Catalans universals del meu barri: Serrat

Ja fa anys que s’utilitza el grup nominal catalans universals per etiquetar personatges diversos, alguns dels quals per circumstàncies històriques o personals potser ni tan sols viuen ni treballen a Catalunya, però que són molt coneguts com a originaris de casa nostra. Els catalans universals poden haver desenvolupat la seva tasca, fins i tot, en castellà, i ésser, a més, considerats també espanyols universals. Hi ha personatges importants als quals no se’ls exigeix una militància determinada, lingüística, per exemple, com són els cantants d’òpera i d’altres.

El meu barri, el Poble-sec, ha quedat per sempre lligat a la seva figura més universal, Serrat, és clar. Qui, sigui d’on sigui, s’interessa per aquest cantant, sap de sobres que va néixer al Poble-sec, i que com a nano del Poble-sec ha estat batejat sovint. Els orígens humils, treballadors, d’algú que ha prosperat econòmicament i professional, sempre són remarcables, exemplars, com en el cas de Gardel, del qual parlava fa poc.

Serrat ha estat i és un personatge proper, entranyable, amb unes quantes cançons magnífiques, que el sobreviuran i ens sobreviuran, crec, i d’altres més normaletes. Un triomfador que no ha perdut els papers i que conserva una mena d’aparença innocent, campetxana que desvetlla encara tendreses femenines absolutes i devotes. Cantant de barri, conqueridor de belleses glamouroses dels seixanta i setanta, pare de família exemplar i discret, bon fill, simpàtic i proper, valent i coherent davant de la malaltia, filòsof de taverna del Paral·lel, generós, obert i una mica enigmàtic a la vegada, molts Serrats aparents i reals convergeixen en un personatge que ha estat també, en alguna època, objecte de crítiques malèvoles, sovint mogudes per enveges del sector i per purismes catalanistes dels més tronats.

L’altre dia vaig veure per la tele un programa sobre Rodríguez de la Fuente i un locutor de la meva edat admetia que durant un temps, pels volts de la transició, ell mateix va caure en el parany de criticar aquest personatge, mogut per proclames progres que el menystenien i el lligaven al post-franquisme amb molt poca objectivitat davant dels seus valors professionals. Durant un temps, també, un cert progressisme miop, en el qual vaig caure, coses de l’edat, tenia per norma criticar Serrat. Els purs eren Raimon, Llach, Bonet. Ser pur, però, no ha estat pas tampoc un element definitiu per tal que et contractin, vegis el cas Montllor, per exemple. Serrat va cantar aviat, també, en castellà, mostrant la realitat objectiva d’un món popular i divers, encara no tan divers com avui, que es movia pels barris més treballadors, amb més immigració i amb menys cultureta, perquè de cultura n’hi havia, encara que no fos l’oficial i universitària, sinó la dels pobres, que aleshores amb prou feines podien estudiar primària.

Els fets de l’Eurovisió no m’han semblat mai massa ben explicats. Però abans d’aquells fets que van esqueixar una mica la carrera del cantant, encara que van propiciar, crec, la seva sortida al mercat internacional, llatí, sobretot, Serrat havia esdevingut un element de cohesió social. En aquella època, a les estudiants de magisteri ens feien fer un curset de la secció femenina, de tiempo libre i tot això. El cas és que el vaig fer a Saragossa, que hi havia noies de molts llocs d’Espanya i que totes se sabien de memòria cançons com ara Paraules d’amor, i altres, en català. Un moment màgic, doncs, de germanor hispànica, estroncat, com tantes coses, per les dues bandes: un franquisme cultural poruc, cruel i mesquí i un catalanisme elitista, de cavall fort i escoltisme confessional, que mensytenia les formes de cultura popular més arrelades al món obrer i colorista, bilingüe, representades per indrets com el meu barri, on sobrevivia un català de patacada, tan informal i incorrecte com es vulgui, però viu i que s’ha perdut definitivament a la recerca d’una llengua convencional, neutra i avorrida.

Serrat ha restat lligat a l’imaginari poble-sequenc o poble-sequí, encara que a les seves primeres cançons, malgrat que hi podem identificar el barri, aquest no es menciona amb noms i cognoms, sinó a través de referències: el carrer que té nom de poeta, el drapaire que passa, les fogueres de Sant Joan. Crec que cap altre cantant català –passo per alt el bel canto, un altre món que mereix comentari apart– no ha esdevingut tant i tant emblemàtic ni ha aconseguit connectar amb un ventall tan ampli de persones de tots colors. És un honor haver-ne estat contemporània i del mateix poble.

[@more@]

Tweet