Em sobta i m’esfereix observar com els partits polítics i persones del món de la cultura s’aprofiten dels morts i del passat, és a dir, de la Guerra Civil, dels seus màrtirs, dels seus herois i de les seves misèries. Crec que caldria parlar d’uns altres herois d’aquella dissortada guerra, de les persones que tenint una determinada ideologia o sense tenir-ne cap, van ajudar altres persones, no pas per simpatia, ni per coincidències ideològiques sinó, senzillament, per humanitat.
He sentit explicar històries de persones d’esquerra que amagaven religiosos o persones de dretes, amb risc de la seva pròpia vida… He sentit explicar històries de capellans que firmaven avals i ajudaven a gent durant la dura postguerra, buscant-se molts maldecaps… Històries anònimes, que són poc conegudes, i que caldria reivindicar, més enllà dels protagonistes de tot plegat. Al capdavall, tots i totes som humans, contradictoris, covards en moltes ocasions, indiferents en d’altres.
No va ser una guerra contra Catalunya, a Catalunya hi havia també gent de dretes. Va ser una guerra contra el feixisme però, malauradament, també en el bàndol republicà, amb les ajudes soviètiques, hi va planar l’ombra d’un altre tipus de dictadura. Les coses no són blanques i negres, sinó complexes, contradictòries, com ho som les persones. Reivindico els herois anònims, la gent que tan sols vol viure en pau amb la seva família, però que, en un moment difícil, es capaç d’arriscar la seva casolana tranquil·litat, no pas per cap ideal, sinó per bondat.
[@more@]
