Històries de iaios i iaies

He acabat la Historia de mis calles de González Ledesma, un llibre altament recomanable, m’ha agradat molt, més que les seves novel·les i tot, perquè en aquest llibre l’autor no està pendent de resoldre una història amb algun tipus de fosc misteri, sinó, tan sols, d’explicar un món que desapareix, d’explicar-se, fins i tot, ell mateix. No és un llibre massa ordenat, està ple de sucoses anècdotes, de referències a molts personatges, referències sempre moderades, respectuoses, que no amaguen, quan cal, una crítica subtil. Des de la seva infantesa, molt humil, difícil, passant per una joventut fent més hores que un ventilador, per guanyar-se la vida, el llibre ens porta a l’editorial Bruguera, un curiós imperi de l’època, amb treballadors que avui, pràcticament, ens semblarien esclaus. La mili, les milícies universitàries, en aquest cas, amb un exèrcit espanyol colorista i sovint absurd, mal dotat, amb comandaments impresentables, però també amb persones honrades i dignes i amb l’absurda lògica del món militar present en la vida quotidiana.

Després ve l’època d’advocat, decebedora moralment per a l’autor, que acabarà trobant en el periodisme el seu camí definitiu, en el camp laboral. Un periodisme de nits en blanc, despatxos plens de fum, personatges pintorescos, un periodisme que, com tantes altres coses, ja pertany a un passat proper, però desaparegut. Això es reflecteix en una fotografia on l’autor és l’únic treballant, encara, amb una màquina d’escriure convencional, en un gran despatx on ja els ordinadors són plenament majoritaris. I la literatura, els premis, els entrellats d’un món mitificat, no sempre just, el pes comercial d’un llibre, moltes coses, doncs, i molt humor també, de vegades una mica negre i tot, en aquest llibre del qual, us asseguro, no tinc cap tant per cent.

L’autor sap trobar, en tots els espais que revisita sentimentalment, persones de tota mena. Malgrat la seva ideologia de fons, reconeix en l’adversari la categoria moral, quan la té, i els defectes dels qui es diuen esquerrans, si cal. Respecte a la literatura, es plany d’estar encasellat com a autor de novel·la negra, quan de fet, les seves aspiracions juvenils eren les de ser un escriptor social. Crec que amb aquesta mena de memòries informals ho aconsegueix plenament. Aquest llibre i el primer volum de les memòries de Paco Candel, que acabo de començar i del qual parlaré més endavant, haurien de ser de lectura obligatòria –em contradic, ja que no sóc partidària de les lectures obligatòries, però, què hi farem, els humans i les humanes caiem en aquests paranys- per a molt jovent d’avui, per tal que sàpiguen lo que vale un peine, que diuen. Sovint, les memòries de la gent d’abans ens han arribat a través de persones benestants, burgeses, molt cultes, d’aquests que neixien amb la flor al cul, com es diu familiarment, de forma una mica grollera. Tot just ara podem començar a tenir el testimoni literari de persones que no van tenir aquesta sort i que van accedir a la cultura amb molts esforços i sacrificis, perdent hores de son i vida familiar i moltes altres coses.

Jo mateixa –ara em posaré com exemple moral, he, he- vaig fer el batxillerat nocturn i també el magisteri als vespres, en contra de l’opinió familiar, que considerava que a una noia no li calia estudiar, i encara menys si pertanyia a les capes socials més desfavorides, ja que valia més concentrar els esforços en trobar un marit que guanyés una bona setmanada. Treballava de les vuit a les set de la tarda, una hora i mitja per dinar, sortia un quart d’hora abans del despatx, un quart d’hora que em descomptaven religiosament i me n’anava a l’institut, tres quarts d’hora d’autobús atapeït de gent… Els dissabtes treballava fins a les dues, i durant un temps a l’institut teníem classe els dissabtes a la tarda, en fi, no em vull fer pesada. I això que no pertanyo a una època juvenil tan dura com la d’aquests autors. A la feina em tenien assegurada i em pagaven les hores extres, cosa que uns anys enrera no era pas tan general. Vaig començar a treballar a escoles amb cinquanta, seixanta infants per aula. I sé de gent que n’havia arribat a tenir cent i tot, una companya que treballa amb mi, ara. I aprenien a llegir, a escriure i a comptar i tot, ep. De tota manera, considero que vaig tenir molta sort, perquè, al menys, comptava amb unes possibilitats que la generació dels meus pares no havia tingut.

A ningú no li val l’experiència dels altres. Admeto que cada època i cada situació comporta dificultats importants. Avui els joves tenen també problemes importants perquè, per una banda els allarguem la infantesa i per l’altra els exigim resultats acadèmics excessius. Els homes ja no són els encarregats de mantenir la família, cosa que si bé els ha alliberat d’un pes feixuc també els ha fet canviar, i molt, les relacions sentimentals. Les noies han de demostrar massa coses si no volen renunciar a una vida familiar convencional, que sempre dona seguretat. Tot és fràgil, temporal, la llibertat en tots els aspectes –una llibertat que caldria matisar- porta, també, una certa inseguretat. La responsabilitat de poder triar, neguiteja.

L’entesa entre generacions és pràcticament impossible, podem arribar a una convivència pacífica, a una tolerància afectiva, però els grans ja no podem viure l’experiència dels joves i els joves ens entendran, potser, quan siguin grans i nosaltres ja criem malves. Ahir mateix, com que estic de baixa, xatejava al migdia amb una companya de la feina de l’edat de la meva filla, o sigui, a l’entorn de la trentena. Els seus problemes sentimentals em feien somriure, perquè jo puc entendre la relativitat d’aquesta mena de coses que són tan definitives i dramàtiques quan ets jove. El seu problema, que crec que es pot fer extensiu a moltes noies d’avui, és que ella ja té ganes de tenir una criatura, d’estabilitzar una relació que té amb un xicot, però aquest s’espanta, quan es parla de compromisos una mica més sòlids. Ella ha viscut una vida familiar molt feliç i li agradaria formar una família com la dels seus pares. Què li haig de dir, jo? Doncs res, escoltar-la i prou -en aquest cas, llegir-la-.

Jo mateixa hi ha coses de l’època dels meus pares que començo a entendre ara, com, per exemple, el pes de la Guerra Civil, que quan era jove em semblava una mena d’aventura que havien passat i ara m’adono que va ser un desastre immens, que va deixar tothom tocat i ferit, amb una joventut malmesa, que va trigar en recuperar la il·lusió, encara que, afortunadament, els éssers humans, quan són joves, tenen molts recursos vitals per entomar el que vingui. També entenc ara aquella preocupació surrealista, obsessiva, perquè, sobretot, no et quedessis embarassada sent soltera, cosa que en l’època era una mena de càstig bíblic d’un gruix impressionant. La moral vigent -que sempre n’hi ha alguna que ens toca el potet- ens condiciona, encara que no ho sembli, i molt.

(Per si algú vol tafanejar el comentari al meu llibre de poemes us poso aquí un enllaç a l’article del diari Avui d’ahir i que l’estimat i admirat Pensador m’ha passat).

[@more@]

Tweet