progre portar-ne algun a les mans i deixar-lo al teu costat, mentre torraves pa a l’Ovella Negra, per exemple. Un llibre ben triat podia provocar fer coneixences interessants, era un ham força adient, segons on feies cap a les hores de lleure. Un professor d’anglès de la Normal ens va recomanar que anéssim a veure una pel·lícula sobre Freud, interpretada per un admirable Montgomery Clift, actor turmentat i immens, dirigida per Huston i que feien en aquells cinemes d’art i assaig de sagrada memòria, en versió original. Ens va alegrar entendre algunes coses, amb el poc anglès que sabíem, perquè Clift, quan psicoanalitzava parlava molt a poc a poquet, sleep, sleep, repetia, a les pacients. Va ser una pel·lícula no del tot reeixida, però molt interessant, amb bons actors i un blanc i negre ple d’inquietuds pictòriques.

Diuen, jo no sóc una entesa en el tema, ni molt menys, que Freud està superat. Tot se supera de pressa, avui. Ha tingut molts seguidors, detractors, perfeccionadors. La vida d’avui, però, seria molt diferent sense ell, com ho seria sense Marx, per exemple. La nostra parla quotidiana, fins i tot les bromes que ens fem, estan plenes de freudianisme casolà. Ha donat fonament a coses que ja se sabien, com per exemple el complex d’Edip, encara que no s’haguessin formulat de forma tan evident. Tot existeix, els complexos, el mobbing, el que sigui, i en algun moment ho redescobrim, descobrim ‘la sopa d’all’, però algú hi aprofundeix, ens la fa veure com una menja exquisida, li posa nous ingredients i la situa en un restaurant car, de plat estrella. I ja no és la sopa d’all, és una sopa d’all reinventada per la cultura, amb propietats gastronòmiques que no hauríem gosat ni imaginar. Ai, la cultura, el malestar de la qual va analitzar Freud en una obreta fonamental i entenedora. Freud de vegades, moltes, és un poeta. Els somnis ja no són el mateix, des de que ell va passar pel món. Va morir exiliat, malauradament, veient com la barbàrie, que ell no creia que arribaria a límits tan exaltats, s’apropiava dels seus paisatges, i amb una malaltia dolorosa i cruel al damunt.

El cinema, aquest art que tant ha canviat el món, també ha begut de les fonts freudianes amb delectació. Des de fer-ho seriosament, a través de les temàtiques basades amb ‘no vull recordar-ho’ fins a l’humor vessat damunt del psicoanàlisi, convertit en un papadineru, com deien a casa, fa anys, en moltes ocasions. Freud, diuen, no va entendre les dones, però jo no he entès mai els homes, tampoc, i crec que podria elaborar moltes teories d’estar per casa sobre el tema. Al sexe reprimit li ha passat com al futbol, que deien que amb la democràcia minvaria el seu poder absorbent. La liberalització en els costums sexuals no ha portat a un menor consum de sexe, més aviat ha canviat els usos socials que se’n fa, però la pornografia continua en alça i el menor secretisme de la cosa no n’ha minvat el morbo (o sí?). Tabús, totems, Edip, records, cultura, inconscient, sexe, subconscient, somnis… Posem-nos drets i fem un minut de silenci, doncs, en record d’aquest gran europeu universal que sembla, encara, mirar-nos de forma aprofundida i inquietant des dels seus retrats, mentre intenta esbrinar què tenim, amagat, a aquestes golfes desendreçades que portem a la part superior del cos.

[@more@]

Tweet