Ahir em vaig escapar al cinema, perquè volia veure Saraband, la darrera pel·lícula de Bergman que ha arribat a casa nostra. El director, ja molt gran, treballa, ara, sobretot, per a la televisió del seu país i aquesta pel·lícula ha estat pensada, també, per a aquest mitjà, com aquells secrets d’un matrimoni de fa trenta anys, amb els mateixos personatges. Fa molt poc temps vaig tenir la sort de veure altra vegada els ‘secrets’, al Melies, cinema al qual s’hauria de fer un monument, ara, que tan difícil és recuperar obres de cinema amb alguns anys de vida (quan tornara a obrir el Maldà, ai?).
A mi em va agradar molt, la veritat, encara que les relacions familiars dels nòrdics sempre em semblen un pèl fredes i intel·lectualitzades, tant en cinema com en teatre. Al capdavall, però, problemes familiars, com els que tenim tots i totes, lluites pel poder i les influències damunt de les persones, i el pas del temps, inexorable, per damunt de les relacions més íntimes, que també el temps malmet. Amos Oz, crec, manifestava en una ocasió en què va venir a Barcelona, que escrivia sobre famílies, sobre famílies amb problemes. Tots formem part d’una família, més o menys convencional, fet i fet. La interpretació, impressionant, amb molts primers plans que ens parlen gairebé de forma directa, als sentiments. No sóc incondicional de Bergman, hi ha coses que m’agraden molt i altres que no tant, fet que l’humanitza. Pel·lícula de tardor, en molts aspectes, amb l’esperança, dubtosa, del futur d’una persona jove que cerca la seva llibertat però que no pot trencar del tot amb els lligams familiars i amb els records, aquesta Saraband mereix una visita aprofundida i tranquil·la.
[@more@]
Amb en Bergman em passa el mateix que amb en Buñuel. Quan m’agraden, m’agraden molt, però no sempre m’agraden. Atenent el que escrius aniré a veure-la, a més, fa poc l’antiga la veig veure fa poc a casa. Tens raó, tots formem part d’una família encara és un mot que aquests dies alguns se’l volen apropiar