Dones de llibres i llibres de dones

Vaig iniciar aquest blog parlant força dels llibres que llegia, encara que darrerament no ho faig tant. De fet, hi ha molts blogs que parlen de literatura, de manera exclusiva o puntual. Darrerament, per casualitat, L’Herald de l’Eixample i La ferradura verda incloïen comentaris sobre La muntanya màgica, l’obra immensa, feixuga, a voltes enigmàtica, de Mann. La vaig llegir fa anys i no sé quina valoració en faré quan la torni a llegir.

He acabat fa uns dies Shangai baby, la celebrada I llegida novel·la escrita per una jove xinesa, de fet l’he llegit perquè participo en un club de lectura i era la lectura del mes. No he connectat amb l’univers que presenta, potser a causa de l’edat, un món de joves una mica estranyes, amb droga, sexe, i una mena de nihilisme present actualment en molts autors. He llegit darrerament també alguna cosa de Houellebecq, el controvertit autor francès i m’he trobat, en un estil molt diferent, amb un món una mica semblant al de Wei Hui, molt allunyat del meu tarannà. Darrerament no sóc massa capaç de dir si un llibre és bo o dolent, crec que poca gent pot fer afirmacions tan contundents. Un llibre ens agrada o no, en un moment determinat de la nostra vida, compleix una determinada funció temporal, perquè nosaltres també canviem i el llibre no serà el mateix d’aquí deu anys, per exemple, ni nosaltres tampoc.

Per qüestions afectives m’interessen els llibres que passen a la meva ciutat, Barcelona. Els paisatges familiars creen també aquests llaços literaris, una vegada em va telefonar un senyor de Girona, volia que li firmés un parell de novel·les meves, de fet em va explicar que tenia una col·lecció de literatura relacionada amb Girona, on residia, i aquell era el motiu d’haver arribat fins als meus llibres, poc promocionats. Explico això perquè he llegit dos llibres de Roser Caminals, i ara cercaré el tercer –que de fet és el primer en l’ordre cronològic, El carrer dels Tres Llits-, són llibres centrats en Barcelona, a finals del segle XIX i primers anys del XX, inspirats en fets reals, que retraten molt bé el vell Raval, el Paral·lel, el món dels rics i dels pobres. La petita mort explica d’alguna manera, situant-lo en una ficció possible, el crim del carrer de Parlament, un fet sagnant, força conegut, ja que és pràcticament segur que es va executar un innocent, una de les darrers execucions públiques fetes a la ciutat, per cert. Aquesta novel·la, dins del seu gènere, em va semblar molt interessant, els personatges, molt propers, els escenaris, molt reeixits. La dona de mercuri, ambientada en el marc de la Setmana Tràgica, m’ha agradat, però no tant, potser perquè sembla que l’autora hi vulgui inserir una mena de tesi reivindicativa amb calçador, més enllà de la història i el seu ambient i de fragments magnífics, que retraten el món de les societats àcrates i espiritistes, més o menys secretes, de l’època.

Estic preparant una nova xerrada sobre literatura relacionada amb el Poble-sec, i, per aquest motiu, he llegit un llibre d’Isabel Olesti, La muntanya dels secrets, la història d’un noi que pateix una infantesa dura i acaba sortint-se’n, una història, que, segons l’autora explica en el pròleg, està inspirada en un cas real. La muntanya és Montjuïc, els seus túnels i coves, les seves barraques on malviu un munt de gent. El llibre està editat en una col·lecció juvenil, jo crec que el tema hauria pogut desenvolupar-se en més extensió, en una novel·la per a adults, ja vaig parlar de les servituds del gènere mal anomenat juvenil, una de les quals és la distribució i la difusió. És una novel·la molt interessant, perquè el món de les barraques està poc aprofitat literàriament i perquè Olesti és una molt bona escriptora, autora també del llibre-document Nou dones i una guerra, que potser coneixeu. El cas és que he contactat amb Isabel Olesti per tal que vingués a la meva xerrada, a parlar de la seva obra en general i d’aquest llibre en particular, i, molt amablement, m’ha confirmat la seva presència. Serà el dia 25 d’abril, a la biblioteca del Poble-sec, a dos quarts de vuit. Com que encara falta temps, ja ho aniré recordant.

Olesti i Caminals són dues autores importants, conegudes en determinats cercles però, penso, poc promocionades i poc ‘vistes’ pels mitjans de comunicació i fins i tot pel món dels blogs de contingut més o menys lletraferit. Ja em vaig queixar en una ocasió de la poca presència de dones escriptores als mitjans, en general, amb alguna excepció que no vull mencionar per no reobrir polèmiques planetàries.

La literatura, als blogs, conforma un conjunt variable, singular. Fa que ens assabentem de novetats i també que recuperem clàssics. Els programes sobre llibres i determinats blogs, alguns ‘de culte’ –perquè ja hi ha cultes i tot en aquests espais- se centren força, però, en les novetats editorials. Cal vendre, sembla. També hi ha dèries, preferències, elitismes, crítiques punyents i gustos de tota mena. De tot, vaja. Com ha de ser.

[@more@]

Tweet